No estem a casa

Mentre els dos governs més corruptes d'aquesta part d'Europa emboliquen els seus enormes òrgans democràtics amb les seues enormes banderes, els seus portaveus emplenen amb les seues mentides els dos poals de brossa davant els quals tot patriota està obligat a triar primer per a després beure: l'una, gran i lliure o la “lliure i sobirana”. Trauen els uns, com antany, la benemèrita a passejar les muntanyes per parelles i els altres, els que ahir acusaven als Mossos de ser el braç armat i torturador que va reprimir el 15M a les ordres del capitalisme global, avui els ovacionen perquè siguen els herois de la revolució que alliberarà Catalunya del jou del Fons Monetari Internacional.

Els xiquets tornen a entonar en les escoles cançons que parlen de pàtries, draps i altres sagnants grandeses que la història dels borratxos ha deixat escrita. En les esglésies de l'altiplà profund i en les parròquies de la meua terra catalana, una altra vegada després de tant de temps, de nou s'organitzen vigílies i s'entonen pregàries per a pressionar Déu perquè trie, d'entre els dos nacional-catolicismes existents, aquell que el devot feligrès entén que més li convé. Sent als fills dels quals es van enriquir forjant el ferro de les reixes amb les quals Franco va construir les seues cel·les blasmar de franquistes a molts i moltes que les van habitar. Però sobretot, allò que em resulta extraordinàriament molest és sentir parlar de la llei, de l'ordre i de l'estat de dret als màxims responsables d'una organització titllada de criminal pels mateixos jutges i policies sobre els quals ara han situat el pes de la responsabilitat de solucionar allò de quènomés la seua criminal incapacitat és responsable.

Torna la pitjor part de la roda d'aquesta història que la raça humana porta escrivint milers d'anys. En nom dels déus als quals ningú mai ha vist es reguen amb la sang dels desarmats, mercats, deserts, rambles i bulevards. Tornen les banderes i les nacions que altres reis més cruels i bastardque els que ens ha imposat el nostre present es van repartir en el passat idealitzat en el qual sol viure tant de fanàtic. No hi ha lloc per al dubte. Als que renunciem a participar en aquest fals debat, en aquesta orgia de mentides senceres en les quals ni tan sols han trobat acomodament les mitges veritats, se'ns ratlla de covards, col·laboracionistes o nacionalistes de l'altre bàndol. Així que, després de molt de pensar-ho, per fi he decidit penjar de la balconada de la meua solitària casa una enorme bandera blanca amb el lema que haurà de coronar l'escut de la meua nova pàtria: “No estem a casa”