Guerres i dones

Extraordinari el llibre de Svetlana Alexiévitch. Darrera el títol “ La guerra no te rostre de Dona”, la premi Nobel realitza un treball inèdit en el terreny de la dolorosa relació entre les dones i la guerra.

La guerra, millor dit, les guerres han estat una constant en la Història des del començament dels temps coneguts. Tant constants que semblen complir un destí ineluctable i que en la seva formulació teòrica ( i mes conservadora ) ve a dir : Com que l’home es un llop per l’home, resulta natural que esclatin brots de violència col·lectiva. De fet , tots els esforços civilitzadors han tendit a substituir les armes per la paraula, per la negociació , la diplomàcia i la política.. La pau, seria doncs el resultat d’un esforç de construcció voluntària i voluntariosa. D’altre banda no es estrany que el discurs de la violència inevitable hagi estat tant dominant. En un tipus de cultura patriarcal fonamentada en la competència, el domini i la permissivitat en l’expressió violenta, la guerra no solament es acceptada , sinó sovint “ exaltada” en forma de relat heroic, de mostra de grandesa, de valentia i honor individual i col·lectius. La Historia se’ns ha explicat posant majúscules a les grans batalles i fent de les conquestes violentes l’explicació de molts avenços. Poc s’ha explicat les desgracies que comporta, els graus de sofriment humà que causa, les seves llargues conseqüències en el viure de les generacions futures. Excepte algunes obres ben conegudes de la Literatura ( Tolstoi, Stendhal , EriK M Remarque i d’altres testimonis menys coneguts però punyents), les grans guerres , revestides d’or i plata , son referents constants en la historia dels pobles. Des d’un altre enfoc, amb tota naturalitat, hi ha tractats d’estratègia que estudien amb detall i fredor les tàctiques emprades en aquesta o aquella batalla. En aquests casos es tracta , d’estudis enfocats els estudis des d’una òptica merament tècnica com si del funcionament de màquines es tractes.

I dins aquest panorama... que hi diuen les dones ? No han estat mai inactives. Sovint s’han organitzat “ contra” la guerra o a favor de les víctimes. Lligues per la Pau , Dones de Negre...Però està per fer la llarga llista d’accions que han dut a terme i les petites victòries que elles- allunyades gaire be sempre- dels centres de poder on es prenen les decisions – malgrat tot han assolit victòries , al ensems, amplament silenciades com sol ocórrer en molts aspectes de les seves activitats, sobre tot , si son “ diferents” novadores. No “ canòniques”

I vet aquí que Svetlana es mira la guerra i les dones de cara. Fa parlar obertament les que han estat lluitant voluntàriament . Dones que han matat, fet esclatar bombes, conduit tancs, posat emboscades...Es a dir, les deixa, les fa parlar. I les escolta. L’autora no s’expressa Ella com una activista en contra de la guerra. Es una escriptora que indaga i dona la veu. Explora que els hi fa la guerra a les dones, no quan en són víctimes directes tant sols ( que es un enfoc sovintejat i poc divulgat ...) sinó quan elles , obertament hi participen.

I la experiència d’aquesta lectura , d’aquest escoltar paraules que costen molt de pronunciar, ens ensenya moltes coses. Es una gran lliçó. En primer lloc de periodisme honest i de saviesa humana. En segon lloc ens mostra elements psicològics interessants sobre la memòria, el trauma, les argúcies del pensament per a sobreviure i perdonar.se. Però sobre tot ens mostra com d’antinatural resulten les guerres per a les dones que viuen la mort dels enemics com “assassinats” sense cap consol ni adorno. Ens ofereixen una nova visió, tant lluny del victimisme com del triomfalisme, en el que la veu de les dones se’ns apareix de forma nova, com un gran recordatori del que son les vides humanes posades a proba. I el que representen les dones com a gran reserva de la humanitat i de preservació prioritària de la vida