eldiario.es

Menú

Jóvenes traductores

Hace poco se lo expliqué a una persona; y esa persona me anima a contarlo. No es nada extraordinario, me dijo, pero es una de esas cosas que deben saberse. El 9 de mayo tuve la oportunidad de asistir a la VI Jornada de Traducción Literaria celebrada en la Universitat Jaume I de Castellón. El acto, organizado por los profesores Josep Marco y Pilar Ezpeleta, comenzó con una conferencia de Esther Morillas, profesora de la Universidad de Màlaga, seguida de otra del escritor y traductor Justo Navarro. A continuación, la editora María Ferrer, de Taketombo Books, y yo mismo, entablamos un diálogo, en una especie de mesa redonda sobre la traducción literaria desde el punto de vista editorial, ya que tanto Bromera como Taketombo hemos colaborado con el programa de prácticas de la UJI.

El debate fue muy satisfactorio, sobre todo por el público: estudiantes jóvenes, la myoría de tercero y cuarto del Grado de Traducción e Interpretación, que nos interpelaron con preguntas a veces formativas, a veces incisivas, siempre razonables y oportunas. Da gozo disponer de la posibilidad de dialogar sobre el oficio con personas que están en un momento clave de su formación académica –y hacerlo, además, tanto desde la perspectiva editorial como docente, una dualidad compartida también por María Ferrer, que és profesora asociada de la UJI.

Mientars Taketombo acogió estudiantes en prácticas, en Bromera la colaboración es diferente: bajo la supervisión del profesor Josep Marco, los estudiantes que así lo piden elaboran, conjuntamente, la traducción de un libro que, al final,  publicamos en la colección « A la Lluna de València » . Ver el trabajo práctico que se hace durante la carrera convertido en un libro real, no es solo un motivo de alegria, sino la prueba de que el aprendizaje tiene una dimensión práctica y, sobre todo, posible : que las editoriales publicamos traducción literaria y que tiene sentido dedicarse a ello. En definitiva, lo que aquella persona me animó a contar es que nuestra versión de Un altre pas de rosca, de Henry James, está traducida por el profesor Josep Marco y por los estudiantes Andrea Babiloni, Andreu Císcar, Joan Pavía y Lucía Sánchez. Es cierto: no es nada extraordinario, pero es una de esas cosas que deben saberse. Porque a menudo no hablamos de las cosas buenas.

Seguir leyendo »

Joves traductors

Fa poc li ho vaig explicar a una persona; i aquesta persona m’animà a contar-ho. No és res extraordinari, em digué, però és una d’aquelles coses que s’han de saber. El 9 de maig vaig tindre l’oportunitat d’assistir a la VI Jornada de Traducció Literària celebrada a la Universitat Jaume I de Castelló. L’acte, organitzat pels professors Josep Marco i Pilar Ezpeleta, començà amb una conferència d’Esther Morillas, professora de la Universitat de Màlaga, seguida d’una altra de l’escriptor i traductor Justo Navarro. A continuació, l’editora María Ferrer, de Taketombo Books, i jo mateix, vam establir un diàleg, en una mena de taula redona, sobre la traducció literària des del punt de vista editorial, ja que tant Bromera com Taketombo hem col·laborat amb el programa de pràctiques de la UJI.

El debat fou molt satisfactori, sobretot pel públic: estudiants joves, la majoria de 3r i 4t del Grau en Traducció i Interpretació, que ens interpel·laren amb preguntes ara formatives, adés incisives, sempre raonables i oportunes. És un goig disposar de la possibilitat de dialogar sobre l’ofici amb persones que es troben en un moment clau de la seua formació acadèmica –i fer-ho, a més a més, tant des de la perspectiva editorial com docent, una dualitat compartida també per María Ferrer, que és professora associada de la UJI.

Mentre que Taketombo va acollir estudiants en pràctiques, en Bromera la col·laboració és diferent: sota la supervisió del professor Josep Marco, els estudiants que així ho demanen elaboren, conjuntament, la traducció d’un llibre que, en acabant, publiquem en la col·lecció « A la Lluna de València » . Veure el treball pràctic que es fa durant la carrera convertit en un llibre real, no és tan sols un motiu d’alegria, sinó la prova del fet que l’aprenentatge té una dimensió pràctica i, sobretot, possible : que les editorials publiquem traducció literària i que té sentit dedicar-s’hi. En definitiva, el que aquella persona m’animà a contar és que la nostra versió d’ Un altre pas de rosca , de Henry James, està traduïda pel professor Josep Marco i pels estudiants Andrea Babiloni, Andreu Císcar, Joan Pavía i Lucía Sánchez. És cert: no és res extraordinari, però és una d’aquelles coses que s’han de saber. Perquè sovint no en parlem prou, de les coses bones.

Seguir leyendo »

Filologia etrusca

El president de la patronal espanyola s'ha manifestat en contra de què s'estudie la filología etrusca. La declaració volia simplement exemplificar que cal excloure de l'educació allò que ell considera inútil. I ell i els empresaris als que representa saben amb total certesa el que es útil i cal estudiar, i més encara saben el que és inútil i no s'ha d'estudiar. No sé que opinaria, cas de haver-ho escoltat, el prominent lingüista, el vell professor i especialista en llengua etrusca, Massimo Pittau?  Jo apostaria que Pittau -un més entre molts altres- ha construit la seua brillant carrera acadèmica en contra del menyspreu i l'oposició d'una llista ben llarga de sabuts ignorants. Perquè, en el fons, rebutjar el conéixement és sempre ampliar la ignorància. Mai he acabat d'entendre distincions entre coneixements bons i coneixements inútils. Recorde que els meus avis sempre insistien en un únic consell com a fil conductor de la vida: "fill meu, tingues coneixement". Perquè tenir coneixement, per a ells, sintetitzava valors i comportament. Ells no distingien entre bon i mal coneixement.

El argument esgrimit pel president de la patronal volia reivindicar que els empresaris haurien d'intervenir en la configuració del sistema educatiu i especialment en el diseny, l'orientació i els continguts dels títols universitaris. Si ara escric aquesta senzilla reflexió és perque la idea fa fredat: estic convençut de què hom comença per menystenir la filología etrusca (val a dir la filologia clàssica), i després es posa en qüestió la història, la filosofia, l'estudi del valencià i les humanitats en general. M'arriva un cert tufo autoritari, derivat de concepcions tecnocràtiques  tremendament reduccionistes que enpobreixen la formació i l'educació dels ciutadans lliures en un país democràtic. No és nou. L'assumpte resulta tediós i recurrent, però el ben cert és que l'estudi de les llengües clàssiques ha desaparegut dels curricula i la filosofia o la història són constantment motiu de controvèrsia.

El rerafos és tan vell com que en 1765 el pobre metge il·lustrat Antoni Capdevila, censurat i vilipendiat pels retors censors i pels cortesans, escrivía al seu amic suïs, l'erudit Albrecht von Haller, una explicació del retard de les ciències a Espanya. Li acabaven de censurar un manuscrit sobre el tractament de la verola que no va poder publicar: "El estar los españoles menos ignorantes sojuzgados de gente ignorante y bárbara es una de las causas del atraso de las letras en esta Monarquía."

Seguir leyendo »

Polítiques valentes

Un acudit fàcil sobre les polítiques “valentes” seria dir que “van lentes”. Però no sé si seria encertat, més aviat no. Contribuiria a  embolicar la troca, a continuar amb la gracieta, a estendre la déria, tan valenciana, de riure’s del mort i del qui el vetlla, una  antiga tradició ultraescèptica que sovint és paralitzadora, i que probablement té molt a veure amb una fosca consciència de derrota històrica.

Perquè els altres... no són gens escèptics, ni van amb bromes. Dominen les lleis, el BOE, els decrets, els recursos (“de alzada” i “de reposición”) tot allò que Enric Juliana ha batejat com “la brigada Aranzadi”. I darrerament s’han aficionat a les “suspensions cautelars”.

Dos anys de Govern del Botànic ens semblen un gran assoliment. Venint d’on veníem. No hi ha color. Ara no es furta. S’ha desbaratat el mecanisme organitzat de desviació de fons públics. S’ha posat en qüestió la parasitació del sector públic per entitats de la dreta catòlica en l’ensenyament i els serveis socials. Perquè tenen uan estranya convicció de propietaris, de vencedors, d’estar fora i més enllà de la llei, quan haurien de saber que això ja s’ha acabat. S’han definit línies d’actuació interessants, s’han sanejat els comptes, s’ha fet molt amb unes limitacions financeres absolutament lamentables. S’ha donat un exemple de pluralisme, de convivència entre diferents, d’iniciativa, de política amb conviccions. I amb una forta sensibilitat social i també valencianista. Malgrat les limitacions, malgrat que se’ns fa curt, que comença a estendre’s una certa decepció. Però jo ja vaig esciure fa molt de temps que calia fer “l’aprenentatge de la decepció” amb antel·lació. Així no seríem tan somiatruites com en la transició, ni abonaríem aquell funest “desencís” que acabà com acabà.

Seguir leyendo »

La lliga metropolitana de València

La plaza del Ayuntamiento de Valencia

La darrera aportació al blog de Malalts de Ciutat fou una interessant reflexió de Nestor Novell sobre la relació entre els districtes industrials i les ciutats del País. Lògicament no hi era l’ àrea metropolitana de València  on hi ha una gran diversitat d’ activitats però on  no es pot parlar d’ especialitzacions rel·levants més enllà del terciari (a analitzar amb cura) de la ciutat central.

Tanmateix, ja fa molts anys que venint reclamant que prenga cos una solució metropolitana per a respondre a la tossudesa dels fets, cosa que altres països d’ Europa ja fa anys que han resolt  malgrat les lògiques resistències. L’Àrea de València és “de llibre” des dels anys 70 del segle passat: poli-nucleació (uns 67 municipis), elevada densitat, usos industrials i terciaris predominants i intensos fluxos quotidians per raons de treball, estudis, compres , gestions o esbarjo. El 1987 es creà el Consell Metropolita de l’Horta però la manca de recursos i competències primer (els recels dels Ajuntaments, la Diputació i la Generalitat) i la miopia del PP, després, feren que des de 1999 no hi haja un govern metropolità . Es deixaren tres empreses sectorials (l’Emtre, l’Emshi i l‘Empresa de Transports Metropolità, solució absolutament insuficient) i, a més, l’Empresa de Transports Metropolità (sempre sota la competència de la Generalitat) no trigà massa en desaparèixer.

A data d’ avui seguim menystenint i no aprofitant les importants economies d’ escala i de xarxa mentre que no tenim cap instrument per a gestionar les externalitats positives i negatives i les indivisibilitats. Quasi tots els municipis tenen el seu poliesportiu, els seus polígons industrials la seua Casa de la Cultura etc., independentment de quasevol criteri d’eficiència o racionalitat. El cost és enorme i els avantatges col·laboratius quasi inexistents. Amb el canvi polític de 2015 alguna cosa s’ha mogut: tres Plans d'Acció Territorial (el Pativel, el PAT de l’Horta i el PAT de l’Àrea Metropolitana de València) que afecten (amb solapaments inevitables) al mateix territori i. Tots tres estan “en procés”. Fins i tot  suposant (i desitjant) que  arribe a port aquest procés -liderat per la Generalitat i no pels Ajuntaments-, estem davant d’un vici  metodològic.

Seguir leyendo »

Ximo i Susana no són el mateix

Dues vegades dues, ha ajudat a pujar Susana Díaz a Pedro Sánchez a la secretaria general del PSOE. Una, quan li va deixar estris i baluards perquè s'imposara a Madina. L'altra, quan es va presentar com a candidata en un procés en el qual fins i tot una granera hauria tret més vots, no necessàriament avals, que ella, doncs no es vota tant pel que sí com pel que no. Diguen el que diguen. I començar mentint-se, una altra vegada, a un mateix és un mal començament amic Pedro.

”No vull un partit els dirigents del qual tinguen, quasi tots, molt poc 'background' professional i intel·lectual. Que són endogàmics, han emergit de l'aparell i que no han fet res més en la vida que créixer en ell”.

Amb aquestes paraules, Josep Borrell va descriure el perfil laboral i intel·lectual de la immensa majoria dels quadres orgànics (alguns d'ells fins i tot presideixen governs) que van perdre l'oremus, per a després perdre el congrés, per tal de matar Pedro Sánchez. I és que aquest és, sens dubte, l'argument nuclear que explica el declivi del principal partit de l'esquerra d'aquest país per sobre de la crisi del programa polític socialdemòcrata. Per això, quan Pedro Sánchez rescate, cusa o pacte, que ho farà, amb aquells als quals tan precisament Borrell va assenyalar en el seu moment, es reiniciarà el cicle autodestructiu del PSOE que el resultat del diumenge només ha deixat en stand-by.

Seguir leyendo »

Dos anys ací i dos anys allà

« Govern del Botànic » o « via valenciana » són expressions que s'han introduït en l'imaginari col·lectiu valencià. Però, just ara fa un any que van començar a sonar. A més de batejar expressions que canvien la percepció que es té de nosaltres i que fan que els valencians i les valencianes recuperem l'orgull a poc a poc, des de les institucions on estem governant també ens hem dedicat a fer polítiques per millorar la vida de la gent.

Ens ho demanaven. Vam buidar les institucions de corruptes i corrupteles i seguim treballant perquè tornen cada cèntim que s'han endut dels diners de tots. Vam rescatar persones amb l'eliminació del copagament farmacèutic, la millora en la gestió de la dependència, els programes per fomentar l'ocupació « Avalem » o la creació de noves beques de la Generalitat. Li hem donat un impuls a la nostra cultura i llengua i hem reforçat el nostre autogovern.

Amb tot això, estem acabant amb el pitjor govern que hem tingut i ara els valencians i les valencianes som amos del nostre propi destí. Per desgràcia nostra, eixe canvi no ha arribat a les institucions amb seu a Madrid.

Seguir leyendo »

Ximo y Susana no son lo mismo

Dos veces dos, ha aupado Susana Díaz a Pedro Sánchez a la secretaría general del PSOE. Una, cuando le prestó bártulos y baluartes para que se impusiera a Madina. La otra, cuando se presentó como candidata en un proceso en el que hasta una escoba habría sacado más votos, no necesariamente avales, que ella, pues no se votó tanto por el que sí como por la que no. Digan lo que digan. Y empezar mientiéndose, otra vez, a uno mismo es un mal comienzo amigo Pedro.

”No quiero un partido cuyos dirigentes tengan, casi todos, muy poco 'background' profesional e intelectual. Que son endogámicos, han emergido del aparato y que no han hecho nada más en la vida que medrar en él”.

Con estas palabras, Josep Borrell describió el perfil laboral e intelectual de la inmensa mayoría de los cuadros orgánicos (algunos de ellos incluso presiden gobiernos) que perdieron el oremus, para después perder el congreso, con tal de matar a Pedro Sánchez. Y es que este es, sin duda, el argumento nuclear que explica el declive del principal partido de la izquierda de este país por encima de la crisis del programa político socialdemócrata. Por eso, cuando Pedro Sánchez rescate, cosa o pacte, que lo hará, con aquellos a los que tan certeramente Borrell señaló en su día, se reiniciará el ciclo autodestructivo del PSOE que el resultado del domingo solo ha dejado en stand-by.

Seguir leyendo »

Burke y la filosofía

Edmund Burke es conocido entre muchas otras cosas por ser padre de una frase cuya expresión más habitual reza así: "Lo único necesario para que triunfe el mal es que lo s hombre s de bien no actúen". La sentencia es famosa porque atesora casi todas las cualidades para hacerse históricamente relevante: simplicidad, trascendencia temática y elegancia formal. Además, parece albergar una loable pretensión de universalidad, queriéndose válida para todo tiempo y lugar.

Estas son palabras mayores, y sin embargo un filósofo -lo que en último término atañe a casi toda persona que durante su vida haya tenido, como decía Russell, un barniz de filosofía- no se entregaría a loas pueriles o maximizaciones universalistas sin preguntarse antes qué podría significar eso de "hombre s de bien".

Seguir leyendo »

La crisis humanitaria no es más que una serie de crisis olvidadas

Recientemente, la Organización de las Naciones Unidas a través de su jefe humanitario Stephen O’Brien declaraba que “estamos en un momento crítico de la historia” pues posterior a la catástrofe vivida en la Segunda Guerra Mundial, el mundo no se había visto expuesto a una situación de violación colectiva de los derechos humanos como en la actualidad.

Estamos viviendo la peor crisis humanitaria del siglo XXI y, no es para menos, cuando África y Oriente próximo además de enfrentarse a una serie de conflictos internos, parece que han sido olvidados por la comunidad internacional y se les recuerda tan solo por la importancia de sus recursos minerales.

Posterior a la independencia de los países africanos en el siglo XX, estos aun cargan con el lastre de la colonización, sobre todo por la división arbitraria de sus fronteras, lo que ha perpetuado el conflicto étnico, social y religioso de las tribus africanas. La repartición del continente lo único que aseguró a los africanos fue un largo camino de guerras y conflictos por los intereses sobre el territorio y las diferencias existentes.

Seguir leyendo »