eldiario.es

Menú

L’escriptor al seu escó

- PUBLICIDAD -

El dia que Fernando Delgado va llegir davant dels diputats de les Corts Valencianes el magnífic elogi de la paraula que va ser el seu discurs com a president de la Mesa d’Edat, vaig pensar que només per aquell moment tot allò que havia passat ja pagava la pena. Conserve al despatx una còpia impresa del text, en què el fugaç president convidava ses senyories a actuar amb “respecte a la paraula”, evitant la temptació de “malbaratar-la, sotmetre-la a la vulgaritat i a la baixesa o prostituir-la”. En aquell instant em vaig imaginar l’estremiment elèctric d’alegria que degué sentir el micròfon, tantes vegades torturat per la inintel·ligible llengua de Juan Cotino, quan va travessar les membranes, els cables i els condensadors la veu neta i rotunda de l’escriptor citant, per fi, Fuster, Estellés, Raimon, Brines o Miguel Hernández, recordant a aquesta cambra l’existència de tanta intel·ligència gairebé vint anys proscrita de la prosa oficial del règim caigut.

Ahir, al cap de sis mesos vaig tornar a l’hemicicle. Allà, a l’última fila, s’estava el novel·lista. Reclinat sobre la part esquerra del reposabraços del seu escó, Delgado mirava, de vegades sense voler veure-hi, la tribuna on actuaven ara els meus, ara els altres, ara els de més enllà. Atenia l’orador repassant amb els dits de la mà, una vegada i una altra, l’anatomia del seu bolígraf com si es tractara dels grans d’un rosari, mentre murmurava breus oracions atees per les ànimes esgarriades dels qui, ni encara després d’haver estat condemnats, se senten pecadors.

Passat un primer semestre, no vaig resistir la temptació d’especular sobre els pensaments de l’escriptor al seu escó. Vaig donar per fet que, si mai ha albergat l’esperança que les seues sàvies paraules puguen produir cap efecte en la majoria de ses senyories, ha estat sobretot per la seua condició de novel·lista, perquè Fernando Delgado sap del cert que només la mà omnipotent de l’autor pot produir, en segons quins personatges, aquesta metamorfosi. D’altra banda, estic segur que el periodista que viu en ell sempre ha sabut que alguns casos, com el de la meua Isabel Bonig, pertanyen a la categoria d’irrehabilitable.

El vaig mirar des de la distància de la tribuna de premsa i em vaig preguntar si el brillant constructor de relats deu haver localitzat ja entre la fauna d’aquest ecosistema semicircular que són les Corts Valencianes els nous personatges d’una pròxima novel·la. Hi ha identificat el vividor, el canalla, la sofrida protagonista secundària, l’idealista autodestructiu o el traïdor? Deuen ser ses anònimes senyories la font d’inspiració del personatge turmentat pels fantasmes del passat, de l’aprenent de mafiós que passeja la mà per l’esquena o del seminarista que ha perdut la fe? Deu haver entropessat ja l’escriptor al seu escó amb el periodista radical enamorat de la diputada conservadora? Sabrà algun dia la tòrrida història de sexe, mentires i cintes de vídeo de l’exdirector general que només trobà l’amor verdader als braços del seu assessor parlamentari?

A la majoria dels que em van preguntar què se m’havia perdut aquell dia en aquella tribuna de premsa els vaig contar que m’havia becat el CSIC per a explicar l’origen d’una estranya epidèmia que afligia el periodisme valencià. Només vaig compartir el verdader objectiu de la meua visita amb la delegada de TV3, Empar Marco, a qui fa anys que vaig renunciar a enganyar perquè és un objectiu impossible. La meua única intenció era observar l’autor del millor discurs pronunciat en molt de temps en aquell recinte abans d’escriure aquesta columna.

Al final del matí vaig abandonar l’edifici amb l’esperança que la radioactiva melancolia que irradia tot escó sobre l’esperit de les més benintencionades de ses senyories no entele l’ànima de l’autor d’aquell text tan brillant, i que els propòsits que el van animar a embarcar-se en la seua nova empresa resistisquen la tossuda realitat d’un parlament en què, pel que vaig poder sentir ahir, sembla que alguns, els que més n’haurien d’aprendre, no han aprés res, i d’altres, els que més atenció haurien d’haver parat a les sàvies paraules pronunciades aquell 11 de juny, pel que vaig veure, van entendre més aïna poca cosa.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha