La portada de mañana
Acceder
El sueldo de los profesores de Religión que paga el Estado bate su récord
Dos años de la causa que empezó con “rumorología” y terminó buscando niñeras
OPINIÓN | 'Echar leña al fuego', por Marco Schwarzt
Sobre este blog

Adiós a las armas nace con el objetivo de contribuir a la construcción de un mundo más seguro, a través de la cultura de paz y el desarme, desde la investigación y difusión de los efectos perversos del militarismo y el armamentismo, prestando especial atención al comercio de armas, la financiación de las armas, el gasto y presupuestos militares, las fuerzas armadas, la industria militar, la Investigación y Desarrollo (I+D) de armamento, las operaciones militares en el exterior, con especial atención en el Estado español; también hacemos análisis de conflictos armados, el militarismo y armamentismo mundial y de las doctrinas de seguridad y defensa de España, la UE y la OTAN.

Adiós a las armas es un blog coral en el que escribimos investigadoras y colaboradoras del Centro Delàs de Estudios por la Paz, pero dónde también se pueden encontrar artículos firmados por autoras que hacen una lectura de los conflictos y las relaciones internacionales incorporando un análisis crítico desde la cultura de paz y la no-violencia.

Lee más.

Sucre tacat de sang al nord del Cauca

Cauca

L’ocupació de terres, pels indígenes ‘nasa’ del nord del Cauca, Colòmbia, a set hisendes de canya de sucre de Corinto, ha desencadenat un forta repressió del govern Santos, amb un desplegament desorbitat d’unitats del brutal cos antidisturbis ESMAD (Escuadrón Movil Antidisturbios), que no han dubtat a utilitzar tots els mitjans d’última generació amb què el govern ha dotat aquestes unitats d’elit de l’altament militaritzada policia colombiana, tot fent gala d’una resposta absolutament desproporcionada amb el que és una protesta ferma però pacífica. Malgrat aquesta brutalitat els 20 cabildos indígenes del nord del Cauca resisteixen el desallotjament de les terres ocupades.

Les organitzacions indígenes del Cauca estimen que tenen necessitat com a mínim de 140.000 hectàrees per a les seves famílies. Segons dades de 2010, al Cauca 51.000 famílies indígenes comparteixen 201.987 hectàrees, que amb una mitjana de 6 persones per família dona un rati de 0,66 hectàrees per persona. El mateix INCODER, l’oficial Instituto Colombiano de Desarrollo Rural, estimava el 2007 un dèficit per a les comunitats indígenes agrupades en el CRIC (Consejo Regional Indígena del Cauca) de 170.932 hectàrees. Les comunitats indígenes estan reivindicant que l’estat els hi atorgui 20.000 hectàrees al municipi de Corinto, a un ritme de 5.000 hectàrees per any. Exigeixen, amb mesures de fet, que l’Estat compleixi de manera real amb els diferents acords de restitució de terres que, producte de les mobilitzacions, s’ha compromès des del 2009 i que compleixi la sentència que la Cort Interamericana de Drets Humans (CIDH)va emetre en “reparació” per la massacre de El Nilo, que va tenir lloc ja fa 23 anys quan 20 indígenes van ser assassinats a sang freda per desposseir-los de 500 hectàrees que ocupaven des de feia quatre anys.

Però els compromisos del govern de Santos no van en aquesta línia. Ni les polítiques de restitució de terres als pobles indígenes, ni la restitució de terres a les víctimes del desplaçament forçat establerta en la Llei de víctimes, ni el reconeixement de les sol·licituds de creació de Zones de Reserva Camperola són les prioritats d’aquest govern.

El govern Santos està del costat de l’agroindustria i del latifundi i, malgrat les negociacions de pau a la Habana o la negociació del plec de peticions de la Cumbre Agrária, Étnica y Popular sorgit de les mobilitzacions agràries del 2014,està legislant en un sentit totalment contrari que compromet seriosament les possibilitats d’arribar a una pau amb justícia. A Colòmbia l’1,5 dels propietaris, latifundistes i empreses agroindustrials acaparen el 52% de la terra, mentre que el 93% de petits propietaris i minifundistes –comunitats indígenes, afro-descendents i camperoles- només en té el 29,6%. Tots els projectes governamentals van en la línia de continuar augmentant encara més la concentració de la terra en favor dels grans terratinents i de l’agroindustria, els cultius per a l’exportació i per als agrocombustibles. Els projectes del nou “Plan Nacional de Desarrollo”i de la LLei de “Baldíos” aprofundeixen la intenció del govern de entregar terres als grans empresaris, tot contravenint la mateixa Constitució i sentències de la Cort Constitucional. El governprioritza de manera descarada els agronegocis, els mega-projectes viaris i hidroelèctrics i l’extractivisme (com el petroli, la mineria, els cultius de canya i palma africana) per davant de la restitució de terres a les víctimes i l’agricultura camperola dedicada a la producció d’aliments. Persisteix en una contrareforma agrària que concentra en poques mans, de terratinents i inversionistes especulatius nacionals i estrangers,l’ús i la possessió de la terra i en fer avançar, a costa de qui sigui, el seu model de desenvolupament i els objectius que imposen els Tractats de Lliure Comerç.

