L'home reptilitzat del segle XXI: el millor autòmat de tots els temps

En l'actual cultura de la immediatesa i comoditat creiem fantasiosament en la certesa i benevolència de les nostres reaccions impulsives no reflexionades. Estem en una mena d'era del opinionisme percepcional on frases com em sembla que, m'agrada, em ve de gust o m'encanta, són la base per a decisions centrals de la nostra vida i societat. Donant suport a aquesta superficialitat optimista s'uneix el factor velocitat. En aquesta actual cultura treballcentrista busquem més amb bogeria córrer més, pensar més ràpid, amb un fastthinking que creiem ser més eficients. Avui dia cal saber córrer com bojos, comprar els últims models de rabiosa actualitat per esquivar el diable de l'obsolescència evitant la medieval i tercermundista lentitud. Però els dilemes augmenten: si em retardo sóc un gandul ineficient i, com a tal, un paràsit de la societat però si corro i tinc ansietat, tinc un problema que no puc suportar i tampoc sóc feliç. En tots dos casos tinc un dilema irresoluble i si alço la mirada sembla que sóc jo l'únic responsable mentre que la societat o el mateix entorn es renta les mans obviant la pressió calvinista que ens exerceix. Benvinguts a una veritable tirania del estar actualitzat que cau com una llosa davant ciutadans cecs en una fascinació digital. Una nova era on busquem insaciablement connexió però ja no sabem connectar amb el veí i que busquem pujades emocionals perquè en el fons estem en desídia existencial o en un consumisme cec, gairebé zombi that gets no satisfaction! (Que no troba satisfacció) i necessitem estímuls més i més durs per obtenir el mateix plaer. El major èxit corporatiu de l'actual indústria digital rau en el fet que ens ha convertit els consumidors que han esdevingut radicals agents de vendes dels productes digitals que comprem. Arribem a ser fins i tot agressius fins o insultants envers els nostres amics més propers i família quan no estan al dia amb les últimes versions que fanfarronament mostrem. Aquí els vells o alternatius no són sinó obsolets esperpents d'un passat prehumà.

Fotomuntatge de l'autor.

Tota aquesta dinàmica de fascinació impulsiva pretén donar raó amb dogmatismes i estereotips sovint irracionals. El reaccionar impulsivament és una competència cerebral que tenim de fàbrica els humans des de temps immemorial. Aquest mecanisme sol estar lligat a emocions antigues com la por o la ràbia, que ens han servit en temps ancestrals en el que era un món paleolític dominat per rèptils gegants. Aquests eren temps d'escala evolutiva menys evolucionada i, d'alguna manera, més individualista. Un món de constants amenaces d'una llei de la selva hobbessiana del campi qui pugui. Aquí es salvaven els forts, els ràpids i, per què no, els paranoics, que podien reaccionar mecànica i ràpidament davant aquesta jungla del tots contra tots.

En el transcurs de la Història, a poc a poc van anar apareixent nous animals amb cervells expandits: els mamífers. Aquests van aconseguir defensar-se millor de l'entorn hostil aprenent a anar en manada però també desenvolupant sentiments grupals més elevats com l'amistat i la cooperació. Més endavant, amb una encara major evolució filogenètica l'ésser humà va aparèixer i va assolir la seva supremacia amb les seves capacitats superiors. Entre elles la parla va ser un canvi quàntic exclusiu de la seva espècie que obre la porta a una comunicació molt més eficaç i una presa de decisions més elaborada i complexa cosa que permetia la possibilitat de negociar acords i normes de convivència. Com a humans tenim també la capacitat de decidir no reaccionar a la immediatesa quan retardem la satisfacció de necessitats no urgents en favor de beneficis superiors siguin aquests egoistes o prosocials.

Així, l'elecció entre reaccionar i respondre acaba sent un dels dilemes més importants dels nostres temps. Votem en funció de qui ens cau bé. I la freqüent cantarella de la decepció és una gran excusa per donar poder a l'rèptil percepcional que s'altera quan no guanya. Aquesta decepció acaba sent una altra emoció funcional i previsible i que fa alegrar els poders fàctics i establerts quan esdevé abstenció i dóna poder a les majories dels de sempre. Per tant, la nostra actitud habitual i una mica egoica de delegar el consentiment a la nostra part reptiliana del cervell decisions importants freqüentment ens desvia de nosaltres i ens apropa al bell fatalisme que desitja tant l'immobilisme de nosaltres com a ciutadans.

Però què és més humà, ¿reaccionar o respondre? Respondre en el sentit anglosaxó de la paraula vindria del terme respond, que estaria en l'origen de la paraula donar resposta sensible o responsable. Així, d'aquesta manera, respondre seria sinònim de ser responsable davant els reptes, estímuls o dilemes.

Ara bé, com a amants de la comoditat de la immediatesa, preferim reaccionar, preferim seure a la cadira reclinada donant respostes reactives o percepcions superficials i automàtiques. Sens dubte un dia dur de treball no ens facilita tenir energia per pensar. El nostre rèptil interior desitja desconnectar i passivament empassa imatges acríticament de la TV com un robot per relaxar-se. Amb aquesta actitud entrem al paradís per a algunes multinacionals i mitjans de comunicació, com apunta Ainhoa Ruiz a Mentes Militarizadas, que ens bombardegen constantment amb continguts emocionals dissenyats estratègicament construir el nostre consentiment però també fagotitzar-nos la capacitat de respondre responsablement i fer-nos previsibles. És més, com a ésser humà en el nostre ànim d'evitar la por som capaços de fer el que sigui. Tenim pànic a la por, i en defensa d'aquest estatut, ens polaritzem i ens tornem extremadament conservadors quan ens bombardegen mediàticament amb nous enemics acuradament creats i amb noves amenaces. La guerra cerca insaciablement el diàleg de rèptils. Michael Moore analitza en les seves pel·lícules de forma clara com la por és l'emoció que millor funciona per predir i controlar el nostre comportament. D'altra banda, el nebot de Sigmund Freud i assessor de diversos presidents nord-americans, Edward Bernays mestre de les relacions públiques sabia molt bé com les estratègies publicitàries fàcilment segrestarien la nostra consciència que cerca insaciablement seguretat i autoestima davant els estímuls mediàtics que ens llancen creant-nos una realitat artificiosament hostil i amenaçadora però tranquil·litzadora fins i tot idíl·lica quan cedim a les seves pretensions. En aquest context, qualsevol guerra seria doncs justificable si hi ha una bona estratègia publicitària. Igualment, la realitat creada i el conseqüent estat d'opinió fonamenta que nivells exorbitants d'armament mundial també siguin justificables i desitjables amb els diners de tots per enviar als nostres fills a defensar causes que defensen interessos egoistes de tercers vestides com atacs a nosaltres. Les armes de «distracció» massiva i els mitjans de «incomunicació» són perfectament funcionals per a aquest objectiu. ! Missió complerta!

No dubtem que la pressa limita el sentit crític i el distanciament que caracteritza l'anàlisi conscient i empàtic. Aquesta por i aquesta ràbia que generen els flaixos mediàtics ens reptilizan i ens segresten la consciència. D'altra banda, la digitalització accelera encara més el fastthinking. Brunet diu a Mentes Militarizadas que amb el fastthinking denunciat per Antonio Damasio s'accelera la nostra reactivitat amb les situacions explícitament violentes. Contràriament, atès que els processos mentals de l'empatia són molt més lents, es requereix un temps que ja no tenim per processar-los.

Per tant, quan ens demanen una resposta violenta davant una amenaça, real o construïda o davant d'una situació diària aquest rèptil interior no té cap dubte en amplificar l'escalada violenta. Ara bé, necessitem just aquí distanciar-nos d'emocions reptilianas, i prendre contacte amb les nostres pròpies pors i tractar almenys de reconèixer-les. Aquest serà l'inici per després poder fer fluir l'empatia i no reaccionar reptilianamente com un autòmat. D'altra banda, una bona actitud serena sumada a una bona xarxa social, comunitària o familiar de consciència ètica pot contrarestar els efectes divisioris o cants de sirena de l'entorn mediàtic que ens crida que serem com déus atacant i després destronánt-nos davant d'una posterior distracció mediàtica. D'aquesta manera, si ens permetem activar el pensament crític, la sensatesa però també la colaborativitat l'escolta i el deixar-se modificar per l'altre, el consens sorgirà de manera més natural, pluripartita, integral i, alhora, sostenible.

Contràriament, quan responem mecànicament a les emocions agudes que ens envaeixen, siguin per imatges mediàtiques o pels nostres pors irracionals, l'únic que fem és donar menjar i oxigen al nostre rèptil interior àvid de donar curs a la seva paranoia i obsessió constant per atacar o amagar-se mentre ens alegrem de ser ràpids i còmodes autòmats. Per tant, estem cavant la tomba de la nostra veritable capacitat d'afrontar assertivament un plantejament madur i responsable de resolució de conflictes que incorpori l'empatia necessària per trobar els camins per a la pau sostenible i no una pau morta o negativa. Estarem així fent callar els processos socials, mecanismes col·laboratius i elements mentals que realment poden donar-nos les claus per treballar per construir una societat millor, més pacífica amb intel·ligència col·lectiva i intel·ligència emocional.