L’UCO desgrana “el compte de la vella” de la trama de Zaplana i el seu blanquejador confirma que les mossegades eren seues

L’exministre del PP Eduardo Zaplana va viure dimecres una jornada negra en el judici del cas Erial, potser la pitjor. Tres investigadors de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil van detallar les perquisicions sobre la presumpta trama corrupta. Al migdia, la declaració dels agents de l’institut armat es va interrompre per connectar telemàticament amb l’advocat uruguaià Fernando Belhot, encarregat de dissenyar l’estructura societària de la trama. El blanquejador, expert en aquesta mena d’embulls financers, va afirmar categòric que els diners eren de l’exdirectiu de Telefónica. Tant la confessió de Belhot com el relat de la investigació apuntalen l’acusació de la Fiscalia Anticorrupció contra Zaplana, per al qual demana una pena de 19 anys de presó i 40 milions d’euros de multa. Es tracta del quart membre de la presumpta trama que, aquesta vegada amb la condició de testimoni, sosté davant el tribunal que els fons de les mossegades eren propietat de l’expresident de la Generalitat Valenciana, a pesar que estaven a nom del seu amic de la infància i testaferro confés, Joaquín Barceló Pachano. La defensa de Zaplana es va quedar pràcticament sense munició.

Membres de l’equip d’investigadors del Grup de Delictes contra l’Administració de l’UCO, encarregats de les perquisicions, van detallar com van seguir la pista de les mossegades que va pagar a Zaplana i al seu cap de gabinet, Juan Francisco García, l’empresa Sedesa, de la família Cotino, a Luxemburg. El nebot del difunt polític del PP, Juan Cotino, va confessar que el seu oncle, sent director general de la Policia durant el primer Govern de José María Aznar, va ser qui va orquestrar la comissió a canvi de l’adjudicació a Sedesa d’un dels lots de la privatització de les ITV. “Juan Cotino mai va ser alié a l’activitat de l’empresa [Sedesa], hi té un paper fonamental”, va afirmar un dels agents.

Les agendes intervingudes a Zaplana van donar claus valuoses als investigadors sobre “la rellevància de les reunions” entre l’expresident valencià i Juan Cotino. El fet que abans, durant o després de cada moviment dels fons a l’estranger sempre figure una reunió entre Zaplana i alguns dels personatges de la trama denota que va ser l’“actor principal” de la trama. Per exemple: el 6 d’agost de 1997, quan s’obrin els sobres amb les propostes tècniques de les empreses que concursen a la licitació de les ITV, Cotino es reuneix amb Zaplana.

Una altra jornada clau marcada en l’agenda va ser el 17 de novembre de 1997, pocs dies després de l’adjudicació dels lots de les ITV. Aquest dia, el president de la Generalitat Valenciana llavors, l’hagiografia de la qual es titulava “un liberal per al canvi”, es va reunir tant amb Cotino com amb les empreses Lubasa i Pavasal, tots adjudicataris de la pilota de les ITV. Sedesa es va embutxacar una plusvàlua de 43 milions d’euros quan va revendre la concessió.

Els presumptes tripijocs es van estendre, en la licitació del Pla Eòlic, al conseller d’Indústria llavors, Fernando Castelló, investigat en una causa separada. Cinc missives confeccionades per Francisco Grau, assessor fiscal de Zaplana, es van convertir en un document de “valor excepcional” per als investigadors: acreditaven la “materialització de col·laboracions en una sèrie de processos administratius per als interessos particulars” dels acusats (les presumptes mossegades). Es tracta d’una mena d’informes elaborats per Grau per a les reunions que mantenia amb Zaplana, en què apareix algun concurs relatiu al parc Terra Mítica i a Ciegsa, l’empresa pública encarregada de la construcció de col·legis, entre altres assumptes.

El plat estrela de les perquisicions va ser el seguiment del rastre dels diners a Luxemburg, territori offshore. Juan Cotino, sent el màxim responsable de la Policia, va portar personalment al Gran Ducat més de 600.000 euros en metàl·lic a l’advocada Beatriz García Paesa, neboda del famós espia i responsable de l’estructura financera per a amagar la comissió. L’activitat de l’empresa creada a Luxemburg era “nul·la”, segons un dels agents. El 5 de setembre de 2005 es va iniciar la “repatriació” dels fons a Espanya mitjançant societats a nom del testaferro Pachano.

