eldiario.es

Menú

Els homenets i les ales de cera

Vivim a una època miserable. Guerres múltiples, refugiats, violència de gènere, crisi econòmica galopant, retallades que aquí es tapen amb estelades i masses oportunitats perdudes quan podríem innovar aprofitant l'avinentesa del castell de cartes que cau.

- PUBLICIDAD -

L'excés de dies històrics em fa desitjar un retorn a la normalitat. Ja hem viscut quatre Diades de primera, dos nous de novembre, un 27S, un 250 i ja no en recordo més, la sobredosi em fa oblidar altres dates significatives. Potser és la malaltia, la meva, no pas la seva. La darrera setmana vaig patir una grip de canvi d'estació, em vaig preocupar i llegia les notícies sota una espècie de deliri. La declaració solemne de desconnexió em semblà quelcom diferent, un treure's la màscara molt perillós, com si amb l'arribada dels activistes nacionalistes a les institucions tot fos possible.

Mai hagués imaginat una Carme, a vegades m'equivoco i li canvio el nom per Montserrat, Forcadell com a presidenta del nostre Parlament. Crec que fa anys tampoc hagués pensat en aquesta deriva massa perillosa ara mateix dins d'un joc polític obscè que avui s'ha vist simbolitzat mitjançant la clara divisió de l'hemicicle.

A partir de l'any 1939 un Gaziel absolutament convençut d’haver errat la seva tria política durant la Guerra Civil féu un gir decisiu i, malgrat no els ensenyés a ningú, optà per escriure els seus texts en català. D'aquí sorgiren, entre d'altres, Tots els camins duen a Roma i Meditacions en el desert. Avui m'ha donat per a imitar un dels grans mestres i cercar d'escriure en la meva llengua materna perquè vull ser menys analític i parlar ben clar, sí, clar i català.

El desgavell numèric sorgit del 27S, un ball de xifres que la coalició guanyadora manega com vol, és el primer pas cap a una esquizofrènia brutal d'una societat. La manca de respecte cap al 52,2% que votà no en cas de suposat referèndum és indignant, doncs només importa continuar amb la cursa cega, el ball desenfrenat de la bogeria de dur a terme un pla sense una majoria necessària, tan sols la d'escons.

Que jo sàpiga, ja n'hem parlat més d'una vegada, per a tirar endavant la reforma de l'Estatut calen dos terços de la cambra. Com és que aquí ens prenem aquestes llibertats? La llei ara és una espècie de prostituta sacsejada pels protagonistes d'aquesta farsa, que avui, dilluns nou de novembre de 2015 ha vist com el senyor Mas deixava el seu paper d'home invisible i tornava a escena.

M'agraden molt les converses de bar. Fa poc en vaig escoltar una on un amic afirmava amb rotunditat que los que comandan esto son unos señores a los que el traje les va muy grande, y encima mientras caminan lo manchan con su propia mierda e intentan disimular, pero claro, se les ve el plumero.

El discurs del José Luis, un geni del carrer, conté moltes veritats. L'altre cinisme absolut d'aquest darrer mes és veure com han saltat totes les vergonyes de la CDC d'ara i abans i els portaveus han preferit parlar de conspiració quan, respectant la presumpció d'innocència, és evident, i cada dia es comprova de forma més efectiva, que hi ha quelcom molt brut entre percentatges i trituradores.

La invisibilitat d'en Mas ha donat peu a quatre setmanes on els secundaris, excepte durant la performance entre la tomba de Companys i el Palau de Justícia, han agafat protagonisme i molts ens hem desesperat. El triumvirat Rull-Homs-Turull és impagable. El primer sempre somriu i és un Sancho Panza excel·lent, de premi. Homs vol encapçalar la llista del 20D i quan és sota els focus mostrà una satisfacció indecent. Turull, malgré tout, és el més moderat d'aquesta santíssima trinitat de grans homes, grans homes per a ells mateixos, una característica que trobem reflectida també amb altres personatges del Procés, des de Marta Rovira, desacreditada políticament a partir de la seva intervenció al Congrés, fins a Raül Romeva, un home de palla i uns dels polítics, és la meva opinió, més sobrevalorats del conjunt que mencionem.

Junqueras, un bon historiador que a les xerrades públiques agafa volada de gran demagog, és una de les veus cridaneres, tot el contrari que Muriel Casals, silenciosa, la més discreta del panorama.

Artur Mas sap dur un vestit. Els llargs anys d'oposició van reforçar el seu look presidenciable. Ara es troba contra les cordes per culpa d'en Baños, un suposat dandi de qui s'ha venut com una novetat el seu bon rotllo, però clar, si fóssim seriosos prescindiríem de la política espectacle, dels petons a la boca, de les abraçades d'en David Fernández amb els seus antics enemics i dels intercanvis de samarretes que avui ha fet amb el Llach, com si el Parlament fos el final d'un partit al Camp Nou.

A l'altra banda del ring la cosa no és gaire millor. La manca d'equidistància és un problema greu com pocs. L'alcaldessa Colau és potser l'element que representa millor el terme mig, però d'una forma tan enigmàtica que no m’estranyaria que l'assumpte l'acabés cremant malgrat els seus encerts legislatius. L'Albiol va ser un alcalde racista, molt racista. L'Iceta es va carregar amb en Zaragoza el Maragall i ara se'l veu ben cofoi amb el seu % de poder partidista i les danses mediàtiques. Rabell potser vol jugar a dòmino a la Barceloneta i Arrimadas no és fluixa, però tampoc és brillant.

Vivim a una època miserable. Guerres múltiples, refugiats, violència de gènere, crisi econòmica galopant, retallades que aquí es tapen amb estelades i masses oportunitats perdudes quan podríem innovar aprofitant l'avinentesa del castell de cartes que cau. Quan acabà la Primera Guerra Mundial Marcel Proust entengué que les conseqüències del conflicte completaven el cercle virtuós de la seva Recerca del Temps Perdut. La dramatis personae amb tantes ínfules s'havia, de cop i volta, empetitit. Perdonin la comparació. Crec que m'he passat. El problema català és dur a terme aquest disbarat amb homenets, doncs no hi ha cap figura d'excepció, totes son minúscules. Quan cremin les seves ales de cera cauran i potser aconseguirem crear un moment de caos on aquest sigui l'esperança de tornar a començar, amb encert i sense soroll ni fanatisme. N’estem farts.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha