eldiario.es

Menú

El 'risorgimento' de Torí

Un any després de la marxa de l'automobilística Fiat de la ciutat italiana, la capital del Piemont intenta recuperar-se del xoc a través del turisme

El seu centre històric, ric en palaus reals, esglésies i edificis regis, dóna compte del passat de Torí com a capital del regne italià fins que Florència primer i Roma després la van relegar a un paper secundari

Al costat del Museu Egipci i al del Cinema, el del Risorgimento, molt menys conegut, amplia l'oferta cultural i proposa un viatge al temps de la reunificació italiana

- PUBLICIDAD -
Vista de la Piazza Vitorio Venetto con la Mole Antonelliana al fondo / V. S.

Vista de la Piazza Vitorio Venetto amb la Mole Antonelliana al fons / V. S.

Torí és d’aquelles ciutats que de seguida notes que un dia va ser capital d’Estat. Transmet aquella atmosfera que només tenen els centres històrics on abunden els palaus reials i senyorials, on un darrera l’altre se succeeixen els edificis administratius, eclesiàstics, universitaris i militars, i on les places són generoses i els carrers amples.

No hi ha dubte que el més interessant de Torí es troba en els carrers d’aquest centre històric, el perímetre del qual és tan extens que fa falta un cap de setmana llarg per trepitjar-lo ben a fons. Gairebé tot ell correspon als segles XVII-XIX. Predominen, doncs, el barroc i el neoclàssic.

Una de les gràcies de la capital del Piemont és que aquests carrers són majoritàriament porticats (18 kilòmetres de pòrtics!), o sigui que el passeig pot ser agradable i tranquil, i que això no és incompatible amb el característic caos circulatori de la major part de ciutats italianes, del que Torí no s’escapa. Hi ha alguns carrers per a vianants, com les comercials Via Roma i Via Garibaldi, però en general el cotxe particular és l’amo de l’espai públic.

També hi ha alguna zona de carrers més estrets, com l’anomenat quadrilàter romà, més per tractar-se de l’indret on s’aixecava l’antiga ciutat romana com per que quedin gaires vestigis d’aquells temps. La Porta Palatina, un tros de muralla i poca cosa més.

El cor de Torí és la Piazza Castello, dita així perquè al bell mig hi ha un enorme castell que vist pel davant sembla un palau de conte de fades i pel darrera una presó... de conte de fades. A la plaça hi ha també el Palau Reial, durant anys seu de la dinastia dels Saboya, i la Catedral, que passaria desapercebuda si no fos per que allotja el que se suposa que és el Sant Sudari de Jesucrist.

El Palacio Real de Turín, situado en la Piazza Castello / V. S.

El Palau Reial de Torí, situat a la Piazza Castello / V. S.

Des de la Piazza Castello per la Via Roma s’arriba en quatre passes a la Piazza San Carlo, possiblement la més maca i on es troben els cafès més típics de Torí –freqüentats molt més per torinesos que guiris, per cert–, mentre que agafant la Via Po s’arriba en algunes passes més a l’enorme Piazza Vitorio Veneto, on queda clara la supremacia del cotxe i al final de la qual hi ha la llera del riu Po.

A l’altra banda del riu val la pena pujar fins el turó dels caputxins, des d’on es pot gaudir d’una bonica vista de la ciutat, només superada per la de la torre Antonelliana, l’edifici més icònic de Torí. Allà les vistes són precioses, però en aquest cas la pujada en ascensor té un preu.

Hi ha dos museus a Torí que, per l’èmfasi que en posen les guies de viatges, sobresurten per sobre de tota l’oferta cultural de la ciutat i que, per tant, són considerats de visita imprescindible. I mai no ho diries, perquè així, a primera vista, un passavolant com servidor associa Torí amb la Fiat i la Juventus, però no amb el setè art ni amb l’Antic Egipte. Però les guies no s’equivoquen.

Piazza San Carlo, en Turín / V. S.

Piazza San Carlo, a Torí / V. S.