Les converses telefòniques críptiques

Els agents van analitzar les converses telefòniques de Zaplana amb el seu assessor fiscal i van concloure que, quan parlaven d’assumptes com la declaració de la renda del polític, ho feien en un “llenguatge normal” i “totalment obert”, mentre que, quan tractaven de les inversions dels fons, ho feien amb un “llenguatge esquiu” evitant donar “cap mena de noms”. També van destacar algunes trobades de Zaplana, entre aquestes una reunió a Madrid amb Óscar Sánchez Mendoza, un personatge “rellevant” pels seus antecedents per blanqueig de capitals i organització criminal.

L’assessor fiscal, Paco Grau, pretenia “tornar els diners per a fer inversions”, va declarar un dels agents de l’UCO. No obstant això, Eduardo Zaplana “és el que finalment acaba prenent les decisions”, va postil·lar. Uns 2,2 milions d’euros es van usar per a adquirir parcel·les a la Vila Joiosa, d’ús hoteler i d’ús residencial.

Quan es van plantejar vendre la parcel·la d’ús hoteler a través d’una empresa en què figurava Pachano, l’amic de la infància de Zaplana no va prendre la decisió, sinó que va consultar l’exministre. Gràcies a l’activitat operativa de l’UCO (els seguiments al testaferro), van detectar que va fer una visita a l’hospital La Fe, on el principal acusat rebia tractament, i després va telefonar per a confirmar l’operació.

El paper de la BPA

Els investigadors també van detectar quasi 10 milions d’euros a Andorra, sempre a nom de Pachano. Els testimonis van explicar el paper de la Banca Privada d’Andorra (BPA) fins a la seua intervenció per la seua participació en el blanqueig de capitals del crim organitzat.

La BPA “possibilitava”, mitjançant intermediaris del mateix banc que ni tan sols residien al Principat, el lliurament de diners en efectiu als clients que ho sol·licitaren. L’intermediari, en una operativa de compensació, buscava clients amb “interessos contraposats”: un que necessitava efectiu i un altre que buscava desfer-se de diners en metàl·lic. La qual cosa evitava els controls a la frontera i propiciava que, a més, els moviments no aparegueren com a “transferències en si”.

El titular dels fons de Zaplana a Andorra era el seu amic Pachano, que al seu torn figurava en un compte numerat, amb la qual cosa la BPA es referia al testaferro simplement i discretament amb un número. A més, “les societats panamenyes també són offshore i les proporciona el mateix banc”, va recordar un dels investigadors de l’UCO.

“El compte de la vella”

En el marc dels moviments de fons entre Andorra i Panamà es van col·locar societats pantalla intermèdies per a dificultar el seguiment del rastre dels diners, a pesar que l’UCO va poder traçar detalladament les destinacions de la ‘llavadora internacional’ de la trama. Altres documents van ajudar a apuntalar les perquisicions, especialment sis fitxers digitals intervinguts en l’ordinador de Paco Grau que reflectien “operacions, saldos i inversions” de la presumpta trama corrupta. “El compte de la vella” s’anomenaven uns quants dels fitxers.

El servidor de Grau “era molt ordenat” i tenia assignada una carpeta a cada client, va recordar un dels agents. No obstant això, el “compte de la vella” relatiu a Zaplana estava en la carpeta corresponent a l’empresa Les Dunes, propietat del seu sogre, l’empresari hoteler ja mort Miguel Barceló, senador del PP entre el 1986 i el 2008. Es tracta de la mateixa empresa que impulsa actualment amb altres promotors la pilota urbanística més gran de Benidorm, tal com va informar aquest diari.

Els documents “es guarden, es modifiquen o s’imprimeixen” en “dates compatibles” amb les reunions entre Zaplana i el seu assessor fiscal (el dimoni està en els detalls, deia el refrany). L’últim dels fitxers era el “més rellevant”: una mena de resum que reflectia els saldos bancaris dels comptes a Andorra, informació comptable de les empreses del testaferro i diverses operacions de la trama, com ara la compra de dos àtics de luxe a Altea o l’adquisició de les parcel·les a la Vila Joiosa.

El blanquejador dels “clients ‘offshore’”

Pocs minuts abans del migdia, el president del tribunal va interrompre la declaració dels investigadors de l’UCO per connectar amb l’Uruguai, des d’on va declarar l’advocat Fernando Belhot, especialitzat a dissenyar complexes estructures societàries i el despatx del qual va estar implicat en el cas Odebrecht. Belhot va figurar al principi de la instrucció com a investigat, però la seua condició processal va canviar a la de testimoni pel fet de prestar-se a col·laborar amb la Fiscalia Anticorrupció i entregar quasi set milions d’euros de Zaplana a la justícia espanyola.

Belhot va aparéixer en escena quan la trama va decidir traure els fons de Luxemburg. L’uruguaià va conéixer Zaplana el 2009 i, en un principi, van acordar que el directiu de Telefónica li buscara clients per al seu despatx a Montevideo, especialitzat en assessorament fiscal i d’inversions de “clients offshore” de països com l’Argentina, el Brasil o Espanya, segons la presentació que va fer a l’inici de la seua declaració.

Zaplana li va demanar que assessorara un amic seu de la infància amb fons a l’estranger (Pachano). No obstant això, “després, amb el temps”, Belhot va anar “comprovant” que qui tenia el “poder de decisió” sobre els diners era l’exministre. “Era el verdader decisor de totes les operacions”, va afirmar el blanquejador, que va precisar que els actius de la trama “en realitat eren del senyor Zaplana”.

“Ell em manifesta que, efectivament, era l’amo de la gran major part dels actius i que no volia fer-ho públic per la seua exposició pública, com a membre d’un partit molt important a Espanya i el seu caràcter d’empresari vinculat a l’assessoria i l’activitat de lobby”, va afirmar a preguntes del fiscal anticorrupció, Pablo Ponce.

Contactes amb empresaris de l’Ibex 35

De passada, Eduardo Zaplana li “va obrir les portes per a conéixer empresaris d’altíssim nivell”, de l’Ibex 35 i “polítics espanyols”, encara que no en va esmentar cap en concret, només cotitzades com ara “Acciona, Gas Natural o Telefónica”. El testimoni va descriure Zaplana com un “home extremadament acurat”, amb qui ni tan sols es va intercanviar “un sol correu” electrònic durant els nou anys que va durar la seua relació.

“Tres o quatre vegades a l’any”, Belhot viatjava a Espanya i entregava a Zaplana els extractes de les operacions que feia. L’exministre, un home “intel·ligent”, segons Belhot, “ho entenia perfectament i, en general, destruïa els extractes”. “Era un home molt acurat i no volia tindre res en poder seu que el vinculara a aquests actius”, va explicar.

El 2016 i el 2017, coincidint amb la greu malaltia diagnosticada a Zaplana, Belhot li va transferir 2,3 milions d’euros mitjançant el procediment dels canvistes, similar al d’Andorra, però en versió llatinoamericana. “Era un procediment no gaire àgil, a vegades podia demorar-se un mes o dos, era l’única manera d’entregar-li diners vius, que era el que volia el senyor Zaplana”. Una vegada que els diners arribaven a les seues mans a Espanya, Zaplana telefonava a Belhot i li deia: “Tot correcte”.

L’Uruguai: confidencialitat i secret bancari

L’advocat va detallar tota l’operativa que va muntar amb els diners de Zaplana, una mena de ‘llavadora’ que va passar pels Països Baixos, Dubai o Panamà, entre altres països, i va tornar a Espanya. Des del principi, Belhot va convéncer Zaplana que els fons es traslladaren a l’Uruguai, país que complia el “millor requisit que buscava”: la “confidencialitat” i “un dels secrets bancaris més forts del món”. “A l’Uruguai, l’evasió fiscal no era un delicte ni continua sent-ho”, va postil·lar.

El testimoni va patir les conseqüències del cas Erial, segons va explicar. “Lamentablement, aquesta situació que es va generar per l’exposició pública em va afectar professionalment i també familiarment”, va dir Belhot, que es va divorciar i va tancar el despatx. “La premsa va fer figurar el meu nom associat al del senyor Zaplana, ens va afectar moltíssim, perquè ningú vol que li manege els diners algú que està, encara que siga tangencialment, vinculat a operacions de corrupció”, va lamentar el blanquejador confés.

El testimoni va resumir la clau del seu antic treball en el contracte de paraula entre cavallers, sense papers comprometedors pel mig. “Si no hi ha confiança en l’administrador fiduciari, no pot haver-hi aquesta mena d’operacions”, va sentenciar.

El client de Belhot, assegut en el banc dels acusats, va seguir amb atenció la declaració del testimoni, una de les més importants del judici per a apuntalar l’acusació, després de les confessions dels Cotino i del seu ex-cap de gabinet. La línia de la declaració de Belhot era l’esperada: ja ho va cantar tot, amb tots els pèls i senyals, en la fase d’instrucció. De nou, Fernando Belhot es va oblidar de la xerrameca sobre la confiança del client i ho va deixar anar tot davant el tribunal. Mal dia per a “don Eduardo Zaplana”, com l’anomenen tots els acusats.