“La novel·la sorgeix amb una pistola al meu cap”. No, Nacho Cabana (Madrid ,1968 ) no està vacil·lant. “És la pura veritat, la meva dona i jo estàvem al cotxe disposats a tornar a casa al DF després de prendre una cervesa i un tipus em va plantar una pistola a la templa i, mentre regirava a les butxaques per donar-li tot el que volgués, em vaig dir que aquí hi havia una novel·la”. Aquesta història va acabar sent La chica que llevaba una pistola en el tanga (Roca Editorial) i ha guanyat el premi internacional de novel·la negra L'H Confidencial 2014. “Vaig veure el reflex de la pistola sobre el meu templa i ...” La ment de Cabana, guionista de sèries com Policías , no descansa ni en els moments més delicats. Tot molt trepidant, molt impactant, molt dur.
A través d'una trama trepidant que comença amb l'assassinat d'una nena romanesa per part de dos presumptes skinheads de Madrid, la novel·la, molt vertiginosa, cinematogràfica, ens passeja, gairebé a cop de claqueta, per la capital d'Espanya i per la de Mèxic descobrint el costat fosc de la nostra opulenta societat: pederàstia, prostitució, tràfic de blanques... Violeta i Carlos, dos polis de la comissaria del madrileny carrer Leganitos, seguiran les pistes a força de tirs i de pura acció.
L'actor Toni Sevilla, a qui hem vist fa poc al Teatre Lliure en una deliciosa història molt txekhoviana (Afterplay), va acudir a la presentació d'aquest llibre i es va tornar a sentir en el seu personatge de la sèrie Policías, guionitzada pel seu amic Nacho Cabana, a la llibreria Negra i Criminal de la Barceloneta (barri mariner en què viu l'autor premiat). “Recorda a la sèrie”, va explicar l’actor. “Ens condueix per aquests llocs que nosaltres vam recórrer en cotxes patrulla per conèixer la ciutat”. Es refereix a la ciutat que coneixem només d'oïdes, la ciutat amagada, la ciutat sense llei. El costat fosc de totes les ciutats del món i que descriu amb arravatament Cabana. “DF és una muntanya russa de les emocions, una ciutat que ni els taxistes coneixen”, diu el guionista, en referència a l'altre protagonista del llibre, el taxista Pedro, que s'introdueix en aquest submón creient que en podrà sortir... “No és una novel·la subvencionada per l'Oficina de Turisme de Mèxic, per descomptat” , apunta amb ironia el llibreter Paco Camarasa, membre del jurat del Premi. En cas contrari no ens submergiria en els carrers del DF com ho fa en les primeres línies del capítol titulat 'Ciudad tóxica': >Hay muchas maneras de morir en el Distrito Federal.
En paraules de Camarasa, el llibre “denuncia una realitat determinada però sense aquest morbo estrany tan anglosaxó”. De fet, tracta temes molt delicats, la pederàstia, sense anar més lluny, amb tant tacte com passió. I si aquest enfocament ja l'acosta al lector, el llenguatge acaba de fer de La chica que llevaba... una novel·la propera i realista. “És un llenguatge molt coherent, on els mexicans parlen en mexicà”, destaca el llibreter. “A Mèxic s'usa el mexicà, amb les seves paraules que, tretes de context, ens podrien confondre, però no és el cas. Aquí no necessitem un diccionari. ”El més difícil per a mi han estat les construccions sintàctiques, que en funció de qui les diu, tenen un significat o un altre“. La supervisió de la seva esposa, mexicana, ha estat clau per homogeneïtzar aquest aspecte.
Però el que més crida l' atenció de la novel·la és aquest ritme frenètic que t'empeny a no deixar de llegir. “Beu de les sèries de televisió”, admet Cabana. “És un exemple d'aquesta narrativa nascuda a partir de la televisió de pagament”. L'autor, de fet, en cap moment aconsegueix (ni crec que ho pretengui) treure’s el vestit de guionista. La quasi única diferència juga decididament al seu favor: “En una novel·la no hi ha cap objecció a despeses”, comenta. “Porto els meus personatges a Mèxic, volen a Madrid, viatgen a Múrcia... En una producció televisiva cada escena tindria un pressupost”.
Cabana defineix l'humor que acompanya la narració com “negre”. És la manera d'explicar coses delicades amb contundència però sense dramatismes. “La font d'aquest estil ve de la crònica de successos de Mèxic, la qual, com s’explica a la novel·la, sota la foto d'un home amb un mòbil a la mà atropellat i mort per un camió, titula: 'El va anomenar Déu'. Això és cert. I només es pot definir com humor negre, no?” El gènere de successos (la “nota roja”) és un clàssic en un país tan acostumat a aquests que se n’acaba rient (amb respecte, per incoherent que sembli). Aquesta atmosfera de baixos fons, descrita de vegades fins en els detalls més insospitats (hay que estar muy seguro de uno mismo para comprar sofás blancos en una casa de putas), està molt documentada, no només per la premsa sinó també per les aportacions periodistes i investigadors molt implicats en la realitat mexicana, com és el cas de Lydia Cacho. La qüestió és que Cabana no es talla i si ha d'apuntar veritats incòmodes, les apunta. Tant si està a Mèxic (La sanidad no disimula nada de cara al enfoermo su condición de negocio, diu, encara que aquesta frase podria referir-se també a Espanya...), com si és a Espanya (Los CIE son l aprueba de lo falsas que son las democracias europeas).
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