El Museu Egipci, amb 30.000 peces, és un dels més importants del món i també un dels primers museus dedicats a la civilització dels faraons que hi va haver a Occident. Recomanable reservar entrada amb antelació perquè les cues són eternes. I el Museu del Cinema, situat precisament a la Torre Antonelliana, és un equipament dissenyat amb moltíssima gràcia per assaborir amb els cinc sentits les grans fites de la gran pantalla de tots els temps. Escenes mítiques, decorats de grandària real, efectes especials... ideal per amants del cinema amb criatures.

Curiosament, el Museu del Risorgimento té molt poca notorietat a les guies. Algunes ni l’esmenten. I dic curiosament perquè, si bé és cert que el museu en sí es veu una mica atrotinat, –i això que recentment s’ha mirat de posar al dia, amb la incorporació d’audiovisuals i altres recursos tecnològics–, encara és el millor vehicle per viatjar en el temps a la unificació italiana (1859-70), un dels períodes més apassionants de l’Europa del XIX.

La unió del mosaic de realitats polítiques que coexistien a la península itàlica a mitjans del XIX s’executa des del Regne de Sardenya-Piamont, un territori històricament governat per la casa Saboya, a excepció dels diversos períodes en què va estar sota domini francès o espanyol).

La Via Po conduce a la Piazza Vittorio Veneto / V. S.

La Via Po porta a la Piazza Vittorio Veneto / V. S.

Arran de les revolucions del 1848 que sacsegen mitja Europa, el petit regne italià havia abraçat el liberalisme (és a dir, el parlamentarisme), i la nova classe política bevia de la influència del moviment de la Jove Itàlia fundat anys enrere per Giuseppe Mazzini, que amb els piemontesos Comte de Cavour (primer ministre) i Giuseppe Garibaldi (general) formen la triada d’herois de la unificació italiana.

Torí era la capital d’aquell agitat regne, i ho va seguir sent del nou Regne d’Itàlia, fins que ben aviat la capital va ser traslladada a Florència i posteriorment a Roma. O sigui que l’esplendor que percebem als carrers del centre històric de Torí es correspon bàsicament al període històric que abraça aquest museu. Està situat al Palau Carignano, i entre altres estances allotja l’anomenada Cambra de Diputats Subalpina, el primer parlament que hi va haver a Itàlia i segons diuen la més antiga cambra de representants que es conserva al món (va funcionar entre 1848 i 1860).

Els italians sempre s’han emmirallat en el seu gloriós passat romà, cosa d’altra banda força lògica. El Renaixement és un retorn artístic al classicisme, amb epicentre a Florència; el Risorgimento un retorn a la idea d’un sol Estat per una sola nació, amb epicentre a Torí; i el feixisme mussolinià un delirant intent de reconstruir el vell imperi, amb epicentre a Roma. El romàntic Risorgimento va anar paral·lel a la industrialització del país, que també va tenir en Torí un dels seus principals pols de creixement, en especial a partir de la fundació, el 1899, de la Fabbrica Italiana Automobili Torino (Fiat). Des d’aleshores, i durant tot el segle XX, a pesar de guerres i dictadures, la prosperitat de Torí ha anat lligada a la indústria del motor.

La Via Garibaldi, una de las más importantes, une la Piazza Castello con la Piazza Statuto / V. S.

La Via Garibaldi, una de les més importants, uneix la Piazza Castello amb la Piazza Statuto / V. S.

L’any passat, i fruit de la seva fusió amb Chrysler i del decés uns anys abans del patriarca Gianni Agnelli, la Fiat va anunciar que marxava d’Itàlia, notícia que va deixar en estat de xoc tot el país i encara més la capital del Piemont. Els efectes són encara palpables, per exemple no gaire lluny del centre històric es veuen uns enormes immobles i solars abandonats que abans havia ocupat el grup automobilístic, mentre tot al seu voltant transpira un aire deixat i decadent.

El cop va ser dur, però aquesta és terra de ressorgiments, i amb la promoció dels seus encants turístics els torinesos ja s’han posat mans a l’obra.

Vueling ofereix vols diaris des de Barcelona a Torí.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha