Opinión y blogs

eldiario.es

El patrimoni i la pobresa: el cas del passatge de Conradí

Convindria, donat que s'estan activant mesures per a disminuir les desigualtats entre barris, protegir els seus habitants i preguntar-se si ser una raresa enmig de l’homogeneïtat ha deixat de ser una virtut per a convertir-se en un episodi descuidat de misèria

- PUBLICIDAD -
Passatge de Conradí

La setmana passada em sorprengué el tractament d'un fet important de la ciutat relacionat amb els maleïts hotels. El PEUAT impedeix que es construeixin trenta-tres hotels, però en canvi no pot aturar que setanta-quatre més puguin alçar-se al centre de la ciutat. La informació explica amb claredat el cinisme de l'administració anterior a la diatriba entre BCN, la seva proposta, i Barcelona, sempre més asfixiada per un model salvatge que a partir del seu absolut canibalisme immobiliari que expulsa els ciutadans perquè el diner fàcil dels visitants és més ràpid i instantani, quelcom molt en sintonia amb l'època.

Aquest aniquilament afecta els lloguers dels barris, que encara segueixen sent pobles immersos al teixit urbà, i constitueix una amenaça per a molts petits indrets amb els dies comptats, sempre que no comencem a valorar-los des de diferents punts de vista.

És lògic pensar que el passejant mou els seus recorreguts des d'un marc geogràfic concret. Des de ben petit el meu balla del Guinardó fins a Gràcia. El punt de sortida és el meu origen i el d'arribada el d'adopció. Entre la gènesi i la fita hi ha un immens territori que pocs trepitgen perquè malgrat ser proper a l'Hospital de Sant Pau i la Sagrada Família, és una successió de quadrícules monòtones de la Dreta de l'Eixample sense atractius festius ni turístics.

Resulta senzill, les fotos ens ajuden a imaginar aquesta gegantina terra de ningú a principis del segle passat. No hi havia gaires cases i amb tota seguretat els carrers s'estructurarien en funció de poques indústries, moltes d'elles destinades al totxo, predominant a un ampli radi que arribava fins a l'actual ronda del Guinardó.

La majoria d'aquests carrers foren engolits pel creixement de l'Eixample fins a la seva mort, o naixement, a la frontera amb el Camp de l'Arpa. Una d'aquestes, potser la més antiga de la zona i de tot l'ordre matemàtic de Cerdà, és el passatge de Conradí, nom que no evoca a un propietari, sinó al Duc de Suàbia de mitjans del segle XIII.

El passatge de Conradí degué crear-se a principis dels Vuit-cents. Segons un mapa de 1891 tenia forma d'ela i ha sobreviscut a mil reformes. Ara és un darrer mohicà ubicat entre els carrers de Sicília, Sardenya, Rosselló i Còrsega. Abans enllaçava Sicília i Sardenya però en algun moment inconcret, probablement a mitjans dels vuitanta, els veïns de la darrera taparen la seva sortida, convertint-lo en un cul de sac oblidat, gairebé segrestat.

Fa ben poc enderrocaren la casa que el presidia i tan sols queda una filera de petites vivendes que recorden molt a altres igualment antigues del barri de Gràcia, les del carrer d'Igualada i el de Fraternitat, nuclis d'un món rural devorat pel creixement de la ciutat. L'autor del blog Pla de Barcelona menciona que el Conradí, anomenat aleshores carrer d'en Peus, era l'únic carrer del barri del Poblet centralitzat a la masia, desapareguda pels voltants de 1940, de Can Xirot. Això confirma la seva excepcionalitat malgrat ser, en aparença, un més dels molts passatges del barri de la Sagrada Família.

Desgranada la seva cronologia manca cercar sentit a tot aquest entramat de referències. Tot parlant amb en Jorge Carrión, que aquests dies publica el seu Barcelona. Libro de los pasajes (Galaxia Gutenberg), hem coincidit en què quan hem volgut treure fotos del passatge els seus veïns que sortien a la civilització des del seu refugi ens responien amb un rotund no, com si immortalitzar-los els integrarà a una realitat que no senten perquè n'han sigut exclosos.

Això ens du a la primera qüestió. Qui s'ha preocupat per aquests ciutadans? Viuen al centre de la sagnia turística i les seves coordenades no figuren a les estadístiques de pobresa d'un sector barceloní de classe mitjana que cada dia veu afectada la seva normalitat com a conseqüència de la transformació exercida per l'atracció del temple de Gaudí. Malgrat això no crec que els seus residents passin les penúries dels seus veïns de Conradí, una espècie d'irreductibles gals que em recorden una mica bastant als de Can Peguera, conjunt de cases barates de Nou Barris que Xavier Trias decidí protegir a nivell patrimonial.

El mateix ha de fer-se amb el passatge Conradí per a valorar-lo com cal, però també convindria, donat que s'estan activant mesures per a disminuir les desigualtats entre barris, protegir als seus habitants i preguntar-se si al final ser una raresa enmig de l’homogeneïtat ha deixat de ser una virtut per a convertir-se en un episodi descuidat de misèria. No sóc aquí per a proposar solucions, però crec que detectant el problema podem avançar des d'un doble vessant que mostri l'anòmal d'aquesta joia perduda de l'Eixample abans de l'Eixample i elimini la marginalitat dels que diuen no sense rebel·lar-se. Com? Potser les autoritats haurien de passejar més.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha