eldiario.es

Menú

El coste económico de ser mujer

Las mujeres cobran un 34 por ciento menos que los hombres en la Comunitat Valenciana. Es importante aclarar que las empresas no pagan sueldos base distintos a hombres y mujeres por el mismo trabajo, entre otras cosas, porque es ilegal. La discriminación salarial es sutil e indirecta, y está relacionada con los complementos, la segregación del mercado laboral, el techo de cristal, la precariedad y la temporalidad.

Pongamos algunos ejemplos, el plus de peligrosidad suele pagarse a operarios que manejan maquinaria, pero no a personas que están expuestas a productos químicos, como ocurre en el sector de la limpieza, mayoritariamente femenino. Tampoco tienen las mismas retribuciones los administrativos y las secretarias, que pertenecen a categorías diferentes, pese a desempeñar funciones similares. Ademas, los sectores más feminizados están peor pagados y el techo de cristal todavía no se ha roto.

Otra muestra más de la desigualdad de género es la temporalidad, que afecta tres veces más a las mujeres. Y, por si no fuera suficiente, casi la mitad pide cambios en su horario laboral cuando afronta la maternidad. No es que quieran trabajar menos, es que no tienen elección. Alguien tiene que encargarse del hogar y de los hijos. Y precisamente, la clave es esta desigual e injusta redistribución del trabajo doméstico no remunerado, que condena a las mujeres a la doble jornada o a renunciar a sus carreras.

Seguir leyendo »

Mente fría para hablar de sentimientos

He dejado pasar unos días porque los consejos de mis mayores y mi propia madurez me llevaban continuamente al dicho popular (o leyenda urbana ya no se) de que no se debe hablar ni actuar (y menos escribir) cuando acaba de ocurrir algo que te hace daño, que te duele  dentro, que te angustia.

Hace unas semanas vivimos el “penúltimo” capítulo de la retirada de la Cruz de los Caídos del municipio alicantino de Callosa de Segura. Dos años de una historia rocambolesca en la que las actuaciones públicas y privadas se han entremezclado de tal manera que no han hecho más que confundir a la mayoría de la ciudadanía. Y hablo de sentimientos en este artículo porque aunque el hecho en sí es un caso claro de (in)cumplimiento de la legislación vigente, hay temas y la Memoria Histórica es uno de ellos en los que el devenir de los acontecimientos va más allá de la docta escritura legal.

Los hechos pasan pero para un análisis lo más certero posible hay que dejar que el tiempo enfríe las reacciones, elevarte y desde arriba observar como espectadora ajena los hechos. Pero nunca dejo pasar más tiempo del conveniente porque el dolor se puede transformar en odio y el amor en indiferencia y el tiempo demasiadas veces te hace perder lo más preciado: los verdaderos  sentimientos.

Seguir leyendo »

De l’Espanya buida a l’Espanya suïcida

No fa molt aparegué un llibre interessant: La España vacía, de Sergio del Molino. Tingué un èxit que segurament va sorprendre tant l’autor com els editors. Se n’han fet ja un munt de reedicions. Realment una lectura que val la pena, tot i el to inexacte i desagradable –tipus despotisme il·lustrat- que pren de vegades, com quan diu que la modernitat, a Espanya, entrà pel Passeig de la Castellana, o quan dona a entendre que les autonomies són recialles medievals. En fi, molt a debatre encara.  

L’autor era un escriptor gens conegut que arran de l’impacte del seu assaig esdevingué més o menys famós, trobà aixopluc a la secció de Cultura del diari El País, i s’ha prodigat darrerament com a novel·lista. El llibre, una no-ficció molt ben pastada, explica una realitat intuïda, viscuda, coneguda, però escassament reconeguda: el buit demogràfic immens en què s’ha convertit l’Espanya interior, el desert –en el sentit clàssic del terme- que s’estén al voltant de la megalòpolis madrilenya. Madrid xucla recursos i població a partir del secular esquema radial. Com en alguns jocs d’atzar el guanyador –en aquest cas la capital de l’imperi i de la monarquia hispànica, després de l’Estat-nació espanyol- s’ho queda tot: ha crescut a còpia de centralisme exacerbat i ànsia de grandesa, que ha acabat buidant les dues Castelles, Extremadura, Aragó, parts interiors d’Andalusia, parts de Galícia, Lleó i Astúries, entre altres. Sens dubte, una pauta no exclusiva i clàssica de creixement –la concentració espacial- però en aquest potenciada al màxim pel franquisme, que volia establir, com fos, un contrapès a Barcelona. No hi hagué cap temptativa real d’equilibrar, descentralitzar, redistribuir... tot el contrari. S’hauria pogut promoure la xarxa de ciutats, desenvolupar una política territorial més equilibrada, que hauria evitat o almenys matisat la realitat semi-desèrtica actual. Durant el postfranquisme no es va fer tampoc res de tot això. En absolut: hi funcionaven les mateixes dinàmiques estimulades per les elits de l’Estat i ara també dels importants nuclis de poder econòmic que s’hi havia establert: Madrid esdevingué “la capital del capital”, com va dir alguna vegada Ernest Lluch. Ara ho és també dels serveis avançats, de les telecomunicacions, de la indústria audiovisual, la publicitat, les finances i així successivament. La miserable situació del corredor mediterrani és fruit també d’aquestes dinàmiques.

Aquest és un problema seriós, que passarà factura. N’hi ha altres, molts, com la davallada demogràfica a Espanya, la baixíssima natalitat, que tindrà conseqüències greus. I més problemes de fons que haurien de ser prioritat de les polítiques públiques: l’envelliment de la població i l’explosió que es pot esperar del cost de l’atenció i la cura als grans –a la població dependent en general- en un futur gens llunyà. La insuficiència de l’atenció als malalts mentals des d’un punt de vista humà i global. El pòsit de ràbia i frustració de la generació sacrificada per la crisi, que a males penes ha pogut definir una trajectòria vital satisfactòria. Els efectes a mitjà termini de la inseguretat laboral, de la precarietat, dels contractes parcial o fraccionats. De la inseguretat vital, comptat i debatut. O els problemes del sistema d’ensenyament, especialment universitari, i el retrocés –absolutament irresponsable-  de la despesa en recerca científica...

Seguir leyendo »

El accidente de metro

Volvemos al principio. A aquel tristemente inolvidable 3 de julio de 2006. Volvemos a los túneles del Metro. A la fatídica curva de la estación de Jesús. Al barrio de Patraix, en València. Casi doce años desde que los vagones se estrellaron en esa curva y dejaron entre la chatarra 43 personas muertas y 47 heridas. Lo que vino luego es muy conocido. El gobierno de Francisco Camps no hizo ni caso. Estaba dedicado, en esos días, a la acogida del Papa Benedicto XVI con todo lujo de cornetas y tambores. Los altavoces de Canal 9 y Ràdio Nou destilaban mentiras en todos los horarios. Mentir es contar sólo una parte de la verdad. Y eso hicieron Canal 9 y Ràdio Nou: contar sólo la visita aristocrática del Papa y relegar al silencio el accidente del Metro. Las personas muertas y heridas no existían para el gobierno del PP y sus mamporreros mediáticos. Las pantallas donde se reflejaba el boato de la ceremonia, con uniforme diseñado entre lo boy scout y lo castrense, costaron una millonada. Era Hollywood. Era nuestro dinero y se lo gastaron, bajo las órdenes opusdeístas de Juan Cotino, en la cuchipanda papal.

