Ja ets una dona!

En un moment determinat de la nostra infància, vàrem escoltar la veu de les nostres mares (emocionades de vegades, temoroses d’altres) dient-nos que acabàvem de convertir-nos en “dones”. Als tretze, deu, onze anys?. De fet, érem encara ben nenes. Però ja sagnàvem. Un cop al mes. I vàrem haver d’aprendre moltes coses en poc temps: a anar netes, a no fer olor, a suportar un neguit especial els dies previs mentre seguíem tenint -això- onze. deu, dotze anys...

Actualment sembla que a les nenes no els arribi la “visita”, la menstruació. Potser se’n parla en família, però persisteix un gran silenci públic sobre un fet que afecta, en un moment donat, la meitat de la població infantil i preadolescent. A elles els passen moltes coses, moltes peripècies que semblen no existir en els llocs on aprenen a viure amb les iguals i els diferents: a les escoles. Sembla que el que passa a la meitat de l'alumnat d’una aula –aquest fer-se dona– és considerat molt menys important que els resultats dels partits de futbol que es juguen, (i que, de fet, envaeixen gairebé tot l’espai dels patis). Però els passen moltes coses. Hi ha moltes nenes que baixen en el seu rendiment escolar ja des d’una temporada abans de tenir la seva primera menstruació, d’altres estan neguitoses, desorientades; els canvis hormonals, tan escandalosos a aquesta edat, fàcilment les fan irritables, inestables..

No entenc bé quines son les raons que ens han portat a dissimular col·lectivament les moltes contradiccions i complexes experiències que viuen les nenes en aquest període, que no es tradueixen en paraules públiques, en cap atenció especial, ni en tenir-ho en compte, mes enllà de les explicacions que una educació sexual, amb gravats de caire anatòmic, els proporcionem a les aules. Per què es fa com que no passa res, quan tantes coses succeeixen a la meitat de l'alumnat? Quines raons expliquen aquest silenci dels adults responsables com si es volgués amagar un esdeveniment tant decisiu per a les nenes? O bé les deixem soles amb les seves espesses angoixes, o permetem que s’arreglin entre elles en un xiuxiueix que es forma en cercles, en els racons dels patis entre rialles incomodes. Sembla alhora que tota la societat s’impacienti, no els hi doni temps i les empenyi a cercar una identitat eròtica prematura, que es va avançant en el temps, que es disfressa amb els primers maquillatges, les faldilles curtes i exhibicionistes, de vegades des dels vuit, nou anys...

I em pregunto el perquè hi ha aspectes vitals de la vida de les nenes, de les futures dones, potser els més específics, que no hem sabut encara tractar col·lectivament amb tot el respecte, la naturalitat i el rigor que calen. Aspectes de la vida femenina que haurien de formar part del nucli dur de l’educació de nens i nenes i que es tracten com d’incògnit, mentre perdem l'ocasió d’ensenyar a respectar la igualtat, sí, però també les diferencies existents, que ens fan justament mes complerts com a éssers humans.

Quina és la nostra responsabilitat com a dones que hem lluitat per la igualtat? Temem generar burles en un món que encara avui en dia mesura el valor dels fets mitjançant criteris misògins?

M'ho pregunto. I ho pregunto a tota persona interessada en educar per una societat més igualitària i alhora més plural i diversa, que valori les capacitats i experiències femenines com a art dels trets humans necessaris per a la convivència i el creixement humà. I per això, les més delicades d’aquestes experiències existents han de tenir un nom, un espai en el pensament i en la practica educativa de nens i nenes, els homes i dones del demà.