eldiario.es

Menú

Seguretat, la descoberta de l’iceberg

"Algunes vegades des de Catalunya mateix hem vist i tractat al Cos dels Mossos d’Esquadra com una guàrdia urbana de ciutat gran", assegura l'exconsellera d'Interior de l'època del Tripartit

- PUBLICIDAD -

En matèria de seguretat el més difícil d’acceptar és que no s’admeten apriorismes ni subjectivismes. No són les causes que més ens commouen les que cal garantir, sinó totes les causes licites; no són els nostres propers els que cal protegir, sinó a tothom; no és possible actuar seleccionant qui es vol sancionar, sinó aplicar amb equanimitat un regim sancionador prèviament elaborat amb rigor i justícia, si és possible. Per jutjar l’equanimitat no podem fer-ho des de l’empatia personal ni el cas puntual. Per parlar de l’incommensurable abast de la seguretat hem de prescindir de mirades superficials i fer-nos experts en l’observació d’icebergs socials.

Perquè la inseguretat fragilitza la ciutadania, fragilitza el gaudi de tots els altres drets. Són les societats que tenen governs amb principis ferms per a combatre la impunitat, les que respecten les normes basades en valors compartits, les que acaben generant un concepte social de seguretat arrelat a la majoria dels ciutadans. Les que accepten que no hi ha seguretats absolutes, però que l’ordre social depèn de tots i en aquest ordre hi ha d’ocupar un espai de prioritat absoluta la llibertat dels individus. Són aquestes societats les que perviuen en convivència respectuosa, les que estan més preparades per evitar fractures socials.

El segle XXI és el del terrorisme global, el de la internacionalització de mercats, els lliures i els negres, foscos, delictius. Les organitzacions criminals no descansen, però la societat ha de posar els seus millors professionals a combatre’ls, a combatre la seva acció en contra d’aquesta mateixa societat. Catalunya ha viscut l’oportunitat de crear un cos policial de bell nou i els seus dirigents polítics no sempre han sigut prou conscients del que això representava, algunes vegades des de Catalunya mateix hem vist i tractat al Cos dels Mossos d’Esquadra com una guàrdia urbana de ciutat gran. És una policia integral, amb un potencial extraordinari i amb riscos proporcionals al seu potencial, com acostuma a passar en totes les coses importants.

El final de la impunitat vol dir que qui els ha fet l’encàrrec d’aquesta difícil i sensible feina procurarà que la facin amb tota correcció, però també vol dir que si posem un control a la carretera aturarem a tothom, sense excepcions. Vol dir que si detenim uns vàndals detindrem tot el grup, sigui qui sigui els seus progenitors. Vol dir que no queda cap espai, cap racó, cap carreró per molt marginal que sigui fora de l’acció protectora policial, que cap posició social privilegiada t’exclou de l’obligada honestedat. Vol dir que defensarem la seva acció malgrat la veu que crida perquè creu que les normes de convivència són pels altres. Vol dir que els dotarem de mecanismes necessaris per detectar els greus perills dels qui creuen poder disposar de la vida d’altres. No permetrem la impunitat de qui delinqueix, sigui qui sigui, i no permetre la impunitat de mala praxi policial, ambdues impunitats són una.

Viure gregàriament, com a societat organitzada, porta inherent les normes, les lleis. Però és el govern que les proposa i els parlaments que les aproven els que han de garantir que conviure no representi renunciar a cap dels nostres drets inviolables. Però les lleis les fem els humans i no a la inversa. A vegades ho oblidem. Oblidem també que és la societat organitzada qui encarrega a servidors públics, es a dir, a la Policia, la protecció dels drets, de les persones i dels béns. Oblidem, també, que la línia entre el bé i el mal no és nítida, que el mal no sempre es veu a simple vista. Oblidem que és l’equanimitat i la garantia de que no hi haurà impunitat el que pot acostar-nos a la igualtat.

Oblidem que una adequada Policia i una adequada administració de Justícia són garantia de civilització, que hem de desterrar la venjança en totes les seves formes i jutjar els fets fredament, serenament, fermament. Oblidem que tots tenim raons i ningú te la raó en singular.

L’1% de la humanitat acumula el 48,5% de la riquesa. Hi ha mes diners que idees i la cobdícia no te límit. Les grans desigualtats ens fereixen la mirada i ens rebel·la la consciencia, però en el mon fosc del delicte el que es veu no es tot el que passa i desconeixem la magnitud del mal. En el món fosc del delicte el més malvat pot tenir aspecte d’altruista i reconeixement social. En la Seguretat Publica no fem altra cosa que intuir i, a vegades, descobrir icebergs.

Si volem tenir una bona policia estiguem disposats a defensar-la amb la mateixa intensitat que volem poder criticar-la i ,sobretot, si estan a les ordres del poder polític hem d’acabar amb els que malvenen l’ètica i l’honor que destrueix l’honestedat de la política i fa que els ciutadans perdin tota la confiança en les institucions que els han de representar i protegir.

Els cossos policials els hem de demanar professionalitat, respecte a la pluralitat i coneixement de les diverses realitats socials. Unitats especialitzades, supraespecialitzades si cal, a les policies integrals, i proximitat intel·ligent, la que sap que les coses menudes configuren l’univers del benestar per a la immensa majoria de la ciutadania. Formar part dels artífex d’aquest benestar no és mai una funció intranscendent, no és mai una tasca petita.

Però ja ha arribat l’hora de que parlem de polítiques de justícia penal en el seu conjunt, inclosa la creació amb criteris solvents de l’Agència de les causes del delicte per poder intervenir-hi socialment.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha