Bona part de l'opinió pública catalana segueix perplexa després de la compareixença de l'expresident Jordi Pujol, la seva dona i el seu primogènit davant la comissió del Parlament que investiga el frau fiscal. Els que van votar, van creure i van admirar Pujol segueixen de dol després de descobrir de manera descarnada la naturalesa del personatge i de la seva família. Fins i tot els que mai el van votar confessen el seu estupor. Les tres hores i mitja d'un Jordi Pujol Ferrusola desfermat, desafiant, xulesc, davant els diputats van resultar especialment reveladores del pujolisme, el sistema de poder i influències que va dominar Catalunya durant dècades. El seu pare, Jordi Pujol, i la seva mare, Marta Ferrusola, van parlar molt menys però van deixar algunes frases demolidores.
Dilluns compareixen tres fills més dels Pujol: Marta, Pere i Oriol, l'elegit pel clan per ser el successor d'Artur Mas. Alguns veuen en l'anomenada Comissió Pujol una catarsi sobre el passat recent de Catalunya. La recerca col·lectiva de respostes a una pregunta inquietant: Com una societat avançada i democràtica com la catalana va atorgar tanta confiança i durant tant de temps a personatges com els que s'exhibeixen ara al Parlament? Potser la societat catalana ni era tan avançada com crèiem, ni havia superat els hàbits del franquisme. Ni gaudia d'una qualitat democràtica (separació de poders, premsa independent, oposició política, societat civil mobilitzada ...) com la que pensàvem.
A l'hora d'imaginar el futur, Catalunya buscava els seus referents en el nord d'Europa (Dinamarca, Suècia, Finlàndia ...) o, fins i tot, als Estats Units (Massachusetts), però a l'hora d'explicar el seu passat recent hauria, potser, de fixar la seva mirada en una altra direcció, a Itàlia, al sud d'Itàlia. Les comparacions són odioses, i sovint impossibles, però algú ara, després de veure els Pujol al Parlament, pot tenir la temptació de parlar de padrins, famílies totpoderoses, clientelismes, omertà, tràfic d'influències, corrupció sistèmica ... fins i tot d'un nucli de poder que actuava com una màfia. O com els cacics moderns a València, Balears, Madrid, Andalusia ...
Aquests dies a Catalunya s'escolten molts arguments retorçats per justificar l'injustificable. Potser l'exemple més delirant es va sentir la nit de dilluns passat a TV3, només minuts després de la impúdica declaració de Jordi Pujol Ferrusola. Un tertulià, de nom Enric Vila, va dir textualment: “Els Pujol no han de demanar perdó, sinó el contrari, no doblegar-se al xantatge (...) perquè era impossible construir poder sense embrutar-se les mans (...) i perquè tot respon a una estratègia de l'Estat espanyol per explotar l'enveja que sent la immigració franquista cap als catalans (...) Tu tens un país que més o menys està estructurat, de famílies que són aquí i que, per tant, tenen una riquesa acumulada. I a aquest país arriben gent amb una mà davant i una altra al darrere”. Conclusió, els Pujol són víctimes de la “enveja” d'aquells ciutadans que en els anys cinquanta i seixanta van arribar a Catalunya a la recerca d'un futur. Xenofòbia pura esgrimida per algú que té veu en els mitjans públics, és professor d'universitat i escriu als diaris.
Molts dels que van donar cobertura intel·lectual al règim pujolista són més intel·ligents i ara reneguen dels seus mentors. La tesi és clara. Passem pàgina. És història. Però el passat es resisteix a desaparèixer. Perquè el pujolisme no era l'obra d'un únic personatges o d'una família. Va ser tot un sistema, tota una concepció de Catalunya com un instrument de poder i d'enriquiment. Era un patrimoni que alguns consideraven que els venia donat pel naixement, per la família. Així va quedar palès en les paraules, gestos i actituds dels Pujol al Parlament i en la veu d'aquell insensat tertulià de TV3. Catalunya descobreix aquets dies el seu costat més fosc, a la Comissió Pujol i en alguns arguments que la segueixen. Per això Catalunya necessita una veritable regeneració democràtica i no només la condemna pública del clan pujol.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
