Va néixer a Barcelona pocs dies després de la proclamació de la República en el si d'una família burgesa i, passada la guerra, va rebre l’educació típica d'una senyoreta de llavors. En la Barcelona gris de la postguerra va anar forjant el seu sentit critic respecte a la encotillada societat que l'envoltava. Parlava amb entusiasme dels seus estius a Arenys de Mar i a Sant Joan de les Abadesses. Deia sentir-se lliure passejant per els boscos i que el mar li treia totes les dèries. Com explica en el llibre Barceldones, “El prolongat i variat contacte amb la naturalesa, en el seu punt més dolç, va ser la llavor que va arrelar dins meu, que a créixer amb el meu cos i la meva ment i que va guanyar terreny a d’altres dèries i afeccions que, com diuen els entesos, condicionen i conformen els valors i les prioritats, el caràcter i la personalitat”.
L'afició pel dibuix de Núria Pompeia va venir, més que res, per manca d'altres alternatives. El seu pare deia que no li agradaven les dones sàvies i la va fer estudiar cultura general a les monges i després la va matricular a l'Escola Massana perquè aprengués a dibuixar. Aquest contacte amb els llapis i els pinzells es va trencar el 1952, quan es va casar amb Salvador Pàniker, i durant una llarga temporada es va dedicar a la professió de mare de família en la què no li va faltar feina ja que va tenir cinc fills. Cap al 1960 va tornar a agafar el llapis, fent estampes per a primeres comunions, i va començar a fer algun dibuix amb intenció crítica i humorística. Va fer un llibret i el va donar a un agent literari, que va aconseguir vendre'l a una editorial francesa que el va publicar el 1968. El llibre es diu Maternasis i és totalment mut. El mateix any va començar a publicar la sèrie Metamorfosis a la revista Triunfo. Les vinyetes d’aquesta sèrie evolucionen i expliquen un canvi de forma sense cap línea de text.
L’èxit del seu treball la va animar, i va seguir amb els llibres de dibuixos Y fueron felices comiendo perdices… (1969), ja amb textos a sota dels grafismes, Pels segles dels segles (1970), el títol original va ser prohibit per la censura franquista per irreverent, La educación de Palmira (1972) i Mujercitas (1975), on pels diàlegs ja fa servir els globus, bafarades o nuvolets. Mentre els seus dibuixos anaven apareixent en altres publicacions nacionals com Oriflama (1970), Sábado Gráfico (1973), Cuadernos para el diálogo (1974), Por Favor (1974-1978), Vindicación Feminista (1978), L'Hora (1979), Dúnia (1979-1982) i a El Món (1983), amb el personatge d'una noia que es deia Ramoneta, també sortien a l'estranger en publicacions com Linus, Charlie Hebdo o Brigitte. També va fer incursions en el camp de la narrativa amb un llibre anomenat Cinc Cèntims editat per Edicions 62 i amb un altre del 1998, Mals endreços, editat per Columna. A partir d'aquell any va publicar diverses antologies de les seves obres. Durant uns anys va treballar com a redactora en cap de publicacions, cronista cultural a La Vanguardia, i també va ser directora i presentadora del programa del circuit català de Televisió Espanyola, Quart creixent.
Dibuixant i feminista
El sistema de treball que seguia Núria Pompeia era molt particular ja que dibuixava els originals directament, sense esbós previ. No li agradava esborrar i, quan un dibuix no li sortia prou bé, preferia fer-ne un de nou. Deia que allò que li costava més era trobar la idea però, quan la trobava, disfrutava i de vegades fins i tot repetia el dibuix per pura diversió. El seu estil és de línies inacabades i de figures que de vegades s'insinuen mig tremoloses, fet que ella justifica per un desig inconscient de passar desapercebuda. Les seves imatges són plenes d’ingenuïtat i d’ironia, alhora que estan plenes de vitalitat i de sensualitat. La seva trajectòria l'ha portat a defensar unes idees feministes i a lluitar per la igualtat de sexes, i és per això que la seva obra reflecteix aquesta problemàtica i fins i tot fa d’ella el motiu principal. A finals dels anys seixanta era pràcticament la única dona que es dedicava a l’humor gràfic, i hi va aportar un punt de vista diferent i alhora de gran qualitat.
Segons Pompeia, el seu humor era “una clara defensa davant l'agressivitat”. En les seves vinyetes dels anys 70 assenyalava el masclisme que seguia vigent també entre els militants d'esquerres suposadament conscienciats sobre la igualtat de sexes. Pompeia va destacar que en el seu treball tenia “especial predilecció pel tema de la dona que viu, lluita, pateix i mor en el si de la burgesia” i va defensar l'enfocament militantment feminista dels seus dibuixos: “O et rebel·les o et resignes”. Fa quatre anys, els dibuixos de Pompeia van ser objecte d'una exposició retrospectiva al Col·legi de Periodistes de Catalunya, 'Sola davant la vinyeta'. L'any 2000 va rebre la Medalla d'Or de la ciutat de Barcelona, el 2003 premi a la trajectòria professional de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya i el 2007, la Creu de Sant Jordi.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
