Els Gaos: biografia coral d’una família antifeixista i republicana devastada per la repressió franquista en la postguerra

La família Gaos, exponent de la burgesia il·lustrada de València i irremeiablement republicana i d’esquerres, va patir col·lectivament la repressió franquista a partir del final de la Guerra Civil. La meitat de la família acabà a Mèxic i l'altra meitat a l'exili interior. Del matrimoni entre Josefa González-Pola i el notari José Gaos Berea van nàixer nou germans, amb trajectòries rellevants en el camp de la cultura i implicats d’una manera o altra en l’esquerra republicana i comunista. “Es tracta d’una família molt especial, tots havien tingut aficions literàries i artístiques, tots havien sobreeixit en més o menys mesura en els camps de la poesia, la filosofia o el cinema”, diu la historiadora Margarita Ibáñez Tarín (Xest, 1963), autora de Los Gaos, el sueño republicano. Historia de una familia de la burguesía ilustrada fracturada por la guerra civil en Valencia (PUV, 2020). 

L'autora, que va obtindre una beca d’investigació de la Fundació Max Aub, ha rescatat la memòria i el llegat de la família Gaos després d’un ardu rastreig en arxius i fonts orals, tant a Espanya com a Mèxic, país que va acollir la meitat de la família que va poder anar-se’n a l’exili. Ibáñez, doctora en Història Contemporània per la Universitat de València amb una tesi sobre els professors de segon ensenyament durant la Guerra Civil (també editada per PUV), ha sigut docent en l’institut de Requena en què Alejandro Gaos va treballar en la postguerra. “Alejandro Gaos era molt recordat encara a Requena, en la poesia que escriu després de la guerra es reflecteix molt la depressió i el pesar de la postguerra”, declara la investigadora a elDiario.es.

“En una societat de postguerra molt timorata que era tot el contrari del que havia viscut durant la República, Alejandro és molt representatiu de la vida dels intel·lectuals que es van quedar a Espanya, ho van passar pitjor que els que van poder eixir, era una presó”, postil·la Ibáñez Tarín. Els Gaos, emparentats amb les famílies Renau i Ballester, havien sigut l'elit cultural republicana i no tenien lloc a la València de la postguerra.

L’escriptor Max Aub, que inclou en les seues obres com a personatges uns quants dels membres del clan Gaos, deia que “l’autèntic geni de la família” era el pare, José Gaos Berea, afiliat a Esquerra Republicana i notari “lliurepensador i possiblement maçó”, segons la biògrafa. Va ser un “personatge atípic fora de la norma, però molt reconegut professionalment, una persona molt culta amb una biblioteca impressionant i molt ben relacionat a València en aquella època”. No va tindre massa implicació política, però va exercir de notari durant la confiscació del col·legi dels Jesuïtes a la ciutat i, “possiblement el 1938, va travessar la frontera; segurament ja en previsió que les coses anaven malament i podia córrer perill”. 

El 10 d’octubre de 1939, José Gaos Berea tenia 63 anys i, malgrat ser diabètic, demana al servei d’habitacions de l’Hotel Alexandra de Vernet que li pugen una safata de pastissos i una botella de Dom Pérignon. El certificat de defunció, localitzat per l’autora a l’ajuntament de la localitat francesa, confirma que el patriarca dels Gaos està enterrat en el cementeri municipal. “La família es va desfer totalment, després de la guerra ho van tindre molt difícil, en el record pesava el cognom Gaos que era un obstacle important per a obrir-se pas”, explica l’autora. 

Amb la mort de José Gaos Berea, tremendament representativa del que va suposar la victòria del bàndol franquista en la Guerra Civil, l’autora arranca la biografia coral dels nou germans. Ángel Gaos, activista de la Federació Universitària Escolar (FUE) contra la dictadura de Primo de Rivera, va ingressar cap al 1931 en el Partit Comunista d’Espanya i va crear, juntament amb Josep Renau, la revista Nueva Cultura. “Els germans Renau, el pintor Francisco Carreño Prieto, Manuela Ballester, Gonçal Castelló, Alejandra Soler, Arnaldo Azzati, Pilar Soler i el poeta Pascual Pla i Beltrán van ser alguns dels militants comunistes més destacats en aquella València republicana”, recorda en el pròleg l’especialista Manuel Aznar Soler.   

De l'exili als Estats Units, el poeta Vicente Gaos va tornar a l'asfixiant ambient del franquisme a València, del qual donen compte els expedients de la censura del seu poemari Mites per a temps d'incrèduls que la investigadora ha rescatat de l'Arxiu General de l'Administració d'Alcalá de Henares. L’escriptor Ángel Gaos no va poder escapar a través del port d’Alacant i va ser confinat en el camp de concentració d’Albatera amb el rector Joan Peset Aleixandre o el narrador Jorge Campos, autor de Cuentos sobre Alicante y Albatera(Anthropos, 1985). D’allí va passar al camp de Portaceli i a la presó Model de València, on va estar pres fins al 1946. “Ángel sempre va ser un heterodox, mai es va identificar ni va estar d’acord amb la política cultural estalinista”, assenyala Margarita Ibáñez Tarín, que afig: “No ha deixat obra monogràfica i, no obstant això, era un intel·lectual en tot el sentit de la paraula”. 

A Mèxic, país que va acollir gran part de l’exili republicà, va arribar també el filòsof José Gaos, que va encunyar el concepte de “transtierro”. “José Gaos és el més reconegut i el que més prestigi ha aconseguit, perquè en la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) és molt reconegut, estan publicats els 19 toms de les obres completes i hi ha reedicions dels seus llibres”, recorda la historiadora. Els quatre germans que es van exiliar a Mèxic, fins i tot amb personalitats molt especials i introvertides, “mantenien correspondència i bona relació”.  

La germana més coneguda va ser possiblement la menuda, Lola Gaos. “Era una dona molt valenta que es reia del mort i de qui el vetlava”, afirma la seua biògrafa. En plena postguerra es trasllada a Madrid per iniciar la seua carrera d’actriu en el món del teatre i del cinema. Allí es casa amb l’advocat valencià Gonçal Castelló, que s’havia separat traumàticament de la mare de la seua primera filla, la dirigent comunista Pilar Soler (Castelló, en les seues memòries, i Soler, en una biografia escrita per la periodista Emilia Bolinches, en donen versions diametralment oposades).

“La carrera de Lola va ser molt difícil en els començaments, a Madrid comença a treballar en les primeres pel·lícules amb Bardem, encara que sempre d’actriu secundària, no arriba a fer molts papers de protagonista, es manté en el record de molta gent pel seu paper en Furtivos, pel·lícula emblemàtica de la Transició”, explica Ibáñez Tarín. Sempre vinculada a l’esquerra i a les lluites pels drets socials d’actors i actrius, l’actriu “va tindre un final molt trist per les dificultats econòmiques i els problemes de salut”. 

En aquella Espanya franquista, que retrata de manera depriment Max Aub en La gallina ciega, no tenia cabuda la família Gaos. Malgrat això, Lola, igual que els seus huit germans, “es va mantindre molt fidel a les seues idees i a l’esperit republicà”, diu la seua biògrafa.