eldiario.es

Menú

Setmana fallera amb ‘mascletà’ d’hipocresia

- PUBLICIDAD -

Aquesta setmana toca columna i he d’anar pensant el tema. La notícia ací, prenent la portada com a unitat de mesura, no és una altra que el protocol de comportament i vestuari de les falleres majors. No fumar, no usar el mòbil, no portar escots ni transparències, no actuar per iniciativa pròpia, saludar amb la mà i somriure de manera discreta… Sembla un manual de la Sección Femenina. Un document apòcrif que el regidor va fer signar sense voler i la fallera major de València va signar sense llegir. Sí, ací hi ha tema… però també un terreny minat per a algú que no es vol mossegar la llengua ni es xupla el dit. Uf, vaja perill! I quina peresa. Què puc dir ja en aquest punt tan avançat de la pel·lícula? Que no em sorprén el tractament de dona aparador en una festa tan representativa d’una societat tan patriarcal? Que la mateixa figura de fallera major, bellea del foc o reina de les festes reprodueix estereotips i traspua masclisme? I afegir, ipso facto , que les Falles són l’expressió més idiosincràtica de la nostra cultura popular, el moviment social més potent de la nostra terra, un cresol de gent de tota mena que s’uneix per celebrar la vida amb esperit mediterrani. O un exemple més de la complexitat del “problema valencià”, que no és només de finançament autonòmic, sinó també de vertebració territorial i cohesió identitària. Un país complicat. Calen un parell d’hores per a explicar-lo a un madrileny o a un català, ho tinc comprovat: el bilingüisme asimètric, la partició provincial, la desafecció alacantina, el desequilibri costa-interior, el Cap i Casal mirant-se el melic … I per a l’esquerra, tot un exercici de psicoanàlisi. Vés i conta-li tu a un andalús o a un asturià que no et val el nom, ni la bandera, ni l’himne… Ni tan sols creus endins està clara la cosa. Si més de cent mil persones formen l’univers faller, almenys altres tantes militen en la silenciosa resistència interior. No m’imagine aqueixa fractura social amb la Fira d’Abril a Sevilla, els Sanfermines a Pamplona o la Setmana Gran a Bilbao. O sí, qui sap, potser des de la distància no es perceben tots els matisos. I en les Falles , i tant que n’hi ha! Ací estan Na Jordana, Arrancapins i tantes altres comissions que han mantingut encesa la flama que ara es tracta d’avivar. Lloable intent de revertir una derrota històrica per incompareixença. Això sempre que no es contraga la síndrome d’Estocolm… Uf, que confús que és tot, no hauria de ficar-me en aqueix regat… Serà millor que escriga sobre l’ off the record pòstum de Suárez. No és cap descobriment, perquè ja sabíem que la transició va ser una transacció entre elits a què la monarquia atorgava continuïtat històrica… I, de sobte, la notícia bomba. Rita Barberá ha mort en un hotel de Madrid. Condols personals i contorsionisme polític. Sensacionalisme en els mitjans. Humor salvatge i, fins i tot, inhumà en les xarxes. Jo, potser serà millor que calle, que ja li ho vaig dir tot en vida. Simplement compartisc en Facebook un record. Era el 1997 i vivia a Anglaterra. Els tabloides feien escarni diàriament de Diana de Gal·les, tractada de bruixa i mala pècora. El dia que va morir en un accident de circulació , la mateixa premsa que l’havia apallissada immisericordement la va convertir en un símbol de puresa i bondat. Lady Di , “la princesa del poble”. Rita Barberá, “l’alcaldessa d’Espanya”. La hipocresia sí que és Patrimoni de la Humanitat.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha