Sobre este blog

En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.

El teuladí de Teodor Llorente

Els quatre ficus que varen plantar s’han fet catedralicis, tan immensos que al poeta no li arriba ni un bri de sol.

1

Encara et passa poc!, li dic a Teodor Llorente, quan camine pel seu costat. Durant la nit, centenars d’estornells han cagat sobre la seua testa, coronada no de llorers, sinó d’excrements. Pense en quina desgràcia per al poeta, i com ningú no es recorda d’ell, i com ningú li fa ofrenes de flors, com sí que li dediquen al seu contemporani el mestre Serrano. Llorente era un poeta terral, un home líric, una veu polida i espontània, un bon poeta. I, tanmateix, va voler separar l’art de l’acció, va voler ser rapsoda sense política, molta flauta i poc vent. Va cantar la terra, la llengua, els ocells i els barrancs, va cantar els llauradors i també la dolçaina. Va cantar tot allò que conformava la valencianitat més atrapada en la porosa mentalitat dels seus conciutadans. I tot això s’acumula barrocament i pomposament en aquella mena de mausoleu que l’escultor Gabriel Borràs li va erigir al bell mig de la Gran Via, l’any 1924: un dolçainer, un timbaler, les imatges de Faust i Margarida (referència al Faust de Goethe, obra traduïda al castellà pel poeta), una xiqueta amb la gerra de mel, i un nu al·legòric de la poesia, tot allò culminat per l’escena de la coronació de Llorente per València, encarnada en fallera, i recordant la seua multitudinària entronització durant l’Exposició Regional. El poeta havia representat fidelment els valors burgesos de la ciutat, però, tanmateix, va ser receptiu a la catalanitat, va participar en els Jocs Florals de Barcelona, va ser bon amic de Querol, l’oblidat autor de les Rimes catalanes. I això, d’alguna manera, en aquesta burgesia castellanitzada, li ha passat factura. Quan passe per davant me’l mire i em sap greu. Els quatre ficus que varen plantar s’han fet catedralicis, tan immensos que al poeta no li arriba ni un bri de sol. I de nit, serveixen d’aixopluc als estornells, i potser també als seus estimats teuladins. “Joyós cassador, passa;/ Busca mes brava cassa/ Y deixam quiet á mí:/ Yo soch l'amich de casa;/ Yo soch lo Teuladí”, escrivia en el seu celebrat Llibret de versos. Pense en els teuladins que va cantar el poeta, que ara també fan de ventre sobre el monument. “Joiós teuladí, passa;/ busca més brava testa,/ i deixa’m tranquil a mi...”, podríem parodiar. Però, al capdavall, Llorente representa la deserció dels seus de la cultura valenciana. Encara et passa poc, li dic. La gent jove fa “botellón” als seus peus, i deixen el fem sobre el monument, que jo, de vegades, arreplegue discretament. Perquè me l’estime, malgrat tot. Tan gran poeta i tan gran dissort.

Sobre este blog

En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats