Catalunya Blogs y opinión

Sobre este blog

Si crees que votar una vez cada cuatro años no es suficiente, este es tu sitio. Participar (más y mejor) nos reconcilia con nuestra condición de ciudadanos, pero no sólo eso. Participar aumenta la calidad de una democracia representativa que ha colapsado y nos permite tener mayor capacidad para la resolución de unos problemas aparentemente malditos. Porque la participación ciudadana es la mejor herramienta en nuestras manos para dotar de inteligencia a unas políticas públicas que nos van a afectar sí o sí, tanto si tomamos partido como si no. Al fin y al cabo, nunca el más sabio de los sabios tomará una decisión más sabia de la que pueda tomar el conjunto de la comunidad.

Daniel Tarragó y Gerard Quiñones (sociólogo el primero, politólogo el segundo, y a pesar de ello, amigos) llevan 15 años abriendo puertas y ventanas de instituciones españolas y latinoamericanas. Ahora abren este espacio para compartir mensualmente sus aprendizajes y experiencias. Y, no nos engañemos, para insistir en que la participación ciudadana no es una alternativa: es una necesidad.

Leer más.

Deixeu en pau els referèndums!

La política està de moda. Els politòlegs substitueixen a les tertúlies a uns economistes castigats per no haver previst la crisi. Els debats polítics competeixen en el prime time amb les últimes xafarderies roses. I sèries com Borgen, House of Cards o Boss tenen audiències més pròpies de Lost. Tan de moda està la política, que antics activistes antisistema com Ada Colau o Antonio Baños han fet el pas a la política institucional.

I això no ve d'avui. Ja fa més d'un any que, fent un cafè, dos professors de Ciències Polítiques de la Universitat de Girona ens van fer notar, amb certa sorpresa, que les matriculacions a la seva carrera estaven creixent força. No era només una sensació seva: des del curs 2009/2010, el nombre d’estudiants del conjunt de l’estat espanyol matriculats en Ciències Polítiques ha augmentat un 41%, malgrat que les universitats han perdut un 2% d’alumnes en el mateix període de temps.

A primera vista sembla que l’escenari de passivitat i desafecció ciutadana de fa pocs anys s’està transformant. L'increment generalitzat dels nivells d’interès cap a la política és inqüestionable. De la indiferència d’abans s’ha passat a la indignació militant. I, en conseqüència, a considerar la política com el principal instrument que hauria de permetre transformar una realitat social injusta i desigual. Però aquesta renovada vitalitat política també té un revers fosc que massa sovint es passa per alt.

Ens posava en estat d'alerta Quim Brugué: i si aquest protagonisme sobtat de la política ho fos, només, en base a exercicis de teatralització i sensacionalisme? El risc de banalització és present de forma quotidiana a televisions, ràdios i diaris del nostre país. Tertulians professionals, i opinadors mediàtics de procedències i adscripcions polítiques de tots colors han esdevingut l’ ingredient morbós que els mitjans de comunicació utilitzen per fer rentable la política i adreçar-la al gran públic. Amb la connivencia d’uns polítics que han pervertit l’art de la persuasió i es dediquen a mercadejar amb eslògans cridaners per fer onejar la seva bandera i, sobretot, embrutir la dels altres.

Era això, la nova política? El problema és el de sempre, ens oblidem dels grisos, i així és impossible generar cap tipus d’acord o consens. La gestió del bé comú fa impossible trobar solucions a problemes complexos amb aquestes lògiques simplificadores on la substància està en l’impacte i la repercusió del propi missatge, i no pas en el contingut del mateix.

Malauradament, estem desgastant per endavant algunes de les eines que ens permetrien sortir d'aquest atzucac i avançar en la direcció correcta. Entristeix veure com l’opinió publicada acostuma a banalitzar el llenguatge polític. Ens estem habituant a llegir i escoltar (massa sovint i de forma frívola i recorrent) paraules com governança, bon govern o transparència. El concepte participació ciutadana tampoc se’n escapa. Més enllà de les eleccions, la nostra trajectòria en instruments de participació ciutadana és escassa i ens queda molt camí per recórrer i aprendre, com quan ens referim a l’aprofundiment de la dimensió directa de la democràcia, és a dir, als referèndums. Una eina que s'ha convertit, per pur interès ideològic i partidista, en l'ase dels cops.

L'últim exemple d’aquesta tendència a banalizar els instruments de democràcia directa es va fer evident a l’article de Joaquim Coll “El referèndum dels egoistes”, en què compara el referèndum per a la independència de Catalunya amb la consulta ciutadana a Bellaterra per constituir-se com a municipi independent de Cerdanyola del Vallès. Més enllà del debat sobre la incongruència que suposa que els partits que estan a favor d’un referèndum a Catalunya hi estiguin en contra en el cas de Bellaterra (i a la inversa), a l’article hi apareixen expressions com “decisionisme de moda” o “artefactes com el dret a decidir”. De fet, el títol de l’article vincula un instrument de democràcia directa com els referèndums amb l’adjectiu “egoista” de manera frívola, desacreditant els promotors d'aquests i altres que puguin convocar-se en un futur.

S'imposa, arribats a aquest punt, dues reflexions ràpides a propòsit dels referéndums com a eina per a intentar allunyar-los d'una batalla política en què només poden esdevenir víctimes col·laterals:

Primer, els referèndums els convoquen, legítimament, governs que consideren clau conèixer l’opinió de la ciutadania a l’hora de prendre decisions d'importància per al futur de la comunitat cridada a votar. Per tant, ni s’han de convocar per prendre qualsevol decisió, ni s’han de deslegitimar d’entrada pel sol fet d’haver-se organitzat.

I segon, els referèndums són instruments de democràcia directa (una persona, un vot) que només tenen utilitat pública si respecten certes garanties bàsiques: neutralitat per part de la institució que els convoca, dret de les organitzacions interessades a defensar el seu posicionament, constitució d’un òrgan de control per assegurar la transparència del procés i la definició d’alternatives clares i entenedores.

Al cap del carrer, l’ús d’instruments de participació com els referèndums hauria d’esdevenir una oportunitat per madurar democràticament entre tots, i no una excusa per llençar-nos els plats pel cap. Vivim temps d’incertesa, i no ens podem permetre el luxe de quedar-nos en teatralitzacions que, de ben segur, només contribuiran a la banalització de la política, i no a la seva recuperació.

Sobre este blog

Si crees que votar una vez cada cuatro años no es suficiente, este es tu sitio. Participar (más y mejor) nos reconcilia con nuestra condición de ciudadanos, pero no sólo eso. Participar aumenta la calidad de una democracia representativa que ha colapsado y nos permite tener mayor capacidad para la resolución de unos problemas aparentemente malditos. Porque la participación ciudadana es la mejor herramienta en nuestras manos para dotar de inteligencia a unas políticas públicas que nos van a afectar sí o sí, tanto si tomamos partido como si no. Al fin y al cabo, nunca el más sabio de los sabios tomará una decisión más sabia de la que pueda tomar el conjunto de la comunidad.

Daniel Tarragó y Gerard Quiñones (sociólogo el primero, politólogo el segundo, y a pesar de ello, amigos) llevan 15 años abriendo puertas y ventanas de instituciones españolas y latinoamericanas. Ahora abren este espacio para compartir mensualmente sus aprendizajes y experiencias. Y, no nos engañemos, para insistir en que la participación ciudadana no es una alternativa: es una necesidad.

Leer más.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
27 de abril de 2016 - 06:00 h

Descubre nuestras apps

stats