eldiario.es

Menú

L’estratègia del glifosat

El govern colombià esta debatent acabar amb l’ús de les fumigacions de glifosat sobre els cultius de la planta de coca arran de l’advertiment del Ministeri de salut sobre els greus efectes cancerígens i sobre la salut que aquest producte, fabricat per la multinacional Monsanto, provoca.

- PUBLICIDAD -

Aquesta alerta ha vingut donada arrel de l’informe de l’Agència Internacional de Investigació sobre Càncer de l’Organització Mundial de la Salut, que ha determinat el químic glifosat com a possible causant de càncer en persones i plenament demostrat en animals de laboratori. Qüestió aquesta que durant llargs anys ha estat negada per la transnacional Monsanto i pel govern de EEUU (promotor a Colòmbia de les fumigacions arran del Plan Colòmbia).

Igualment la Defensoria del poble colombiana ha donat a conèixer un informe sobre els nocius efectes d’aquestes fumigacions al departament del Putumayo, a la conca amazònica, en el que certifica els greus danys a la salut, als recursos naturals, als cultius alimentaris i de subsistència de les comunitats, al deteriorament de sols i ecosistemes, i a la desaparició d’espècies animals que no es recuperaran.

Les comunitats camperoles i indígenes ja fa anys que venen protestant enèrgicament contra les fumigacions. A mitjans del 2014 van tenir tallada durant 17 dies la via que connecta els pous petroliers del Corredor Puerto Vega-Teteyé, al sud del cabalós riu Putumayo, tot resistint els intents del brutal ESMAD (Esquadró Movil Antidisturbis de la polícia)per desallotjar-los. Líders dels resguards d’Orito, Puerto Caicedo y Villagarzón van interposar una acció de tutela a la Cort constitucional, que ha tingut com a primer resultat aquest informe de la Defensoría del Pueblo.

Però quin es el rerefons de les fumigacions?

És cert que a moltes zones del camp colombià es conrea la coca, i que al Putumayo també es cultiva. Però cal entendre que la política de fumigació del govern colombià, finançada en una tercera part pel govern nord-americà, no és una solució al problema de les drogues i als conreus d’us il·lícit. Si els camperols i camperoles sembren moltes vegades la planta de la coca, és perquè l’economia camperola està abandonada per les polítiques governamentals, abocades a promoure l’agroindústria depredadora i a construir carreteres per treure del territori l’espoli que tant grans empreses nacionals com transnacionals fan dels recursos naturals, minerals i hidrocarburs; si cultiven la fulla de coca és perquè les comunitats només poden comercialitzar els seus productes traient-los a pes o en mula per senderis intransitables, i en aquestes condicions continua sent més fàcil i més rendible econòmicament comercialitzar uns quilos de fulla de coca que no uns quilos de banana o de cafè.

La política antidroga dels governs colombians han focalitzat la seva atenció, no en les substàncies precursores o el processament de la fulla de coca, ni en la distribució de la droga o el blanqueig del diner que genera, ni en les grans organitzacions criminals que la mouen, que penetren l’estat i l’economia, sinó en els petits cultivadors de la fulla de coca, que amb ella malviuen com poden. I conseqüents amb aquesta política han fet de les fumigacions aèries la principal eina d’eradicació dels conreus d’ús il·lícit, sense atendre ni posar mitjans per a fer polítiques eficaces de substitució voluntària de conreus de coca per altres cultius que donin per viure les comunitats que treballen la terra, polítiques que vagin acompanyades del temps necessari per implementar d’altres cultius i de la construcció als territoris d’infraestructures i xarxes de comercialització.

Matar de gana comunitats camperoles i indígenes per entrar les petrolieres

Però, a més, al Putumayo, com en d’altres zones del país, hi ha interessos no explicitats ni admesos. Hi ha una decidida aposta governamental per convertir-lo en un dels principals departaments productors de petroli del país. Els pous s’estenen per tot el departament, i l’extractivisme ha entrat acompanyat d’una profunda militarització. La Brigada 27 de l’exèrcit colombià, en la qual estan integrats també els Batallons Especials Energètic Vials 9, 11 i 21, protegeix tota la infraestructura petroliera, té bases a dins mateix dels pous petroliers, de les bateries de distribució, de l’oleoducte transandí i els seus ramals, controlen totes les vies de comunicació i tenen estretament vigilades les comunitats indígenes i camperoles que allà hi viuen. Aquesta militarització ha donat seguretat a l’extracció de petroli, però no ha frenat les violacions dels drets humans a les poblacions camperoles i indígenes, ni ha impedit l’actuació del paramilitarisme, fets tots aquests que no formen part dels seus objectius.

Per al contrari, les comunitats estan vivint una política d’assetjament i violació de drets humans constant, també per les pròpies forces armades, per a que desallotgin el territori, per a que deixin de ser un destorb a l’expansió de l’extractivisme petrolier.

Un cas paradigmàtic d’això és la comunitat de la vereda del Piñuna Blanco, que vam tenir l’oportunitat de visitar el novembre passat. Tots els habitants de la vereda es van veure obligats a confinar-se en un petit espai del seu territori, amenaçats per la fam, perquè la fumigació indiscriminada, intencionadament, havia fet malbé tots els seus camps per proveir-se d’aliments, del pancoger, i havia destrossat tots els seus conreus productius. Plantacions de cacau aixecades amb molts anys d’esforç quedaven destrossades en passar l’avioneta fumigadora. Fins i tot els havien fumigat a ells mateixos, a les seves pròpies cases. I tot en un context en que la petrolera Gran Tierra vol travessar el riu Piñuna Blanco per instal·lar nous pous de petroli a l’altra riva.

Com és també el cas de la Zona de Reserva Campesina La Perla Amazònica, a la frontera amb l’Equador, un projecte de vida camperola on 700 families conviuen amb els pous petroliers d’Amerisur Resources i de Colombia Energy, que ha vist com era sistemàticament fumigada, sense que es posessin en funcionament plans, línies de comercialització i de transport per poder subsistir sense la fulla de coca.

Mentre milers de camions tancs plens de petroli travessen el territori, les poblacions camperoles i indígenes veuen la contaminació que deixa l’extracció petroliera, les carències en infraestructura, salut, educació i serveis públics que han de seguir patint i com les fumigacions arruïnen els seus mitjans de vida, els seus conreus, les fonts d’aigua. El glifosato cau a raig en terres amb cultius ja siguin d’ús il·lícit, de pan coger o projectes productius de “palmito”, pebre, cacau, plàtan o iuca, que, fins i tot, en alguns casos han estat finançats pel propi govern o la pròpia USAID, l’agència de cooperació nordamericana.

Cal veure doncs les fumigacions, no com una política per disminuir els cultius d’ús il·lícit, sinó en molts casos, més enllà també del Putumayo, com una estratègia per eliminar els mitjans de vida i d’aliment per obligar per la fam a desallotjar territoris cobejats per l’extractivisme. Aquesta estratègia perversa combinada de militarisme i matar de gana i de malalties les comunitats és una forma criminal d’obligar al desplaçament forçat a Colòmbia. Així, que davant l’evidència del caràcter totalment nociu del glifosat la resposta que el govern colombià s’està plantejant, no és una política d’afavorir l’economia camperola i de possibilitar realment la substitució dels cultius il·lícits, sinó poder continuar la política de fumigacions però això si, substituint el glifosat per altres agro-tòxics que encara no tinguin la mala fama d’aquest. Però com diuen les poblacions del camp, ¡ paren ya de fumigarnos!

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha