L’enigma de Will Faber: la fitxa nazi que qüestiona la biografia del pintor alemany vinculat a l’Eivissa bohèmia

Durant gairebé vuitanta anys, els Arxius Nacionals dels Estats Units han guardat un secret històric: la identitat de més de dotze milions de persones afiliades al Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany (NSDAP), fundat per Adolf Hitler el gener de 1933, en fitxes disperses entre microfilms i fons parcialment inaccessibles.

La publicació d’aquests registres el març de 2026 va generar un gran rebombori públic, sobretot després que capçaleres alemanyes com Die Zeit ho posessin encara més fàcil per rastrejar la informació, fins aleshores només disponible si se sol·licitava específicament als Arxius Federals Alemanys. El diari va crear un cercador per explorar fàcilment la base de dades utilitzant únicament el nom i el lloc de naixement dels avantpassats en qüestió.

“Algun dels seus familiars —el seu pare, la seva àvia o el seu besavi— va pertànyer al Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany (NSDAP), els nazis?”, pregunten retòricament a la pàgina principal de l’eina, pensada per descobrir la història de les famílies i la seva vinculació amb el partit que va acabar materialitzant —amb contínues atrocitats, la màxima expressió de les quals va ser l’Holocaust— la ideologia supremacista dels nazis.

Al professor i investigador mallorquí Joan Buades, quan va conèixer la desclassificació, se li va acudir una manera molt diferent d’utilitzar el cercador, més vinculada a la recerca històrica: quines personalitats d’origen alemany, relacionades amb les Balears d’aquella època d’entreguerres, hi podien aparèixer?

Aleshores va descobrir que l’empremta del nazisme s’amagava darrere de biografies individuals tan insòlites com la del pintor alemany Will Faber, que va arribar per primera vegada a Eivissa quan ja ressonaven els tambors de la Guerra Civil al territori espanyol. Gairebé de manera simultània, al seu país natal, Adolf Hitler ascendia al poder.

Com a conseqüència d’aquest nou règim, es va produir una diàspora de població alemanya, jueva i no jueva —gent d’esquerres i demòcrates— contrària a la ideologia del nou govern, que va recalar en alguns casos a Barcelona i també a Mallorca i Eivissa, molt econòmiques en aquella època. La capital catalana, primera ciutat d’exili de l’artista alemany, era, d’altra banda, un dels bastions nazis estratègics a Espanya per controlar les rutes marítimes de la Mediterrània occidental.

A Barcelona hi va viure Faber fins al 1936, quan va decidir tornar a Alemanya coincidint amb l’esclat de la Guerra Civil. Tres anys més tard, el desembre de 1939, s’inscrivia al NSDAP utilitzant la seva adreça barcelonina: Carolinas, número 11, segons el document oficial al qual ha tingut accés elDiario.es.

“És força estrany perquè pertanyia a un grup d’artistes que feien art —el de les noves corrents— que per als nazis era considerat degenerat. Venen a les illes a refugiar-se; alguns d’ells, com l’alemany Erwin Broner, eren jueus”, explica Lluís Ruiz, president del Fòrum per la Memòria Històrica a les Pitiüses.

És bastant estrany perquè pertanyia a un grup d'artistes que feien art -el dels nous corrents- que per als nazis era considerat degenerat. Venen a les illes a refugiar-se, algun d'ells, com el també alemany Erwin Broner, eren jueus

Lluís Ruiz — President del Fòrum per la Memòria Històrica a les Pitiüses

Una imatge vinculada a l’avantguarda

Al costat de les seves dades personals, a la fitxa feta pública pels arxius nord-americans hi consten la seva professió: “Maler” —pintor, en alemany— i l’abreviatura “Graph” —gràfic—, fet que redueix les possibilitats que, com especula amb incredulitat Lluís Ruiz, es tracti d’una altra persona i no del mateix artista que va desembarcar en la vida cultural eivissenca de la segona meitat del segle XX i es va envoltar de la bohèmia de les seves tribus estrangeres.