El que avui estan reclamant les comunitats indígenes del nord del Cauca és la recuperació de terres planes,la restitució dels territoris ancestrals arrabassats fa més de 100 anys en un procés de violència persistent que, a l’igual que a les comunitats camperoles i les afrodescendentes, les han anat desplaçant de les terres planes per arraconar-los a les terres menys fèrtils, a les faldes de les muntanyes. A terres que ara, amb la promoció de la mineria que impulsa el govern, són cobejades per les multinacionals mineres tot amenaçant així el territori i la pervivència mateixa de les comunitats.

El que estan fent les comunitats indígenes és alliberar la mare terra dels monocultius que l’empobreixen i intoxiquen per al benefici d’uns pocs. Dones i homes de les Comunitats indígenes cansades de promeses i d’acords incomplerts, fartes de passar fam i amb un futur que els amenaça amb desplaçament forçat, des de fa tres mesos ocupen set finques plantades amb canya de sucre, “propietat” del multimilionari Carlos Ardila Lule,un dels grans empresaris del país.

I el govern, mentre simula negociar amb els ocupants,per doblegar la resistència indígena ha donat resposta militar a un conflicte pacífic. Més de 100 indígenes han estat ferits, l’Esmad està actuant amb tanquetes i helicòpters amb una gran violència, utilitzant armes reglamentàries com a armes letals (hi ha ferits amb greus lesions pels impactes directes dels cartutxos de gasos). Però també fent servir armes no legals que, encara que ho neguin, tenen la seva demostració en les persones ferides per metralla i boles de vidre amb que la policia ha recarregat els cartutxos de gasos; han disparat fusells, bastants ferits són per bales, i també hi ha fotografies que mostren a la policia atacant-los amb matxets i d’altres amb pedres llançades amb enormes fones.Així mateix estan filmant i fotografiant les persones per judicialitzar al seu gust a les dones i homes de les comunitats, tot criminalitzant la lluita indígena, de fet en aquest moments ja han retingut a cinc membres de la guàrdia indígena. Aquesta repressió salvatge de l’estat ataca una població indígena que té en la paraula, la fermesa i els bastons de les autoritats i de la guàrdia indígena la seva força.

I tota aquesta violència de l’estat és per defensar els interessos dels grans latifundistes. Aquest govern a través de la seva força pública, actua ràpidament a petició dels “grans propietaris”per desallotjar els indígenes dels grans latifundis. Aquesta “diligència” contrasta amb la inacció o ineficàcia de la policia per a trobar els assassins de dos indígenes ‘nasa’ del resguard Toéz de Caloto (Cauca) al febrer, del comuner del resguard Pitayo i de tantes altres morts que venen patint els indígenes sense treva, o els autors de les darreres amenaces de mort contra líders ‘nasa’ del nord del Cauca del passat 5 de febrer.

Encara que pugui semblar d’un grup o d’un territori concret, la lluita dels indígenes del Cauca va més enllà. Posa de manifest la vigència de les causes de fons de la violència estructural a Colòmbia, la voluntat de les classes dominants de seguir amb un model econòmic d’espoli i malbaratament de la naturalesa, que margina i exclou les comunitats, i és, alhora una gran demostració de les reivindicacions, esperances i desitjos que arreu de Colòmbia confronten amb el govern les comunitats camperoles, indígenes i afro-descendents. La lluita dels homes i dones indígenes del nord del Cauca és la nostra lluita, de totes les persones que creiem que cal alliberar la Mare Terra i lliurar-la a qui tindrà cura d’ella i a qui, alhora, la “Uma Kiwe” alimentarà els fills i les filles ara i en el futur.

Sobre este blog

Adiós a las armas nace con el objetivo de contribuir a la construcción de un mundo más seguro, a través de la cultura de paz y el desarme, desde la investigación y difusión de los efectos perversos del militarismo y el armamentismo, prestando especial atención al comercio de armas, la financiación de las armas, el gasto y presupuestos militares, las fuerzas armadas, la industria militar, la Investigación y Desarrollo (I+D) de armamento, las operaciones militares en el exterior, con especial atención en el Estado español; también hacemos análisis de conflictos armados, el militarismo y armamentismo mundial y de las doctrinas de seguridad y defensa de España, la UE y la OTAN.

Adiós a las armas es un blog coral en el que escribimos investigadoras y colaboradoras del Centro Delàs de Estudios por la Paz, pero dónde también se pueden encontrar artículos firmados por autoras que hacen una lectura de los conflictos y las relaciones internacionales incorporando un análisis crítico desde la cultura de paz y la no-violencia.

Lee más.

    Autores

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats