Durant les protestes a Nova York, desencadenades pel moviment Occupy Wall Street, hi va haver un moment en què Slavoj Zizek es va enfilar a la tribuna i va deixar anar un discurs. Com manen els cànons d'aquest tipus d'actes, el filòsof eslovè va enardir les masses, la va emprendre contra el capitalisme financer, va fer alguna advertència -“no som comunistes”- i va complir amb tots els rituals propis l'intel.lectual orgànic en una època en la que es dóna per fet que el compromís està desfasat. O, com a mínim, empaquetat en gales o concerts benèfics, comandats per estrelles del cinema o el rock.
En una reflexió posterior als fets, Zizek va exposar el seu descontentament amb una norma jurídica de Nova York que, es queixava, havia mutilat la seva performance: la prohibició d'utilitzar megàfons. Això va impedir a Zizek imitar amb tota fidelitat a Foucault o Lenin -dos dels seus models- que sí que havien pogut servir-se alguna vegada de l'altaveu. Així que va haver de conformar-se amb l'anomenat “megàfon humà”, que consisteix en una cadena de veu mitjançant la qual la gent transmet als que estan darrere seu el que diu l'orador. Un repetidor simultani amb la calidesa i els riscos propis del rumor: n'hi ha prou amb una paraula de més, o de menys, i el que està a dos-cents metres en lloc d'El manifest comunista pot acabar entenent La macarena. (Sobretot si és Zizek el que gesticula des de lluny).
En el seu moment, Foucault també va recórrer a un megàfon en suport dels treballadors de Renault. El filòsof del biopoder, el pensador que va detectar la normalització de la societat moderna, el mateix que havia qüestionat l'intel.lectual orgànic representat per Sartre i sotmès el seu humanisme a una crítica severa, apareixia ara en el seu gest més sartrenià, encoratjant a les masses. Però el més curiós de la famosa imatge de Foucault brandant el megàfon és que, just davant seu, qui hi ha no és altre que Sartre.
No conforme amb haver-lo desbancat del seu lloc en el pensament, Foucault el desplaçava, també, del seu lloc en el panteó d'intel.lectual del poble. La imatge llança una altra alerta: a més de tot això, Foucault podria fins i tot haver-li destrossat el timpà, donada la proximitat entre el seu crit amplificat i l'orella de l'home que havia escrit L'ésser i el no-res o s'havia permès rebutjar el Premi Nobel.
Retrocedim en el temps i un Sartre més jove, encara que no amb megàfon sinó amb pipa, es mou perfectament en diverses places i entre diferents multituds, tant és a París com a l'Havana. En aquesta ciutat va poder seguir des de la tribuna un discurs multitudinari de Fidel Castro, el lloc del qual no s'entendrà en la història del poder per l'ús del megàfon, però sí del micròfon.
I si continuem, marxa enrere en la història, ens topem amb les imatges d'un altre intel.lectual modèlic, Bertrand Russell, el leit motiv del qual sempre va ser la lluita per la pau. En cap fotografia porta megàfon, però en gairebé totes, encara més que Sartre, apareix en la revolta amb el seu inseparable pipa. Més val això que res.
Zizek per Foucault, Foucault per Sartre, Sartre per Russell...
Tots filòsofs, tots esperonats per les seves consciències per llançar-se al carrer. Tots oposats als rostres diferents amb els quals es presenta la dominació... I tots posteriors a un altre teòric i un altre megàfon. L'únic de tots els filòsofs que va arribar al poder (Zizek va intentar guanyar les eleccions eslovenes, però no ho va aconseguir).
Es tracta, és clar, de Lenin, el primer que, a més, arenga les masses a favor de l'autoritat (la seva en representació dels bolxevics). I l'únic que, a diferència dels seus il.lustres continuadors, va amplificar des del seu megàfon la crua certesa que tot “el que no és poder, és il.lusió”.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