Will Faber va arribar a convertir-se en una de les figures més recognoscibles de l’illa: pintor i il·lustrador, la seva trajectòria autodidacta va estar marcada pels desplaçaments entre països i l’experimentació artística d’una carrera que es va forjar principalment a les ciutats de Munic i Berlín.

El pintor alemany va ser una de les figures més recognoscibles de l'illa i la seva carrera es va forjar principalment a Múnic i Berlín

Va néixer el 1901 i, tot i que primer va treballar com a ferrer, ben aviat va orientar la seva activitat cap a l’art, segons recull l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, que dedica un apartat a la seva biografia com una de les personalitats que van passar per la pitiüsa. La seva carrera va començar amb tècniques de gravat sobre fusta i, a finals d’aquells feliços anys vint, va contreure matrimoni amb Emma Kaiser a la capital alemanya. Precisament, una de les hipòtesis amb més pes sobre el fet que aparegui als registres del partit nazi és que s’hi afiliés, d’alguna manera, per protegir la seva dona i no pas per afinitats reals amb el nazisme.

Una de les hipòtesis amb més pes que aparegui en els registres al partit nazi és que ho fes per a, d'algun mode, salvar a la seva dona i no per afinitats reals amb el nazisme

La parella es va establir el 1932 a Barcelona, on Will Faber va treballar com a dissenyador gràfic i il·lustrador abans de viatjar a Eivissa per a una estada curta que acabaria allargant. Allí va coincidir amb alguns dels artistes i intel·lectuals europeus que havien trobat refugi a l’illa, entre ells el dadaista vienès Raoul Hausmann i l’arquitecte Erwin Broner, abans de tornar al seu país d’origen fins al 1939 —any en què s’afilia al partit de Hitler—. Immediatament després va emprendre per segona vegada el mateix recorregut: primer la ciutat catalana i després les Balears. Aquesta vegada, per quedar-s’hi.

La seva obra va començar a exposar-se de manera habitual en galeries i espais artístics d’Eivissa. El pintor havia begut de l’expressionisme alemany i havia rebut influències del racionalisme espacial de la Bauhaus —que inicialment va coexistir amb el nazisme però que més tard fou prohibida pel mateix règim—, i va arribar a formar part d’institucions com el Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, que encara conserva algunes de les seves obres. També va estar vinculat a institucions museístiques catalanes i va arribar a rebre la Medalla d’Or a Barcelona.

Eivissa: refugi d’artistes europeus

L’arribada del pintor d’avantguarda a l’illa es va produir en un context internacional en què Eivissa atreia nombrosos artistes i intel·lectuals europeus, fugitius de la inestabilitat política i de l’avenç dels règims feixistes. Entre ells hi havia Raoul Hausmann o el filòsof jueu Walter Benjamin, que va viure durant una temporada a Sant Antoni de Portmany i que acabaria suïcidant-se mentre fugia de la persecució nazi i de la pressió de la Gestapo.

També la menys coneguda pintora jueva austríaca Lene Schneider-Kainer va residir a Eivissa entre 1933 i 1936, després que el Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany es convertís en la principal força política del seu país.

L'arribada del pintor avantguardista a l'illa es va produir en un context mundial en què la pitiusa atreia a nombrosos artistes i intel·lectuals europeus, fugitius de la inestabilitat política i de l'avanç dels règims feixistes, com el filòsof jueu Walter Benjamin

L’existencialista algerià —i d’ascendència menorquina— Albert Camus també es va establir en aquest paradís mediterrani, juntament amb literats nacionals de la Generació del 27, com Rafael Alberti o María Teresa León, en un grup d’avantguarda que completaven els arquitectes Erwin Broner i el català Josep Lluís Sert.

Eivissa es convertia així en un punt de trobada per a creadors europeus que buscaven desenvolupar la seva feina en un entorn allunyat de les tensions polítiques que sacsejaven el continent. “Durant la Segona República hi va haver una presència significativa d’intel·lectuals estrangers que van difondre aquesta visió paradisíaca de l’illa a l’exterior”, va explicar Rosa Rodríguez, llicenciada en Història de l’Art i autora de La construcció d’un mite. Cultura i franquisme (1936-1975), en un altre reportatge d’elDiario.es publicat el 2022.

El grup ‘Eivissa 59’

Tot i que molts van fugir amb l’esclat de la Guerra Civil —i abans havien estat perseguits o represaliats pels règims nazi-feixistes—, d’altres com Will Faber van continuar trobant refugi a l’illa hippy, que, d’altra banda, estava sotmesa al jou d’una dictadura que havia estat recolzada per les mateixes forces que els havien obligat a fugir.

Aquestes circumstàncies particulars van acabar donant lloc, a finals dels anys cinquanta, al grup ‘Eivissa 59’, format per artistes d’avantguarda de nacionalitats diverses que compartien un interès per l’art contemporani, especialment per les corrents renovadores europees i l’abstracció geomètrica de postguerra.

A aquesta colla de tendència esquerrana pertanyia Faber, que, quan es va afiliar al Partit Nazi, tenia 38 anys i ja havia format part d’aquest ecosistema bohemi de l’illa. “A aquella edat ja no era precisament un jove; havia de tenir una consciència política plenament formada”, considera Joan Buades.

Va ser l’any 1936, després de l’esclat de la guerra civil a Espanya, quan el pintor va tornar a Alemanya, a Saarbrücken, la capital del land del Sarre, d’on era originari.

En aquest territori fronterer amb la regió francesa de Lorena, que va passar a ser administrat per França com a represàlia després de la Primera Guerra Mundial però que Adolf Hitler va recuperar el 1935, va viure Faber quan es va afiliar al NSDAP. Per la seva edat i condició d’home, li hauria correspost anar al front mentre la Segona Guerra Mundial escalava. Però posteriorment va tornar a les illes.

L'artista, que va pertànyer a una quadrilla de tendència esquerrana -el Grup Eivissa 59-, va abandonar Espanya en el 36 després de l'esclat de la Guerra Civil. Va tornar a Alemanya, des d'on es va afiliar al Partit Nazi amb 38 anys d'edat. Va tornar a l'illa anys més tard

La seva predilecció demostrada per Eivissa i la seva presumpta identitat rupturista amb el feixisme van valer al pintor Will Faber un carrer al barri de ses Figueretes, a Vila, que encara avui conserva el seu nom. Però la nova troballa planteja interrogants sobre aquest reconeixement i genera opinions divergents entre els experts en memòria històrica.

Després de localitzar-lo a la base de dades de Die Zeit, el mateix Joan Buades va intentar rectificar la informació sobre l’artista a Viquipèdia, però la persona responsable del perfil de Faber va revertir els nous arxius que havia aportat el professor i que demostraven la seva afiliació al partit nazi, així com part de la informació que hi havia afegit, segons explica a elDiario.es.

Afiliar-se al partit: una decisió

Per ara, només existeixen especulacions i incògnites sobre els motius que el van portar a inscriure’s en un partit aparentment tan contrari als seus ideals i als dels seus cercles més pròxims. D’altra banda, no era obligatori afiliar-se al NSDAP. “De fet, durant llargs períodes van suspendre les noves afiliacions per evitar una allau d’oportunistes”, assenyala Joan Buades. És a dir, per impedir que la població alemanya s’hi inscrigués únicament per protegir-se de possibles represàlies del règim.

Segons la pàgina oficial dels Arxius Nacionals d’Alemanya, la majoria de les sol·licituds daten del període 1936-1937 —prèviament no estaven permeses—, abans de la reobertura de la militància al públic general el 1939. Va ser aleshores, durant el mes de desembre, quan Faber es va inscriure.

“Li van concedir l’accés l’any 1940; hi va entrar força tard. Molts alemanys es van afiliar per motius oportunistes, perquè era més fàcil aconseguir feina, obtenir encàrrecs del Govern i accedir a ofertes públiques d’ocupació”, explica Alex Sepasgosarian, periodista del diari Mallorca Magazin i autor del llibre Mallorca bajo la cruz gamada. 1933-1945.

Una altra de les raons per les quals moltes persones s’hi afiliaven era que resultava més senzill sortir d’Alemanya i gestionar visats i permisos de viatge, circumstància que podria ajudar a explicar la decisió de l’artista.

Li van donar accés l'any 40, va entrar bastant tardà. Molts alemanys es van afiliar per motius oportunistes, perquè era més fàcil aconseguir treball, obtenir encàrrecs per part del Govern i entrar a les ofertes públiques d'ocupació

Alex Sepasgosarian — Periodista de 'Mallorca Magazin' i autor del llibre 'Mallorca sota la creu gamada. 1933- 1945'

Hitler havia desplegat organitzacions del partit a l’estranger, incloses les Balears, que comptaven amb la seva filial. En el cas de Mallorca, tenia la seva pròpia Org-Gruppe (grup d’organització), fundada l’estiu de 1932, mig any abans que Hitler arribés a la Cancelleria. També n’hi havia una a Eivissa, encara que amb un nombre de membres molt menor perquè la pitiüsa no era una destinació tan popular entre els alemanys —a dia d’avui, el seu principal mercat turístic continua sent el britànic—.

“A Ibiza hi havia un frec ideològic entre el grup de germànics exiliats; de fet, el grup d’organització eivissenc es va posar en contacte amb el de Mallorca per presentar una queixa —per l’existència d’una mena de dissidència contra el NSDAP— que va arribar fins al cònsol”, detalla el periodista de Mallorca Magazin.

En dades, segons un article del 2017 publicat a la Revista d'Estudis Polítics del Centre d’Estudis Polítics i Constitucionals, entre maig de 1937 i 1942 es van afiliar més de 4.800.000 persones al partit. La xifra havia crescut de manera espectacular quan va acabar la Segona Guerra Mundial: el partit nazi comptava amb 8,8 milions d’afiliats a tot el territori sota el seu control; és a dir, el 15% de la població amb dret a vot. El principal requisit era ser ari i, secundàriament, no tenir antecedents penals, tenir una feina “honesta” i no haver-se convertit a l’islam, entre altres condicions.

Una “febre patriòtica” derivada del nazisme

Un dels episodis més cridaners de l’últim període de Will Faber a Espanya va ser la seva amistat amb Camilo José Cela, censor durant el franquisme. Tots dos es van conèixer el 1960, quan Faber va obtenir un premi de pintura organitzat per la galeria El Corsario i presidit pel mateix escriptor gallec. La relació es va prolongar durant anys i va estar marcada per trobades freqüents durant les visites de Cela a Eivissa.

“En realitat, això mostra que estava molt arrecerat per gent del règim i que, tot i això, ha pogut mantenir aquesta ficció —ell com a figura rupturista— fins avui, quan els americans han fet pública la base de dades d’afiliats”, conjetura Joan Buades. Per la seva banda, l’expert en memòria històrica Antonio Viñarás afegeix que, quan va emergir el moviment, hi havia una “febre absoluta” pel partit de Hitler: “La gent estava eufòrica, confiava que portaria grans canvis a la societat alemanya”. Ho compara amb l’auge de l’extrema dreta a Europa actual.

Alex Sepasgosarian precisa que, efectivament, el 1939 hi havia una “eufòria patriòtica” desencadenada pel nazisme i accentuada per la recent conquesta de Polònia. “En el cas de Faber sembla més una qüestió oportunista, per quedar bé amb les autoritats alemanyes i també amb les autoritats espanyoles i poder continuar amb els seus objectius vitals”, afegeix.

L’abril de 1939 el Bando Nacional —afí al règim hitlerià— havia derrotat el bàndol republicà en el context de la Guerra Civil espanyola. Durant el conflicte, els alemanys, que ja professaven interès per Balears i s’hi havien establert, van fugir per por, amb l’ajuda fins i tot de la Kriegsmarine. “Però, quan va acabar la guerra, la majoria volia tornar al mar i al sol, i molts ho van fer”, afegeix el periodista.