Crònica d'una conspiració fallida

El juez de la Audiencia Nacional Javier Gómez Bermúdez.

Es compleixen deu anys de l’inici de la gran mentida mediàtica, del germen d'una falsa conspiració que va omplir pàgines de diaris i hores de tertúlies. Em refereixo a la teoria de la conspiració de l'11-M que certs mitjans i professionals de la informació van defensar fins a la sacietat mentre, a cada línia, a cada comentari, s'anava fent miques la deontologia periodística dels qui, amb inusitada passió, la van encoratjar.

Retrocedim en el temps. Tot comença després dels atemptats de l'11 de març del 2004, que van causar 191 morts i més de 1.800 ferits, ja que des del govern es van intentar atribuir a ETA per no associar-los amb la guerra de l'Iraq. Els tres llargs dies entre aquelles bombes i les eleccions generals, que van culminar amb la victòria de Zapatero, van ser un cop tan dur com inesperat per a la dreta espanyola. Al costat del desconcert per la pèrdua del poder, es va donar la sortida d'Aznar de la Moncloa per la porta del darrere.

No obstant això, el que va poder haver estat un error puntual es va perllongar en certs mitjans afins al PP amb informacions que dubtaven de l'autoria islamista (tot i que els serveis secrets ho sabien poques hores després dels atemptats) i insistien en l'autoria etarra.

Davant l'estupor de propis i estranys, les informacions es van anar multiplicant amb la participació d'El Mundo, la COPE, Telemadrid i altres mitjans menors acòlits als quals es van sumar la direcció de l'Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) –amb Francisco José Alcaraz al capdavant–, suposats experts sorgits del no-res i algun grupuscle organitzat a Internet que es van apuntar al tiroteig. Però, sobretot, –detall no menor– es va comptar amb la complicitat d’un sector del PP. Les hemeroteques no enganyen. Entre d'altres, l'actual president del Govern, Mariano Rajoy, va donar pàbul a la versió alternativa: "No em crec que els detinguts per l'11-M organitzessin els atemptats" (El Mundo, 10 d'octubre del 2004) .

No obstant això, la realitat anava per altres camins. I el que va poder quedar en una teoria de la conspiració fallida es va anar complicant a mesura que els fets la desmentien.

Cada cop pitjor

La paranoia va arribar a tal punt que, quan l'autoria d'ETA ja no se sostenia per enlloc, perquè quadressin les tesis dels defensors de la via alternativa, es va acabar esbossant un escenari amb diferents actors on fins i tot s’apuntava a responsables policials com còmplices necessaris de la matança. S'insistia que un reduït grup d'islamistes no podien ser els cervells del major atemptat de la història d'Espanya i el segon d'Europa després del de Lockerbie (Escòcia).

Davant tal insistència, cert sector de la judicatura estava cansat de, dia sí i dia també, veure desautoritzada la investigació judicial mentre que a la policia llegien atònits les informacions que els implicaven en els atemptats. Hi va haver un sector gens menyspreable de la policia que es va sentir injuriat. Enlloc de congratular-se per haver detingut en poques setmanes als autors materials dels atemptats (la resta es van suïcidar a Leganés en veure’s rodejats), se'ls assenyalava com a còmplices d'allò. Prova d'aquesta indignació foren les demandes i querelles –que no van prosperar– de Rodolfo Ruiz (comissari del Puente de Vallecas) i Juan Jesús Sánchez Manzano (cap dels Tedax ) contra El Mundo, la COPE i Jiménez Losantos.

Purgues a les redaccions

El 31 d'octubre del 2007 la lectura de la sentència del judici de l'11 -M va ser l’inici del final de la teoria de la conspiració. En la mateixa, els magistrats de l'Audiència Nacional, Fernando García Nicolás, Alfonso Guevara i Javier Gómez Bermúdez, no només culpaven la cèl·lula islamista dels atemptats sinó que, a més, descartaven qualsevol participació d'ETA i desmuntaven, un per un, els supòsits arguments de la conspiració.