El dolor de familiares y amigos se cubrió de más dolor cuando desde el mismo día del accidente ese gobierno, con su presidente a la cabeza, se negó a recibirlos: ni siquiera para decirles que lo sentían, que sentían tanta muerte, tanto daño infligido en carne propia y en la de un recuerdo que se iba a quedar ahí, como una mancha de sombra, como un mal fario enganchado a la memoria. El PP despreció las señales del daño, las voces que desde la Plaza de la Virgen salían cada día 3 de todos los meses de tantos años hacia las ventanas del Palau de la Generalitat, donde Francisco Camps se tomaba esas voces a guasa: como si fueran un chiste que le contaba alguien de los suyos entre rezo y rezo, entre hostia consagrada y hostia consagrada, entre regalos de la trama Gürtel y más regalos de esa misma trama que convirtieron este pobre país nuestro en un estercolero.

Nunca hubo una investigación seria por parte del gobierno del PP. Nunca la Justicia se esmeró en hacer posible la vía hacia esa investigación que dejara las cosas en su sitio justo. Antes al contrario: la jueza que instruía el caso del accidente, Nieves Molina, cerró ese caso en varias ocasiones. Sólo le importaba a esa jueza dejar claro que la única causa del accidente era la velocidad excesiva del tren. Un solo culpable: el conductor. No contaba para ella la seguridad o inseguridad de ese tren, los incidentes que ese mismo tren había sufrido en ocasiones anteriores, las amañadas declaraciones de testimonios aleccionados por una empresa pagada por el propio gobierno de Camps y los responsables de Ferrocarriles de la Generalitat. Nada le importaba a la jueza de instrucción que no fuera sacarse de encima el caso lo más rápidamente posible.

Seguir leyendo »

Salvem la ironia

La ironia no és només una figura retòrica que permet expressar el contrari del que es diu. Més que això, és un recurs de la intel·ligència, una estratègia incomparable per burlar-se de l'autoritat dels inquisidors. Els animals no coneixen la ironia. Els déus tampoc.

La ironia és un recurs que permet posar en dubte les veritats intocables, les icones venerades i els tabús intocables. És una vacuna contra el fanatisme, perquè revela la ridiculesa de qui creu posseir la veritat sense interrogacions. La ironia socràtica unia l'humor i la tragèdia per provocar un cataclisme a la apol·línia racionalitat hel·lènica. La ironia socràtica traspassava el límit del coneixement humà i la moral pública, la qual qüestionava tot i aportava consciència del buit. En els diàlegs socràtics de Plató, Sòcrates va inventar la conversa no per obtenir respostes, sinó per sembrar dubtes i interrogacions.

Si és cert que la filosofia moderna es sustenta en el dubte, llavors la intel·ligència i la vida digna de dir-humana no consisteix en la certesa, ni tan sols en el coneixement demostrable. La grandesa humana es construeix a partir de la ironia. La ironia eleva un pas més la saviesa humana. Això pensava el filòsof danès Søren Kierkegaard. No hi pot haver llibertat de pensament sense ironia. Tots dos són inseparables. Tampoc democràcia, art ni postmodernitat, aquesta forma de pensar tan minvada intel·lectualment després del fracàs de les utopies revolucionàries.

Seguir leyendo »

Salvemos la ironía

La ironía no es solo una figura retórica que permite expresar lo contrario de lo que se dice. Más que eso, es un recurso de la inteligencia, una estrategia incomparable para burlarse de la autoridad de los inquisidores. Los animales no conocen la ironía. Los dioses tampoco.

La ironía es un arma que permite poner en jaque las verdades intocables, los iconos venerados y los tabús intocables. Es una vacuna contra el fanatismo, porque desvela la ridiculez de quien cree poseer la verdad sin interrogaciones. La ironía socrática unía el humor y la tragedia para provocar un cataclismo en la apolínea racionalidad helénica. La ironía socrática traspasaba el límite del conocimiento humano y la moral pública, lo cuestionaba todo y aportaba conciencia del vacío. En los diálogos socráticos de Platón, Sócrates inventó la conversación no para obtener respuestas, sino para sembrar dudas e interrogaciones.

Si es cierto que la filosofía moderna se sustenta en la duda, entonces la inteligencia y vida digna de llamarse humana no consisten en la certeza, ni siquiera en el conocimiento demostrable. La grandeza humana se construye a partir de la ironía. La ironía eleva un paso más la sabiduría humana. Eso pensaba el filósofo danés Søren Kierkegaard. No puede haber libertad de pensamiento sin ironía. Ambos son inseparables. Tampoco democracia, arte ni posmodernidad, esa forma de pensar tan mermada intelectualmente tras el fracaso de las utopías revolucionarias.

Seguir leyendo »

El gobierno abierto en la Universitat

El gobierno de la Universitat tuvo en su origen un alto componente participativo que estatutariamente se trasladó a un esquema decisional basado en la descentralización competencial en facultades, departamentos e institutos. Y en la integración de la comunidad universitaria en comisiones especializadas que acompañan los procesos de decisión. Este modelo, encontraba en el Claustro una asamblea democrática y en el Consejo de Gobierno un legislativo ordinario. El rectorado y el equipo de gobierno jugaban los roles propios de un ejecutivo.

Nuestro sistema se caracterizaba así por una enorme capilaridad, y por la oportunidad de ofrecer distintos niveles de participación al conjunto de los miembros de la comunidad universitaria. La reforma de la LOU, y la deriva en la forma de gobernar, han alterado de forma profunda este sistema hasta el punto de cambiar radicalmente su significado. El modelo de gobierno de la Universitat, hoy en día es presidencialista y sin contrapeso alguno.

Varios factores han influido en la baja calidad democrática del gobierno la Universitat. La burocratización de las tareas ha impuesto tales cargas a nuestros profesores e investigadores que los ha alejado por completo de otra labor que no sea la de cumplir con sus obligaciones profesionales y… tramitar. Cada vez resulta más complejo completar los miembros de los órganos de representación, cada día aumentan las ausencias en las comisiones de trabajo.

Seguir leyendo »

Carta oberta d’ACPV al president Puig i el Govern valencià

Molt Honorable President Sr. Ximo Puig.

La Junta Directiva d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) hem decidit adreçar-vos aquesta carta, dirigida també al conjunt del Govern valencià, moguts per una preocupació: fa un any i dos mesos que es va fer públic l’acord social i sindical per la inclusió de la competència lingüística per a l’accés a la funció pública valenciana, i encara no s’ha iniciat la tramitació parlamentària de la llei.

Permeteu-nos contextualitzar la decisió d’escriure-vos, i subratllar l’actitud  constructiva i responsable de la nostra entitat durant els quasi tres anys de Govern del Botànic. Molt abans del canvi electoral de 2015, ACPV ja va iniciar un procés de reflexió davant del nou període, que s’ha traduït en una profunda renovació de la nostra Junta Directiva (generacional, paritària, amb redefinició de  responsabilitats i objectius...) i, sobretot, el pas de “la resistència” (necessària, mentre patíem governs antivalencians i autoritaris) a “la proposta”, posició igualment necessària, a partir del moment en què podíem trobar interlocutors i construir consensos en favor de la llengua, la cultura, i els valors de la democràcia, la igualtat i el respecte al territori

Seguir leyendo »

