eldiario.es

Menú

El desastre de l'Arnau

La idea de ressuscitar un centre ple a vessar de teatre és molt noble, però curta de mires a no ser que s'oblidi allò que va ser i es pensi en obres normals

- PUBLICIDAD -

Durant el seu moment de màxim esplendor, els sis-cents metres del Paral·lel tingueren més de vint teatres. Fa alguns anys es parlà des d'instàncies municipals d'un hipotètic renaixement d'aquest esperit amb la reobertura del Molino i l'oferta popular del Barts, ubicat a l'antic emplaçament de l'Espanyol i, més proper a la nostra època, de l'Studio 54.

Passejar per aquesta avinguda constitueix una experiència agredolça. De nit hi he presenciat robatoris cantoners i durant la tarda, quelcom normal a Barcelona, he constatat l'absoluta despreocupació per commemorar el patrimoni històric. El solar del Talía de Paco Martínez Soria continua buit i al lloc de l'abans famós Teatre Còmic hi ha un Burguer King, mentre que on era el Bataclan, que per imposició franquista s'anomenà abans de tancar Rantanplan, les lletres d'una botiga d'Humana llueixen incontestades des de fa anys.

Les úniques reformes recents a l'antic passeig de Gràcia dels pobres han tingut una doble vessant. Més amunt, ja al Poble Sec, la immigració i un boom de bodegues i terrasses han dinamitzat la zona, mentre que al Paral·lel el Consistori Trias arreglà unes cantonades per a potenciar les terrasses, sí, però al costat d'hotels de luxe i restaurants inassequibles per a la gran majoria. Dues visiones que, per exemple, mai contemplaren com seria d'útil un tramvia que descongestionés de pol·lució aquesta línia recta que uneix la Fira amb el port.

El darrer cas de derrota i desastre és a la plaça de Raquel Meller, cruïlla entre aquesta artèria i Nou de la Rambla, la seva connexió natural amb el centre de Barcelona que a principis del segle passat recorrien els cotxers publicistes del Molino, que durant un temps fou Vermell, per a captar parroquians. Aquesta plaça allotja l'Arnau, el més antic dels teatres del Paral·lel que ara mateix no és que estigui amenaçat d'enderrocament, sinó que directament caurà i n'acollirà un altre que conservarà alguns elements del seu interior.

L'Arnau nasqué l'any 1894, durant l'estranya gestació de l'avinguda, quan es discutia per l'amplada del carrer, l'Ajuntament volia les cases porticades i de cop i volta començaren a néixer barracons destinats a l'espectacle. Va ser el primer gran teatre estable i per la seva platea desfilaren les més il·lustres figures del varietés del moment. Com els seus germans de diversió començà a esllanguir-se durant els anys seixanta, entre el cinema i la tele que després, amb el destape, reberen el relleu amb la carn a la pantalla. Fins i tot avui en dia el Bagdad rep més visites d'Internet que no pas en directe.

La idea de ressuscitar un centre ple a vessar de teatre és molt noble, però curta de mires a no ser que s'oblidi allò que va ser i es pensi en obres normals, perquè no crec que el públic actual tingui cap mena d'interès a tornar a reviure els espectacles que feren el passat gloriós. Els gustos canvien i després de la funció no imagino incursions al carrer de les Tàpies o als pisos de dalt dels establiments.

Més enllà d'això llegeixo amb atenció que el procés de reforma i reconstrucció és durà a terme durant quatre anys perquè se sospita, amb raó, que alguna que altra ruïna de la muralla del Baluard es troba on hi ha l'Arnau. Convindrà estudiar-la, documentar-la i veure si resulta d'interès fer-la visible a turistes i vianants. Des del meu modest punt de vista la primera necessitat fóra habilitar la plaça per a que veritablement sigui digna de dur aquest nom. Fins fa ben poc, el temps que no he passat pel barri, un enorme arbre cobria la façana del teatre, que hauria de deixar-se com era i pensar en acollir un museu. Es parla d'un de dedicat a les arts escèniques i no em sembla una mala idea, però potser fóra millor, tot recordant una fantàstica exposició celebrada entre octubre de 2012 i febrer de 2013 al CCCB, un museu del Paral·lel que servís com a punt de sortida per a recuperar la dignitat de l'artèria i adquirís des de l'origen les energies per a plantejar un futur millor.

Així mateix aquest tipus d'intervencions, que aportant cultura millorarien el teixit social del barri, haurien de parlar de la memòria obrera. Fa anys, al clímax del 15M, ja visquérem el lamentable incident de veure com el Consistori canviava amb premeditació, traïdoria i nocturnitat la placa del passatge de la Canadenca, que canvià el seu nom pel de Pearson, probablement l'home més desconegut amb més nomenclàtor a la ciutat, quelcom que amb tota probabilitat deu suscitar el seu riure des del fons del mar, doncs perdé la vida durant l'enfonsament del Lusitània.
Aquesta creu al nom de la Canadenca, descobert i resolt, símbol i vector de la històrica vaga de 1919, mostra molt bé la deixadesa del Municipi amb el Paral·lel.

Fins l'any 2011 l'Arnau fou propietat de l'Església Evangèlica Xinesa. Hereu l'adquirí, Trias volgué adjudicar-se l'encert i el ridícul tornà a regnar. Ara podem resoldre molts errors. Ja veurem si els responsables pensen el mateix.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha