eldiario.es

Menú

La deriva política

La politització del periodisme ha augmentat en els darrers anys, en proporció directa a la polarització dels partits i la desafecció dels ciutadans. En proporció inversa a la difusió i a l’audiència de la premsa, a la credibilitat general dels mitjans.

- PUBLICIDAD -
Malestar en el PP con la decisión del juez Ruz sobre Acebes porque da credibilidad a "un delincuente" como Bárcenas

Dels lligams polítics dels mitjans n’hi ha hagut poques constàncies, fins la descoberta del diner negre injectat per Ángel Acebes, essent secretari general del PP, a Libertad Digital de Federico Jiménez Losantos

Hi ha una nova deriva política del periodisme sobre la que convé fer un primer apunt.

Després de la llarga repressió franquista hi va haver una inclinació majoritària cap el periodisme informatiu i interpretatiu propi de la tradició angloamericana.

Era un trencament amb quatre decennis de censura i control, però també amb la tradició anterior a la Guerra Civil, una premsa política i partidista molt intensa i bel·ligerant, d’influència francesa.

Coincidia amb la substitució del francès per l’anglès com a idioma de cultura i relacions internacionals. El mirall ja no era Le Monde sinó The New York Times.

Una majoria de diaris va optar per un cert distanciament del joc polític, sense deixar d’expressar preferències, suports i adhesions, amb discreció variable.

Ni la dreta ni l’extrema dreta no s’hi varen apuntar, és a dir, el monàrquic ABC i el franquista El Alcázar, fa temps desaparegut. D’aquelles llavors floriren després nous extremismes impresos, audiovisuals i digitals.

(Dels lligams polítics i econòmics d’aquest mitjans n’hi ha hagut poques constàncies, fins la descoberta del diner negre injectat per Ángel Acebes, essent secretari general del PP, a Libertad Digital de Federico Jiménez Losantos).

Les limitacions de l’adopció del model periodístic angloamericà es van veure aviat amb la poca dedicació a la investigació i la perversió d’algunes variants locals. Una col·lecció encara oberta d’escàndols informatius, alimentats per guerres de dossiers, filtracions i informes d’orígens poc fiables, que han rebaixat la credibilitat de la premsa. Falsos watergates.

La politització del periodisme ha augmentat en els darrers anys, en proporció directa a la polarització dels partits i la desafecció dels ciutadans. En proporció inversa a la difusió i a l’audiència de la premsa, a la credibilitat general dels mitjans.

Hi han contribuït les ràdios i televisions públiques. No s’han pogut acostar prou, les que ho han pretès, al model d’independència de la BBC, altrament amenaçat. Han pujat el to partidista cap a la crispació, les que no han tingut manies.

L’espectacle audiovisual ha contaminat els diaris, amb analistes convertits en tertulians i tertulians disfressats d’analistes. Passió i interès de part dominen els espais d’opinió pel damunt d’aportacions de globalitat i contrast. “Periodisme de samarreta”, com el que va sorprendre a l’entrenador Gerardo Martino en el nostre futbol. Notori en el debat sobiranisme català.

La deriva política del periodisme registra una novetat preocupant: les notícies ja no són sempre les mateixes a tots els mitjans. Els mateixos fets poden semblar diferents segons com els presentin els uns o uns altres. La temptació de l’adjectiu envaeix els titulars. Les portades tendeixen a l’editorialisme. És una novetat poc interessant.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha