eldiario.es

Menú

La guerra que encara ens fa plorar

- PUBLICIDAD -

Fa anys vaig conéixer un xaval, més o menys de la meua edat, que es posava a plorar cada vegada que recordava la Guerra Civil espanyola. Sense arribar a aquest punt, milions de persones –d’arreu del món– ens emocionem amb les històries de lluita, derrota i repressió dels homes i les dones –d’arreu del món– que han donat la vida per aconseguir una societat més lliure i més justa. M’ha passat quan he visitat exposicions sobre l’alliberament de París o la lluita partisana a l’antiga Iugoslàvia, quan he vist pel·lícules sobre els desapareguts a Xile o a l’Argentina i quan he llegit biografies de Nelson Mandela o del Che: com a ésser humà, he sentit intensament l’orgull per les seues gestes i el dolor per les seues desgràcies.

Si hi ha una epopeia que condense el més bo i el més dolent de la història contemporània, és la defensa de la II República contra l’alçament militar del 18 de juliol de 1936, en què es visualitza l’enfrontament entre el progrés i la reacció, entre les classes populars i els grans poders fàctics, entre la cultura i l’obscurantisme. No serà fàcil trobar –excepte en la Itàlia feixista o en l’Alemanya nazi– un elenc d’escriptors, científics, intel·lectuals i artistes com el que va perdre Espanya en la guerra, per mort o exili. No crec que hi haja cap altre exemple de compromís i solidaritat equiparable al de les Brigades Internacionals. Algú s’imagina hui en dia seixanta mil joves sacrificant la vida per la democràcia d’un altre país?

Durant aquests dies, coincidint amb el huitanté aniversari del colp franquista, hem pogut llegir tota mena de reportatges, d’entrevistes i de columnes d’opinió sobre què va ser i què va comportar la Guerra Civil. En totes hi ha un tret comú, i és l’alt grau d’emotivitat que encara en suscita el record. I és que no es pot abordar aquell conflicte bèl·lic i la continuació posterior durant quaranta anys de dictadura com un fet del passat, perquè està ben present en les nostres vides. Encara ara hi ha milers de persones que busquen en les cunetes les restes dels familiars desapareguts; també hi ha els torturats per la Brigada Politicosocial que declaren en la querella argentina pels crims de lesa humanitat del franquisme; ací continuem supurant per una ferida ben profunda, que no es pot reobrir perquè mai no s’ha tancat.

Jo també tinc una història familiar, menys heroica i tràgica que d’altres, però que forma part del mosaic de records sedimentats en el silenci dels vençuts. El meu avi Mariano havia pres part activa en el moviment republicà d’Algemesí i, en acabar la guerra, va passar uns quants mesos empresonat per una acusació falsa en un procés fabricat, dins de la Causa General, contra un grup de significats “desafectes”. Encara recorde vivament quan, sent jo molt menut, vaig sentir la meua àvia contar el dia que el van deixar anar, sense avís previ. Degué ser el 7 o el 8 de setembre de 1939, perquè se celebrava la processó de la Mare de Déu de la Salut, hui reconeguda com a Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Com és costum, les cases del carrer de volta havien obert les portes i guarnit els balcons per veure passar la Muixeranga i els altres balls, però en la cruïlla del carrer del Molí i el carrer Nou una dona sola i amb dos fills menuts no tenia res a celebrar. Amb les portes i les finestres tancades rígidament, ja entrada la nit, Anita escoltava immòbil el so de les dolçaines i dels tabalets que es filtrava a través dels murs i va començar a distingir un rumor cada vegada més intens: “que ve Marianet”, “que ve Marianet”. I, efectivament, al final de la processó, carregant un fardell amb el seu propi matalaf, estava el meu avi anant cap a la llibertat (condicional).

Fa uns quants dies a ma mare li venien les llàgrimes als ulls recordant aquests fets, que mai no va viure. Com em va passar a mi en creuar la frontera francesa a Portbou o visitant el centre d’interpretació de la batalla de l’Ebre. I a qui no se li trenca el cor llegint La voz dormida, El lápiz del carpintero, Los girasoles ciegos o Memòria d’uns ulls pintats ? La nostra adhesió a la causa de la República és ideològica i intel·lectual, però també sentimental. Plorem de ràbia pel que va poder ser i no va ser, pel futur que van robar als nostres avis i pel passat que els van imposar als nostres pares. Jo ho faig per Mariano, per Anita i per tots els qui no van tenir la mateixa sort i van caure víctimes del genocidi feixista. Que el seu nom no s’esborre de la història.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha