En el pròleg de L'avi, Benito Pérez Galdós deixa clar que: “no tenen determinació geogràfica el país ni el mar que ho banya. Tots els noms de pobles i llocs són imaginaris”. No obstant, quan José Luis Garci va pensar en com portar aquesta novel·la a la gran pantalla, no va dubtar: “Jo he triat Astúries perquè sempre ha estat per mi un bon talismà. Però a més he vingut buscant la llum d'Astúries, que és una llum molt tamisada i tènue, que permet rodar una gamma de colors suaus”. I, efectivament, a la pel·lícula Garci es delecta amb aquesta llum que descobreix uns penya-segats assolellats o ombrívols –segons el moment-, un mar amb caràcter, com l'avi, i uns verds frondosos, que fan d'Astúries almenys un lloc sentimental i, portant-ho una mica més enllà, fins i tot màgic.
Igual per això, allà es poden veure escenes impressionants, extremadament senzilles però d'una bellesa d'obra d'art i amb una emotivitat tan intensa com una descàrrega d'arma de foc.
Al nord del nord hi ha un bar, una mica atrotinat. Està al Cap de Penyes, el punt més septentrional d'Astúries. Des d'allà, bevent una mica de sidra o menjant i contemplant les vistes, és fàcil ser feliç. A qualsevol moment del dia, aquests penya-segats, les roques pelades, cobertes a trossos de verd intens, i el mar, molt a baix i amplíssim, et fa feliç.
De fet, Astúries és un cofre obert ple d'aquests moments.
El color verd d'Astúries es mereixeria un lloc especial a l’escala Pantone. Les seves muntanyes, els seus prats, els seus boscos…són d'un verd que no he vist en cap altre lloc. Té un punt més salvatge, ancestral i al mateix temps amb un efecte molt calmant.
Segons la cromoteràpia, el verd és un color analgèsic, relacionat amb el sistema locomotor, indicat per a dolors i neuràlgies i per estabilitzar emocions. El millor per comprovar-ho és ficar-se de ple en ell. Per exemple, a les cascades d’Oneta, declarades Monument Natural pel Govern del Principat d'Astúries.
Les cascades d’Oneta són un lloc on per arribar cal preguntar a la gent. Els mapes estan bé, però passades les quatre cases del poble, comencen els camins de terra, les parcel·les de camp i els camperols, aquells que a la gent de fora del seu poble els hi diuen forasters. Ells són els que t'indiquen com descobrir aquest verd d'Astúries a Oneta.
Allà l'aigua cau entre llums i ombres, entre roques, freixes, roures i castanyers. La primera cascada és la Firbia. Més endavant està la Ulloa, més petita, i finalment, després de passar restes de molins d'aigua, està la Maseirúa, de més difícil accés.
Covadonga, com no? És un dels principals reclams d'Astúries perquè s’ho mereix. Especialment, els llacs de Covadonga: el Enol i l’Ercina, a més d'1.000m d'alçada. Per arribar fins allà cal agafar un autobús de pagament des de Cangas de Onís o des de Covadonga (en temporada alta només deixen pujar en vehicle propi a primera hora del matí, en teoria per protegir el paratge) i recórrer una estona llarga de carreteres estretes plenes de corbes per internar-se en una de les parts del Parc Nacional dels Pics d'Europa.
En arribar, amb l'autocar fins als topalls de turistes, fa l'efecte de parc temàtic. Però tot i així, val la pena anar, perquè el recorregut entre els dos llacs, pujant i baixant muntanyes, i l'excursió passant per les mines de Buferrera, record del s.XIX, entre ramats de vaques pasturant, és una cosa que la majoria ens penediríem de no haver fet.
Les seves petites dimensions t'ho posen molt fàcil per a recórrer-la. A peu, seguint el camí de Sant Jaume, en bicicleta, en moto per les carreteres sinuoses amb uns paisatges espectaculars o amb la comoditat del cotxe, Astúries és assequible. En un mateix dia pots estar als llacs de Covadonga al matí i a les platges de Cudillero o Llanes a la tarda. I el curiós és que d'extrem a extrem per la costa, vas veient com la cadència gallega augmenta, o a l'inrevés, com comença a predominar el caràcter càntabre, sempre amb la marcada base asturiana, clar. Fins i tot la meteorologia sembla variar, amb el sol més propici en l'extrem est d'Astúries i menys a la part oest.
I pel camí et pots posar fins als topalls de cachopo, favada o qualsevol dels plats contundents i típics d'allà, regats de bona sidra escanciada. Fins i tot en alguns llocs pots combinar-ho. Per exemple, a la platja de Coves del mar. És una platja semi-natural, plena de cavitats esculpides per l'onatge a les parets rocoses dels penya-segats i enfront d'ella, en un racó entre prats verds i sorra, hi ha un bar perfecte per tancar un matí de sol i banys.
Com deia Fernando Fernán Gómez a la pel·lícula de Garci, en el paper de l'avi: “Quina bellesa Adelaida, el pas de l'home no embruta mai aquest quadre digne i grandiós. El cel, el bosc en silenci, els núvols, el mar blau…El mar Adelaida, l'amic de la nostra infància i els nostres galantejos, és ja l'única cosa que puc distingir bé, la meva ceguesa no em permet veure més que les coses grans”.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
