eldiario.es

Menú

La indigna rebuda dels republicans espanyols a França compleix 75 anys

Els republicans creien entrar en territori amic i es van veure tractats com a bestiar, malgrat ser ciutadans civils o bé soldats regulars d’un govern democràtic reconegut per la comunitat internacional.

- PUBLICIDAD -
Exiliats republicans al camp d'Amélie-les-Bains  /  Història Gràfica de la Catalunya Autònoma

Exiliats republicans al camp d'Amélie-les-Bains / Història Gràfica de la Catalunya Autònoma

Aquest mes de gener s’escau el 75 aniversari de l’èxode cap a la frontera pirinenca franco-catalana de mig milió de refugiats republicans, tant civils com milicians, empesos per la progressió de les tropes de Franco. El fet va constituir un dels grans drames europeus del segle XX, un naufragi massiu davant del qual res no havia estat previst per les autoritats franceses, advertides amb anticipació sobre la possible magnitud de l’allau humana. L’actitud del país de la "Llibertat, Igualtat, Fraternitat" i de la Declaració Universal dels Drets de l’Home i del Ciutadà es va limitar a una gèlida rebuda estrictament militar, carregada de menyspreu moral i material, ignominiosa i degradant per a civils i milicians espanyols. Els republicans creien entrar en territori amic i es van veure tractats com a bestiar, malgrat ser ciutadans civils o bé soldats regulars d’un govern democràtic en exercici, reconegut per la comunitat internacional.

Uns 260.000 milicians van ser amuntegats els primers mesos als camps de concentració de les platges rosselloneses d’Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès sense cap instal.lació d’aixopluc. Quasi la mateixa xifra de refugiats civils (dones, infants, ancians) van ser dispersats obligatòriament a l’interior de França mitjançant combois ferroviaris formats tot sovint amb vagons de mercaderies. Tres quartes parts de tots plegats ja havien retornat a Espanya a finals del 1939, on la sort que els esperava no era més afalagadora, com tampoc la d’aquells que es van quedar a França en vigílies de la Segona Guerra Mundial i de l’ocupació alemanya.

Joc de coalicions

El govern francès del Front Popular, presidit per Léon Blum, havia prescindit de simpaties ideològiques i va aplicar durant la Guerra Civil espanyola una dura Política de No Intervenció per no contrariar el govern conservador anglès, amb qui necessitava mantenir l’entesa davant l’ascens de l’Alemanya ja dirigida per Hitler. Léon Blum va cedir la presidència del govern l’abril del 1938 al radical Édouard Daladier, el qual es va coaligar aquest cop amb la dreta i va posar fi al govern de Front Popular. A més d’enterrador del Front Popular francès i responsable de la degradant rebuda dels refugiats espanyols, Daladier era l’"home de Múnic", el recent signatari amb Chamberlain, Hitler i Mussolini el setembre del 1938 de la capitulació franco-britànica davant l’annexió germànica de la regió dels Sudets txecoslovacs, després d’haver annexionat Àustria el març anterior. Per a Neville Chamberlain i Édouard Daladier era la culminació triomfal de la seva política “d’apaivagament" de l’ascens germano-italià...

La xifra de soldats republicans encaminats en només aquells quinze dies de cru hivern compresos entre el 27 de gener i el 10 de febrer del 1939 cap a la divisòria francesa va ser la previsible, en funció dels contingents ben coneguts de l’Exèrcit de l’Est i de l’Exèrcit de l’Ebre. En canvi, no va ser així pel que fa als civils. La magnitud de la corrua humana es va desbordar a la frontera per la proporció de civils fugitius de les represàlies contra el teixit social "roig" aplicada des del primer dia a les zones ocupades per l’exèrcit franquista envers els sospitosos de simpaties republicanes o esquerranes. A Catalunya s’hi acumulaven des de mitjans del 1938 un total de 700.000 civils evacuats d’altres zones republicanes. A començaments del 1939 la xifra havia augmentat fins el milió de persones.

El dilluns 23 de gener les autoritats republicanes fugien de Barcelona. La capital catalana va ser ocupada el dijous 26 sense resistència militar ni civil, mentre el govern republicà s’instal.lava al castell militar de Sant Ferran, a Figueres, a un tir de pedra de la frontera. La magnitud i la rapidesa de la retirada republicana van sorprendre Franco. Després de la batalla de l’Ebre, en tan sols cinquanta dies va acorralar mig milió de fugitius civils i militars a la ratlla fronterera. No hi va haver batalles ni enfrontaments de consideració després de l’ocupació de Barcelona.

Frontera tancada

El mateix dia 26  de gener el govern de París decidia tancar la frontera amb Espanya, excepte per a les comptades persones proveïdes de passaport en regla i visat consolar francès. Es resistia a admetre la inexorable evidència de l’allau humana que s’acostava. Pressionat per les seves dimensions, la nit del 27 al 28 de gener la va obrir exclusivament a dones, infants i ancians, per por que la desesperació s’estengués entre la quantitat de fugitius i es convertís en un allau sense control. Més d’un centenar de periodistes i reporters gràfics de diverses nacionalitats es trobaven situats als passos fronterers franco-catalans per narrar el nou episodi de la guerra espanyola. El dilluns 30 de gener el diari perpinyanès L'Indépendant calculava que eren 135 periodistes els destacats a la zona.

