eldiario.es

Menú

Les rialles de Palau

Es fa cada cop més difícil escriure del tema sense caure en ofenses? No, perquè els mateixos protagonistes s'omplen la boca de barbaritats mentre desacrediten el seu full de ruta i es despullen de la màscara amb orgull.

- PUBLICIDAD -

Això de fer-se a un costat ha precipitat una nova tempesta. Ara, dins del llenguatge processista, una crisi de govern és quelcom molt positiu, i no importa que la premsa estrangera defineixi l'operació com el triomf dels Catalibans. Ho diu Le Monde i transcric aquest neologisme curiós, original com tots els del nostre temps, mostres d'enginy per a combatre la mediocritat i al mateix temps caure-hi. Ningú s'immuta.

La roda gira i entre renúncies, cessaments i dimissions la vida continua, el cap dels mossos se'n va, ocupa el seu lloc un home irreprotxable amb l'independentisme i un antic candidat a la presidència de l'Ateneu gosa dir, no exempt de raó, que ara "la policia és nostra"; en un altre àmbit però dins del mateix context, Marta Pascal afirma que tots els soldats del PDeCAT estan disposats a fer el que sigui.

El llenguatge és important. Ho sap Eduardo Mendoza. L'any 1973 el censor li prohibí el títol original de La verdad sobre el caso Savolta sense saber que, en realitat, feia un favor al novel·lista barceloní. Si la seva òpera prima s'hagués arribat a titular Los soldados de Cataluña potser no hauria tingut un èxit aclaparador. El nom primigeni al·ludia a la cançoneta infantil "quisiera ser tan alto como la luna", on els miles gloriosus del Principat s'equiparaven a traficants i gàngsters durant el pistolerisme de just fa un segle, sense 3% ni lluites per a l'alliberament nacional. L'home que vetà la idea de Mendoza firmà el seu informe un onze de setembre.

Mentre en plena canícula l'antiga CiU empra terminologia militar a altres els hi dóna per a penjar cartells amb la imatge de Franco un 18 de juliol, jornada del nefast alçament nacional, per comparar als que no segueixen les seves consignes del referèndum amb el Dictador que torturà Espanya durant quaranta anys. La idea és molt desafortunada i ha provocat una allau d'indignació a les previsibles xarxes socials, fins al punt que algun usuari ha refutat la tesi al revés acusant els seus artífexs de ser poc democràtics pel fet de no acceptar el pluralisme polític.

La reductio ad Hitlerum és una fal·làcia que desacredita per banal a qui l'empra. Si el genocida donava suport a tal cosa, ha de ser dolenta per força. És fràgil i espúria perquè en general sorgeix d'un pensament dèbil que no s'esforça gaire en l'argumentació dels seus raonaments. Aquesta setmana hem tingut mil exemples del seu ús a la catalana, amb Franco de protagonista. El conseller Rull ha dit que amb el gallec també es demanava cada setmana un certificat de bona conducta, oblidant-se pel camí que abans aquest informe econòmic era mensual i que fins i tot en algun moment la poca traça de la Generalitat gairebé aboca, sent suaus, a les farmàcies d'aquest país a la ruïna.

Per la seva banda Puigdemont, el mandatari que més empra Twitter junt amb Donald Trump, ha deixat caure moltes perles, impulsades per la recent emissió de l'instructiu i bestial documental sobre les clavegueres de l'Estat, molt promocionat a la televisió pública. A una de les seves intervencions escrites critica al Govern Central per haver-se gastat els diners a rescatar els bancs, quelcom que mostra una preocupant amnèsia: el seu partit votà a favor de la mesura.

Però això no importa perquè som a la culminació d'una fase, i no dic agònic perquè no sé quan acabarà aquesta història anomenada Procés Sobiranista. Des del Govern s'ha criticat molt als Comuns per la seva política gestual, però, si donem una ullada a l'hemeroteca, observarem que l'Ajuntament de Colau ha emprès moltes més mesures en cinc anys que la Generalitat durant el mateix període. Ara amb Jordi Turull fins i tot Neus Munté sembla una taca d'oli. La dinàmica de postveritat heroica segons la qual impedí l'entrada de la Guàrdia Civil al Parlament és una mostra més del tipus de retòrica hegemònica, alarmant per vàcua de contingut i plena de populisme barat i efectista per al consum intern.

Hi ha notícies d'accions legislatives a Educació i Sanitat més enllà de les constants retallades? No, només figuren canvis de cromos, molt adients per a la temporada estiuenca de fitxatges, i adhesions incondicionals i vergonyants d'universitat a la causa, denigrants perquè a més de picar l'esquer dels de dalt perpetuen la inèrcia destructiva del que hauria de permetre avançar al país per a ser millor mitjançant la formació del ciutadà. Però ja sabem que aquest concepte no s'estila, es prefereix un poble domesticat, i no només a Catalunya.

Ni Rajoy ni Puigdemont emprenen cap iniciativa relativa a millorar la vida dels seus votants. El primer per Tancredisme, el segon perquè té pressa. Al final, al regne dels cecs el borni és el rei, tindrà raó Pedro Sánchez en demanar diàleg. Els protagonistes no el volen. Ambdós fugen cap endavant perquè l'única cosa important és seguir immunes i impunes als seus delictes mentre augmenten el control als altres, tractant-los d'imbècils profunds per a prosseguir amb el seu joc del no-res, massa perllongat al temps, cansí fins a produir riallades als palaus mentre el carrer oscil·la entre la indiferència resignada i la tensió induïda. És tristíssim.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha