La primera vegada que vaig veure una góndola als canals de Venècia vaig pensar en l'Edat Mitjana. Vaig pensar en els primers segles de vida d'aquest tipus d'embarcació, que es remunta als anys 1000, i em vaig imaginar com de diferent havia de ser llavors muntar en una d'elles. Tota untada d'aquesta mescla de brea –una substància viscosa de color vermell fosc-, peix, sèu i oli de peix, que s'utilitzava per pintar les fustes i calafatar-les -tancar les juntes perquè no entrés l'aigua- i que li donava un color negrós. Amb una petita cabina per protegir al passatge o la mercaderia, que les feia semblar un carruatge aquàtic. I manejades per fins a 12 remers.
Poc tenien a veure amb el melodrama de decoració que són ara, amb aquests seients que semblen trets d'un saló kitsch, aquesta elegància estructural i aquest romanticisme que se'ls atorga. Sembla que això va arribar al s.XVI, quan la burgesia veneciana va començar a utilitzar la góndola com a símbol del seu estatus social i les carregava fins als topalls de decoració en un intent material de dir “i jo més”.
Doncs en góndola es pot, si hi ha acqua alta, és a dir, quan el nivell de l'aigua ha crescut molt i inunda els carrers i les placetes de Venècia, gairebé entrar en la peculiar llibreria Acqua Alta, perquè una de les seves portes dóna directament a un dels canals de la ciutat. Per això el local té vàries góndoles i banyeres, perquè els llibres no s'espatllin quan la llibreria s'inunda. Diuen que és una de les més boniques del món. Està al Campiello del Tintor, prop de la Piazza San Marco.
Un altre dels emblemes d'aquesta turística ciutat, a més dels seus característics palauets, de la bellesa de la Piazza San Marco, dels artesans, de les illes i de tot allò que no es pot deixar de visitar, és el seu carnestoltes i les màscares. El que no tothom coneix és l'origen d'aquestes màscares amb bec.
Al s.XVII, quan la pesta ja portava un temps arrassant sense pietat Venècia i es pensava que es contagiava per via aèria i que era a través dels porus de la pell com es colava en els cossos, els metges que tractaven a aquest tipus de pacients es van inventar una vestimenta per estar protegits. Així va ser com van idear la màscara amb el bec en forma d'au, per crear una distància amb el malalt i perquè el seu nas no estigués exposat als gèrmens. A més, la zona del bec, per dins, l'emplenaven de plantes aromàtiques per alleujar la mala olor dels malalts.
L'abillament es completava amb uns guants de cuir, ulleres, barret d'ala ampla i un gran abric de cuir que els tapava fins als turmells.
Les màscares que ara omplen les tendes turístiques de Venècia són molt més elaborades, plenes de detalls de decoració, de colors, però la base és la d'aquella vestimenta mèdica.
És el barri més gran de Venècia i abasta des de la zona més turística fins a la part més humil, on vivien els treballadors de la drassana. És allí, a la part humil, entre les dues zones on té lloc la famosa Biennale, on regna la calma i dóna gust passejar. No existeix l'aclaparament que predomina al centre turístic i a més es respira un ambient més autòcton, que et fa viure una mica més a prop dels d'allà, conèixer-los encara que només sigui de passada, de vista i des de lluny.
Perdent-te per allà et trobes curiositats com el local del partit de la Rifondazione Comunista al costat de la imatge d'un Crist amb unes flors. Allà, igual que al centre, que hi ha carrers amb roba estesa de paret a paret i cases pintades de colors i escrostonades, però són molt més amples, no trobes aquells carrers estretíssims, que s'abasten tan sols estenent els braços. Ni hi ha tants canals amb aquesta aigua verda que sembla gairebé artificial, com en la dels canals de les atraccions d'aigua. Ni arcs pertot arreu, als ponts, als carrers de paret a paret…Però allà és més fàcil escoltar bé a la gent passejant, asseguda en els bars o comprant en la fruiteria, parlar l'idioma del vènet en la seva varietat veneciana. És més fàcil apreciar els seus gestos, el seu tarannà, la dimensió cultural i no només purament estètica d'aquesta ciutat.
Per tot, per la seva bellesa, per la seva decadència, per la seva història i revolts, per haver sabut convertir objectes i mitjans de transport pràctics en símbols estètics, Venècia és un lloc per a la imaginació, per transportar-se a l'època del venecià faldiller Giacomo Casanova, per recordar el que transpira Mort a Venècia, de Thomas Mann, per pensar en Shakespeare i el seu mercader de Venècia…Per gaudir-la.
Vueling vola de Barcelona a Venècia.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