El govern francès va esperar vuit inacabables dies, fins el diumenge 5 de febrer, per obrir-la als contingents militars al post de Cervera de la Marenda i el dilluns 6 de febrer al Pertús, després del pas a França del president Azaña, el president Companys, el lehendakari Aguirre i altres autoritats de la República. Quatre dies més tard, el dijous 9 de febrer les tropes franquistes arribaven al post del Pertús, on fins pocs minuts abans es mantenia el flux apressat de fugitius.

Hostilitat i indiferència

La dirigent anarquista Frederica Montseny (primera dona ministre en la història d’Espanya, una dècada abans que n’hi hagués a França) va creuar a peu pel Pertús la nit del 27 al 28 de gener, malgrat posseir passaport diplomàtic, i va deixar un testimoni esfereïdor al llibre Pasión y muerte de los españoles en Francia sobre "la suma d’hostilitat i indiferència aportades pels qui representaven la nació francesa en aquells moments, tot agreujant la situació dels vençuts i fent de nosaltres un ramat de pàries, una immensa legió d’esclaus sense cap dels drets reconeguts per l’Estatut Internacional del Dret d’Asil als refugiats polítics i per totes les lleis que regulen universalment la sort dels presoners de guerra".

Fins i tot després de l’arribada de la marea humana, la lentitud en habilitar qualsevol tipus d’instal.lació a les platges on va ser reclosa era evitable i va tenir com a objectiu fomentar el retorn dels refugiats, les repatriacions voluntàries cap a Espanya. El ministeri francès de Defensa es va negar a obrir cap dels seus camps militars buits del sud del país, com els de la Valbonne (departament del Gard), Caylus (Tarn i Garona), Larzac (Dordonya) o la Courtine (Creuse), habilitats per allotjar tropes, amb l’argument que podien ser necessaris en cas de sobtada mobilització de reservistes francesos enfront de l’escalada militar alemanya. L’exèrcit més nombrós del continent europeu, el qual s’havia beneficiat durant els anys anteriors de pressupostos extraordinaris davant l’agressiu rearmament germano-italià, no va posar a disposició dels refugiats espanyols durant el primer mes de l’operatiu cap dels seus mitjans més indispensables com tendes de lona, lliteres, estufes, cuines o latrines de campanya. "Ni una sola manta de les seves reserves", va escriure el periòdic Le Midi Socialiste el 15 de febrer.

80.000 refugiats a Argelers

La població francesa va veure desfilar l’èxode com un fet aliè a la seva vida quotidiana, quasi imaginari, fruit d’una guerra llunyana disputada a escassos quilòmetres de les seves cases. La propaganda conservadora es va encarregar d’atiar la incomprensió i la por davant dels "rojos" espanyols. L’historiador Pierre Vilar testificava que l’estiu del 1938 va estar-se per motius familiars a la localitat fronterera de Ceret i l’hi va sorprendre l’escàs eco que despertava la lluita desfermada a l’altre vessant de la muntanya. George Orwell, després d’abandonar Espanya aquell mateix any 1938, va residir uns dies al municipi costaner rossellonès de Banyuls i va escriure al llibre Homenatge a Catalunya: "La petita ciutat semblava sòlidament pro-franquista".

El 3 de febrer només hi havia 300 refugiats al camp de concentració de la platja d’Argelers. La xifra creixeria a enorme velocitat: 20.000 el dia 6, 75.000 tres dies més tard, 80.000 l’11 de febrer. Tot seguit van ampliar-lo a les platges següents de Sant Cebrià i el Barcarès. Durant els deu primers dies, desenes de milers d’homes, dones, infants i ancians no van rebre pràcticament alimentació calenta, com tampoc atenció mèdica els ferits ni els malalts. De tant en tant un camió llançava pa per damunt de la filferrada.

Desarmament de tropes

Les autoritats franceses no van considerar ni per un instant la proposta del cap de l’Estat Major republicà, el general Vicente Rojo, per tal que les unitats poguessin ser reconstruïdes en territori francès i repatriades de forma organitzada als fronts de combat que restaven oberts a les zones Centre-Sud i Llevant espanyoles. El govern francès va ordenar desarmar-les damunt mateix de la ratlla fronterera, desmembrar-les dels seus comandaments i tancar-les a camps de concentració improvisats sobre l’arenal batut pel fred i el vent o als prats nevats de les zones de muntanya, mentre l’emissari del govern de París negociava a Burgos amb el general Franco la seva repatriació com a vençuts.

L’únic objectiu de la rebuda francesa va ser tancar-los, i res no havia estat preparat ni tan sols per a això. Les "instal.lacions" van haver de ser construïdes a les platges a marxes forçades pels propis interns, amb els subministres proporcionats lentament per les autoritats franceses les setmanes següents. Un any després de l’èxode espanyol, França n’encaixava un altre de més elevat encara a la frontera del nord, arran de la fugida cap el centre i el sud del país de 10 a 12 milions de civils holandesos, belgues i francesos que escapaven de la invasió alemanya i els seus continus bombardeigs i metrallaments en vols rasants sobre les carreteres infestades de fugitius. La majoria van tornar a casa al cap d’unes setmanes o de pocs mesos. A ningú no se li va acudir tancar-los a cap camp de concentració.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha