Quantes vegades ens creuem pel carrer amb gent d’un altre món (indigents, en diem, sovint, no sé si amb respecte, diplomàcia o què collons...) i mirem cap a un altre costat? Pels carrers que envolten el teatre Romea, al cor del Raval, de nit, ens en podem trobar un del qual no ens n'escaparem. I ens donarà una lliçó de vida i de lluita. Ens mirarà a la cara, ens dirà “company!”, així, amb veu greu i potent, i ens explicarà el que li està passant. El que ens està passant a tots. Després, marxarem a casa, potser veurem la tele, o ens prepararem una llet calenta abans d’anar a dormir. Com sempre.
Com sempre. Aquí està, potser, l’origen de la situació. Koltès va escriure aquest text brutal, violent, cruel i realista el 1976 i... què ha passat des de llavors? Què havia passat abans? Res. Què passarà a partir d’ara? El nostre irreverent personatge ho veu clar: “vindran els boscos, la confusió, la perdició”. Abans, aquesta nit, intentarà fer-nos veure “allò que ens fa ser iguals”. No serà fàcil, perquè els altres, els gats que es mengen les rates com ell (com nosaltres) ho tenen tot ben estudiat, maneguen els fils, i són rosses i guapes i ens enamoren. I ens controlen.
Òscar Muñoz ens crida des de darrere uns contenidors, al carrer. “Companys!” Ja no té feina, no en vol saber res dels qui donen feina. Vesteix com qualsevol altre: pantalons trencats, barret de llana, barba poblada, dessuadora amb caputxa i, es clar, la seva pell fosca, el seu pel i els seus ulls negres, molt negres (“la pinta aquesta que em deixa fet una merda quan em veig en un mirall!”).
Ha vingut a defensar-nos del sistema... “dels qui te la foten, dels que ho tenen tot”: els bancs, les cases, els metros, la feina... “tenen fins i tot el vent, ens poden escombrar quan vulguin”. Potser les eines per deixar anar aquesta ventolera que ens pot esborrar del mapa són una mena de cants de sirena, un discurs que ens fa estimar la persona equivocada. Llavors hem de ser forts i agressius per no deixar-nos enganyar, per no estar indefensos. I si se’ns apareix la rossa d’ulls blaus, resistim! “Està prohibit trempar!”, crida. No podem gaudir del què ens ofereixen perquè és una trampa, la trampa que sempre ha funcionat. “Aquests cabrons volen fer-nos trempar” per utilitzar-nos... El personatge de Koltès es desfoga de gust: “Són uns fills de puta! Això està ple de cabrons!”
La proposta del director Roberto Romei és atrevida i valenta. Assistir al monòleg en ple carrer és fer-lo en el lloc dels fets. No hi ha decorats. L’escenografia és el contenidor, és el portal de la casa del davant, és el guiri que passa pel mig sense entendre res i aixeca el dit: fuck you! I, ja a dins de l’edifici del teatre, l’Òscar ens condueix pels budells del Romea, molt lluny de la platea o de l’escenari (que estan rere una paret), fins al lloc on estirar-se i gaudir, per fi. Estem als camerinos, hem recorregut el carrer, el balcó, els interiors i acabem als camerinos. Un luxe visitar aquests espais. Un luxe haver-ho fet de la mà d’Òscar Muñoz i de Koltès.
Marxem a casa. Fotuts, com diu ell, perquè els que tot ho controlen ja han tancat el metro i tocarà vagar per la ciutat en busca d’un bus nocturn o a peu, amb el risc de trobar-nos, un altre cop, l’amic indigent. Com sempre.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