Dos mesos després, la revista Capçalera, editada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, va publicar un dossier especial (Història d'una conspiració, en doble versió en català i castellà) sobre les conseqüències per a la professió que havia provocat la teoria de la conspiració. Qui escriu aquestes línies es va reunir a Madrid amb periodistes que coneixien com s’havien gestat en algunes redaccions les tesis alternatives. El dossier relatava com en els mitjans que van apostar per aquella teoria es van treure de sobre a professionals que no van combregar amb tot allò.

Així , per exemple, Federico Jiménez Losantos va refer la redacció d'informatius de la COPE purgant als crítics de les tesis conspiratives. Prova d'això és que dels que treballaven en l'emissora l'11 de març de 2004, tres anys després només en quedava una quarta part. La remodelació de la redacció es va fer, doncs, a partir de les afinitats ideològiques. La consigna del nou cap d'Informatius –Ignacio Villa– era seguir amb detall les informacions d'El Mundo. I qui no combregués amb això, ja sabia on era la porta.

A Telemadrid –on Pilar Manjón estava vetada per les seves crítiques a l'anterior executiu– també anaven a l'uníson amb El Mundo. Javier Bosque, excap de Nacional, recordava com “fins a aquest moment, a Telemadrid, no hi havia hagut una marcada línia editorial. A partir de l'11-M, tot girava al voltant d'això”. A poc a poc els històrics de la cadena, que no combregaven amb les informacions publicades per El Mundo, van anar sent substituïts per joves conservadors que no discutien amb l’equip del nou director general, Manuel Soriano, excap de premsa d'Esperanza Aguirre. “Allà mai s'havia viscut un canvi tan brutal”, admetia Javier Bosque.

El dossier fins i tot detalla com el Mundo TV –productora audiovisual d’El Mundo– va contractar els serveis d'una empresa d'efectes especials perquè les tesis conspiratives coincidissin amb el relat, el que va provocar que, davant tal manipulació dels fets, l'empresa en qüestió –una de les més prestigioses del sector– es retirés del projecte abans que altres acabessin amb aquest treball.

Les acusacions d'aquell dossier publicades pel mitjà de comunicació d'una associació de periodistes mai van ser rebatudes pels interessats, que es van limitar a desqualificar el treball amb comentaris despectius en els seus respectius mitjans. Tot i causar cert enrenou en alguns sectors periodístics, en línies generals el silenci va ser la norma. Un silenci entès per l'admiració o por –sovint a parts iguals- que provoca la figura de Pedro J. Ramírez. El mateix silenci que hi va haver després de la publicació de Pedro J. Ramírez al desnudo (Foca, 2009), la documentada biografia del periodista de La Rioja escrita per José Díaz Herrera .

Guerra mediàtica

Així, la teoria de la conspiració de l'11-M va provocar una remodelació d'algunes redaccions de mitjans afins al PP. Una cosa que, en canvi, no va tenir lloc a l'ABC perquè el seu director entre 1999 i 2008, José Antonio Zarzalejos, va apostar pel periodisme rigorós i no va cedir a les pressions dels que l’encoratjaven perquè se sumés al carro dels conspiradors.

Aquella actitud li va comportar crítiques furibundes de certs sectors de la dreta, per no parlar dels continuats insults de Jiménez Losantos des dels micròfons de la COPE (el locutor acabaria sent condemnat pel Suprem –que va ratificar una sentència anterior– a indemnitzar amb 100.000 euros a Zarzalejos per intromissió en el dret a l'honor). Losantos fins i tot va arribar a demanar als lectors d'ABC que es donessin de baixa del diari. No obstant això, malgrat els insults i la crida al boicot, Zarzalejos no va recolzar les tesis conspiratives, el que explica en bona part el seu cessament com a director el febrer del 2008. Aquests moviments ens permeten, doncs, emmarcar el que ha passat després de l'11-M dins de la lluita pel poder a la dreta mediàtica madrilenya. Així, la teoria de la conspiració només va ser una arma llancívola més d'una dilatada batalla que encara perviu.

Víctimes dividides

I en tot aquest entramat d'interessos econòmics, què passa amb les víctimes del terrorisme? Doncs que al dolor per la pèrdua dels seus éssers estimats es va sumar l'intens ús polític i mediàtic d’aquest durant tres llargs anys.

Recordo, com si fos avui, els nervis de les víctimes de l'11-M poc abans de la lectura de la sentència. Desenes de víctimes –diria fins i tot que uns centenars– estaven en una àmplia sala dels baixos del pavelló de l’Audiència Nacional a la Casa de Campo –on havia tingut lloc tot el judici–, que havia estat condicionada per a l'ocasió amb pantalles. Algunes víctimes, alterades per la comprensible tensió del moment, no volien ni en pintura la presència d'informadors a la sala, temorosos que fossin d'El Mundo o altres mitjans afins.

Però més enllà de la indignació per l'ús interessat del seu drama, la teoria de la conspiració va dividir al món de les víctimes del terrorisme, aprofundint en una divisió que ja existia abans de l'11-M. Una minoria defensaven les tesis alternatives mentre altres, les menys polititzades, demanaven deixar treballar a la investigació oficial. Una divisió i distàncies que s'han mantingut fins als nostres dies.

Un terrorisme diferent

El pas del temps no ha cicatritzat la divisió entre les víctimes però sí que ha desmentit les creixents dubtes que en el seu moment els defensors de la via alternativa van crear al voltant de l’11-M. L'evolució del terrorisme jihadista no fet més que tirar per terra aquests dubtes. En els seus teòrics anàlisi els defensors de la teoria de la conspiració dubtaven que aquells 'moritos de Lavapies' (sic) poguessin haver realitzat ells sols els atemptats. No obstant això, la definitiva implantació del terrorisme jihadista ha demostrat, no només que aquest funciona molt diferent d'organitzacions d’estructura piramidal com ETA o l'IRA, sinó que, a més, l'autonomia de les cèl·lules operatives arreu del món és tal que fins i tot en moltes ocasions aquestes estructures paral·leles no mantenen cap relació amb organitzacions de referència com pot ser al-Qaida, el que després no evita que aquesta assumeixi l'atemptat com a propi .

Dubtes sense respostes

Si la tossuda realitat dels fets no fos suficient , la manca de respostes va fer la resta. No en va, els defensors de la teoria de la conspiració de l'11-M van utilitzar els clàssics arguments als que recorren aquest tipus de càbales. Com qualsevol versió alternativa, el seu principal argument és sembrar els dubtes de la versió oficial. És a dir, fan servir les llacunes existents en qualsevol investigació complexa per alimentar el dubte sobre el conjunt de la mateixa.

La diferència amb l'11-S és que als Estats Units les teories de la conspiració –que també van sorgir, i amb força– mai van ser recolzades pels grans mitjans de comunicació ni tampoc van ser encoratjades pel principal partit de l'oposició. Així, l'informe de la comissió nacional d'investigació que va estudiar de forma detallada els atemptats de l'11 setembre 2001 mai ha estat desautoritzat per periodistes ni polítics de referència.

En el que sí s'assemblen les teories de la conspiració d'ambdós costats de l'Atlàntic –com en la majoria de les existents– és que obren molts interrogants però aporten poques respostes, per no dir cap. A més, es basen en arguments simplistes com creure que algú està darrere d'un atemptat pel simple fet de veure’s beneficiat pel mateix (en el cas del 11- M, el PSOE).

A l’11-M, la manca d'indicis sòlids i proves reals, –tal com passa en aquest tipus de teories– els ha acabat passant factura, sobretot perquè la tasca policial i posterior investigació judicial han estat tan consistents que fins i tot han sigut objecte d'estudi en universitats nord-americanes. I això s'explica, sobretot, perquè als Estats Units, l'11-S no ha tingut ni una cosa ni l'altra en la mateixa mesura.

Però a Espanya la teoria de la conspiració no només va ser defensada per mitjans de comunicació importants i pel PP, sinó que, a més, es van donar paradoxes preocupants. Així, mentre s'acusava sense cap rubor a responsables policials que després de l'atemptat havien treballat sense parar fins a acabar detenint els autors materials de la matança, es donava crèdit a declaracions –clarament interessades– d’alguns dels processats. En aquest sentit, les declaracions de l’exminer José Emilio Suárez Trashorras, el passat 1 de març a El Confidencial deixen en evidència El Mundo, que en el seu moment no va dubtar a utilitzar-lo per alimentar les seves tesis. “Implicar ETA en l'11-M va ser una tonteria. Ho vaig dir per generar confusió”, admetia Trashorras .

Punt final?

Les paraules de Trashorras s'emmarquen en una sèrie de moviments curiosos. Amb la recent emissió a Telemadrid del documental 11-M, tres días que cambiaron España, de Manuel Cerdán, aquesta emissora reconeix per primera vegada que qui va atemptar a Espanya no va ser ETA, sinó una cèl·lula d’islamistes radicals (encara que exculpa el PP de la gestió informativa posterior a l'atemptat). Una versió ben diferent a la del polèmic documental de títol semblant (Cuatro días que cambiaron la vida de España), produït per El Mundo TV, que el canal autonòmic el 2005 va emetre i on es defensaven les tesis conspiradores.

Aquests fets van precedir l'entrevista que divendres passat va publicar El Mundo amb Javier Gómez Bermúdez, president del tribunal que va jutjar l'11-M i que durant anys va ser qüestionat pel rotatiu madrileny. En l'entrevista –anunciada en cinc columnes a la portada– el magistrat carregava durament contra la teoria de la conspiració.

Dos dies després, el diumenge 9 de març, el nou director d'El Mundo, Casimiro García-Abadillo, admetia en un article els errors dels que van defensar tot allò: “Vam donar crèdit a algunes informacions faltes de rigor, que només tenien com a fi confondre’ns i portar-nos a un carreró sense sortida. La tasca dels serveis secrets (que es van servir d’algun advocat i de certs membres de les forces de seguretat) va ser crucial per fer que els que buscàvem honestament la veritat, sembléssim una colla d’il·luminats”. En resum, es van equivocar però no va ser culpa seva. En canvi, en el seu article –ara és columnista–, Pedro J. Ramírez no mostra cap indici d'autocrítica i aprofita per carregar contra Rajoy, a qui acusa de ser l'instigador del seu cessament.

Així doncs, el desè aniversari de l'11-M ens situa amb la perspectiva suficient per valorar el que ha passat en tots aquests anys. Des del cop que la lectura de la sentència va suposar per als seus defensors, la teoria de la conspiració ha cotitzat a la baixa, i tot apunta que en els últims dies han estat els de la seva estocada final, a força de reconèixer, d'una manera o altra, els qui la van encoratjar, que estaven equivocats.

A més, els que van liderar-la ja no estan en els càrrecs que ocupaven en el seu moment. Així, Jimenez Losantos no treballa a la COPE mentre que Pedro J. Ramírez fa pocs dies que ja no és director d’El Mundo. No obstant això, ni les últimes estocades a les restes de la teoria de la conspiració ni els canvis al capdavant dels mitjans implicats han fet que molts que van patir tot allò oblidin el que ha passat.

Així, el 7 de març Eulogio Paz –exmarit de Pilar Manjón i pare de Daniel Paz, el jove que va morir per la bomba del tren del Pozo– recordava al seu bloc 11- M Cartas al director (des del qual fa anys càrrega contra els teòrics de la conspiració, fins al punt que ha escrit un llibre amb el mateix títol) que García-Abadillo, “ha estat tan conspiranoic com Pedro J. Ramírez”. No en va, està marcat per les tesis conspiratives. Va escriure molts articles sobre el tema, i fins i tot va publicar –amb el químic Antonio Iglesias– el llibre Titadyn (Esfera de los Libros, 2010) que posava en dubte, una vegada més, la versió oficial sobre els explosius utilitzats en els atemptats. Per la seva banda, José Antonio Zarzalejos escrivia dies enrere al seu bloc d'El Confidencial que “la teoria de la conspiració ha fracassat perquè ni tan sols els que la van mantenir contra tot i tothom són capaços de sostenir-la”.

La conclusió, doncs, és que no va existir tal conspiració ni en les entranyes d’ETA ni en els serveis de l'Estat. O potser sí, la que van ordir des d'algunes redaccions determinats periodistes amb unes finalitats meridianament clares.

Etiquetas
Publicado el
10 de marzo de 2014 - 07:19 h

Descubre nuestras apps

stats