eldiario.es

Menú

Anys de commemoració

- PUBLICIDAD -

Els dos pròxims anys seran anys de commemoració. De commemoracions diverses, relacionades amb fets històrics del segle anterior però que projecten encara una ombra allargada sobre el present, perquè mantenen relació directa amb realitats o perplexitats actuals, i en aquesta mesura ens interpel·len. Potser el lector no ho sospita, però 2017 i 2018 seran anys intensos de commemoració. És a dir, de relectura d’un passat -d’altra banda no tan llunyà en certs aspectes- en clau de present.

Vegem-ne algunes fites significatives. El 2017 farà 150 anys de la publicació d’ El Capital de Marx, el primer volum del qual va veure la llum el 1867. Quan se’n va commemorar el centenari, el 1967, hi hagué un vertader esclat d’interès per Marx i el marxisme, que durà fins els anys 80 (els eclipsis i les reaparicions d’aquest interès són un gran tema, molt revelador). El 2018 se celebraran també els 170 anys d’un altre text cabdal, el Manifest Comunista, i de manera destacada el 200 aniversari del naixement de Marx (que s’esdevingué en maig de 1818). Però la cosa no acaba aquí. L’any 2017 serà el del centenari de la revolució russa d’Octubre, origen de la Unió Soviètica i del moviment comunista, i novembre del 2018 el centenari de la revolució alemanya de 1918, que donà naixement a la República de Weimar. I en 2018 s’escaurà també el 50 aniversari de maig de 1968, un daltabaix generalitzat que transformà profundament usos i costums a l’Occident desenvolupat, amb repercussions culturals i polítiques transcendents.

Una acumulació, per tant, de dates significatives que demanen una commemoració reflexiva, perquè estan al cor de l’experiència del segle XX. Una època cancel·lada? En alguns sentits sí, sens dubte. Però no en tots. La crisi actual de la globalització capitalista, que alguns malden per revertir, serva paral·lelismes amb  les reaccions davant la gran crisi del 1929 i la depressió dels anys trenta, com ha remarcat l’historiador Harold James. I bé podria donar pas a una involució proteccionista generalitzada (com es dedueix de les promeses de Trump, del Brexit o de les proclames de l’extrema dreta populista europea), amb conseqüències inquietants. Al marge d’això, l’interès per l’obra de Marx i pel marxisme no ha decaigut en cultures menys superficials, o deutores de les modes, que la hispànica. La qual cosa no vol dir, ans al contrari, cap retorn a una beateria de catecisme marxista. La persistència d’escenaris que ja eren un fet en l’època de Marx, associats a la dinàmica inherent al capital, marquen continuïtats sensibles. Tant de bo aquestes commemoracions puguen servir per actualitzar i destriar elements valuosos d’una tradició que no s’esgota ni de bon tros en experiències fallides o aberrants de realització.

Ara bé, a casa nostra hi haurà també una commemoració obligada, i molt convenient. El 2017 es compleixen 25 anys, un quart de segle, de la mort de Joan Fuster, que s’esdevingué el 1992. Alhora, farà 55 anys de la publicació de Nosaltres els valencians. I sobretot, el 2022 s’escaurà el Centenari del naixement de Joan Fuster. Cal pensar que en conjunt seran ocasions per a reflexionar col·lectivament sobre una trajectòria tan decisiva com la de Fuster, i per a culminar grans projectes com l’edició de l’ Obra Completa o de la Correspondència. També per a algunes altres coses, com el ple funcionament de la Casa Fuster a Sueca i la celebració acadèmica, cívica i política d’un homenot imprescindible. La Generalitat, cal esperar-ho, s’implicarà a fons, així com l’Ajuntament de València, que hauria de dedicar un carrer a Joan Fuster. Són coses òbvies, ja ho sé. En qualsevol país civilitzat no hi hauria cap problema....

Si no fos perquè el concepte mateix de “país civilitzat” és esmunyedís i problemàtic. Ara podríem tornar a l’experiència del segle XX i a la idea del procés de civilització, segons Norbert Elias. I als durs desmentiments de la història. Com també podríem qüestionar la pràctica mateixa de les commemoracions i lamentar els “excessos de la memòria”. Hi tornarem, en una altra ocasió. Però vaja per davant una afirmació: les alternatives a la commemoració, a la memòria i a l’autoanàlisi i el debat col·lectiu –amb implicació cívica, acadèmica i política- són molt pitjors.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha