60 perruques, 300 barrets, la mà gegant d'Striptease, el mussol d'un metre d'altura de Mondomono, la verge de metre i mig del pas de Setmana Santa d'Oh! stress, l'estaca de matar Dràcula de Gagmanía o un banc de jardí d'un altre espectacle. Una mica de tot, des de focus fins a l'equip de so, un bagul amb diferents peces com canelobres o fundes de violí, vuit màscares d'estils molt diferents o un recipient amb paraigua i bastons.
El local d'assaig del Poble Sec és aquests dies un museu de la nostàlgia. Vestuari penjat, una llibreria “fantàstica” amb dibuixos dels germans Castells Planas, referents en l'escenografia catalana, un piano, un cotxe teledirigit o una maleta, simbolitzen alguns dels 19 muntatges de la companyia, representats en més de 3.000 funcions.
Peces carregades d'emoció i sentiment, d'història, d'accions teatrals i de moltes rialles. Vol-Ras s'acomiadarà dels escenaris a final d'aquest any amb Da Capo, una obra inspirada en Familie Flöz, Federico Fellini, John Cage i en la vida mateixa del teatre i dels músics que farà gira per diferents ciutats i tancarà al Teatre Poliorama de Barcelona al desembre pròxim.
“La nostra vida és actuar als escenaris -afirma Joan Segalés, fundador i una de les dues ànimes actuals del grup-. Però hem anat veient penosament i amb neguit com en els últims anys els circuits de tot Espanya s’anaven destrossant i ens costava molt fer gira, a mesura que els ajuntaments i comunitats autònomes retallaven la contractació de bolos. I que ens hagin denegat la subvenció de la Generalitat ha sigut el cop de gràcia”, resumeix.
El seu adéu evidència els efectes devastadors de la crisi i l’IVA cultural sobre les companyies i, alhora, posa sobre la taula un canvi d’etapa generacional i artística. El final de cicle per moltes companyies. Un canvi de model evident, no només pel format d’espectacles, també de funcionament de l’engranatge, de relació amb l’administració, de valoració de la cultura.
La precarietat ha afectat a la majoria de companyies i, especialment, aquelles, com Vol-Ras, que van viure el gran esclat del teatre independent dels 70. Molt poques han sobreviscut i les que ho han fet és perquè han sabut administrar els diners sense dependre dels ajuts de l'administració de torn.
Moltes d'aquestes companyies supervivents estan condemnades a continuar creativament actives o bé no tindran més remei que desaparèixer. Vol-Ras ho ha intentat l'última dècada i expliquen que no ha funcionat. “Sempre han prioritzat l’economia per davant del teatre i han demanat tenir un sou per començar”, explica Segalés.
Dir adéu a allò que t'agrada mai és fàcil, i menys quan ho fas obligat per les circumstàncies. Vol-Ras s'acomiada amb imaginació, sentit de l'humor i Da capo (des del cap). Tornant als orígens, a l'essència del més genuí estil Vol-Ras.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