Endavant l’esquerra

Ara veiem desfilar pels jutjats als corruptes, llançant-se les culpes els uns als altres. Per a poder arribar ací, per a vore a Carlos Fabra, Blasco, Camps, Costa... alguns a la presó, altres en la banqueta dels acusats, s’ha necessitat de persones valentes, moltes vegades a soles, que es van decidir a enfrontar-se als corruptes. Persones disposades a frenar als totpoderosos corruptes i corruptors des de la soledat d’ajuntaments o hemicicles on fins i tot l’oposició majoritària preferia estar callada i còmoda en més  ocasions que les desitjables. No són herois ni heroïnes; simplement periodistes, fiscals, regidores, diputats, sindicalistes, funcionaris... fent la seua tasca, res més. Però en moments on el més còmode era no fer massa soroll i apujar-se a l’onada de Marina d’Or, dels PAI, dels aeroports sense avions, de la fórmula 1, de ciutats de la llum o de terres mítiques, és d’agrair que hi haguera veus que s’alçaren clamant contra l’espoli institucionalitzat que ha suposat al nostre país la corrupció: buidar sistemàticament les arques públiques mentre se’ns desproveïa la ciutadania dels recursos per al nostre benestar, la nostra salut, l’atenció als majors o l’educació pública i de qualitat.

Esquerra Unida del País Valencià en tot moment era, de fet ho és, una d’aquestes veus: des de les Corts, des de les responsabilitats institucionals, des d’alcaldies i regidories i col·lectius locals de tots els racons del País Valencià.

I un exemple ben clar i esclaridor d’aquesta lluita contra l’espoli és Rosa Pérez, representant d’allò que són els càrrecs públics d’Esquerra Unida. No és l’única, afortunadament som una organització amb moltes persones disposades a plantar cara als poderosos, però cal reconèixer la vàlua, el valor i l’orgull col·lectiu que suposa tindre a primera fila una d’aquestes persones valentes, que des de l’aïllament a què se la sotmetia en una Diputació de València corcada pels corruptes, es va enfrontar a Rus i va posar fi a anys de vergonyosa impunitat. Rosa Pérez va investigar, recopilar informació i proves, redactar i signar la denúncia que va obrir el ‘cas Taula’, que va desballestar el PP valencià amb desenes d’imputats, entre ells l’intocable Alfonso Rus i diversos expresidents de la Diputació de València. Tot aquest treball li ha suposat haver d’aguantar insults, amenaces, pressions, i fins i tot cinc denúncies, totes arxivades.

Seguir leyendo »

Estupidesa permanent revisable

En aquests temps de judicis sumaríssims via twitter, de repartidors i repartidores de carnets de tot tipus d'"ismes” i de hackers posant i llevant reis, sembla més aconsellable que mai no condemnar ningú a res que siga perpetu o biològicament irreversible.

Resulta cridaner veure un partit farcit de tot tipus de presumptes delinqüents tirar-se a la muntanya parlamentària reclamant major severitat per a una creixent llista de delictes entre els quals, curiosament, no es troben aquells quede manera tan recurrent els imputen. Segons sembla, menyspreen el valor del penediment sincer, el reconeixement de la culpa o el franc propòsit d'esmena en cap altre ésser viu que no siga Ricardo Costa. Afirmen combatre la violència gratuïta contra l'ésser humà. Però ho fan des de la mateixa butaca i despatx en el qual van decidir indultar, en un temps rècord, al conductor kamikaze que va acabar amb la vida del meu veí. Cal reconèixer-li a l'home, això sí, que va tenir el bon encert d'encomanar la seua defensa al despatx del fill del ministre de Justícia del mateix govern que el va indultar.

La veritat, no entenc quins criteris han usat a l'hora d'incloure o excloure un tipus penal o un altre en el seu particular catàleg de delictes condemnables a perpetuïtat. Em crida poderosament l'atenció que es tinga per irredimible l'assassí d'un cap d'Estat, local o visitant, i no el masclista criminal que demà matarà la meua enèsima conciutadana. Em fa pensar que els partidaris d'aquesta severitat a la carta en el fons empatitzen amb la viril, passional i masculina desesperació que ennuvola la ment del marit enamorat que, així, com sense voler, acaba amb la vida de la seua esposa (que per això era seua). Per contra, es mostren implacables amb la ment malalta del criminal sense ànima ni escrúpols que intente assassinar en territori patr algun tirà o sàtrapa de pas per la Zarzuela i a la dictadura del qual ens lligue algun tractat internacional vigent.

Seguir leyendo »