“Els seus amics, quadres, paraules, pel.lícules, alumnes i horts ens quedem sense la seva versió de la vida”. En aquest tuit, Leonor Watling, companya de candidatura de Bigas Luna a la presidència de l'Acadèmia de Cinema, reflectia precisament aquesta versió de la vida. El pintor, guionista, director, mestre, horticultor Juan José Bigas Luna (Barcelona, 1946) va morir divendres a la seva casa de Virgili (Tarragonès) víctima d'un càncer. No hi haurà homenatges pòstums per exprés desig (davant notari) del cineasta.
Fotògraf professional, va aterrar al món del cinema des del camp de la publicitat per descobrir actors que es convertirien en grans del cinema espanyol, des Ariadna Gil a Lola (1986) fins Verónica Echegui a Yo soy la Juani, 20 anys després.
A la gran pantalla va trobar, a més, la forma d’explicar aquesta versió de la vida, una vida moguda per una curiositat sense límits, apassionada, divertida, simbòlica. Un reflex social irreprotxable. Aquests Monegres i aquests ous fregits (tot un homenatge gastronòmic) de Jamón, jamón (1992), aquest toro, aquesta xuleria d'“un tal” Javier Bardem i aquesta coqueteria descarada d'“una tal” Penélope Cruz, acompanyats d'un altre “tal”, Jordi Mollà, perles en brut polides per Luna. Aquest Barri Xinès de Barcelona en les faldilles de la prostituta anomenada Bilbao (Bilbao, 1978). Aquest sòrdid món dels excessos sexuals dels baixos fons que experimenta Lulú (Les edats de Lulú, 1990). Aquesta sensualitat desbordadora, aquesta gelosia mamaris del petit Tete i aquest “món casteller” a La teta i la lluna (1994). Aquest extraradi poligonero de Yo soy la Juani (2006), amb “la tal” Verónica Echegui. Són icones d'aquest món ibèric, sensual i eròtic, realista i, alhora fantàstic que va reflectir Lluna.
Es va presentar a les últimes eleccions a la presidència de l'Academia espanyola de cine, que van donar com a vencedor i successor d'Álex de la Iglesia a Enrique González Macho, amb intencions molt seves, com la de “donar-li un toc sexy” a la institució. Premiat i sempre reconegut en festivals com Cannes, Venècia o Sant Sebastià, i Premi Nacional de Cinema de la Generalitat de Catalunya el 1998, Bigas Luna no va descurar les seves altres passions. Va pintar, va ser una de les ànimes del rellançament de l'històric cabaret saragossà El Plata i conrear els seus productes d'agricultura ecològica en el seu propi i cura hort.
La mort de Bigas Luna als 67 anys ha suposat un cop en el món del cinema. El va sorprendre a casa amb la seva dona i les seves tres filles. Fins a la setmana passada va estar treballant en l'adaptació cinematogràfica de Mecanoscrit del segon origen, la novel.la de Manuel de Pedrolo que el director ha deixat a punt per al rodatge i que va exigir que es finalitzi. No serà, però, cap homenatge pòstum. Ell no ho hauria volgut. Simplement, volia dedicar-l’hi al seu únic nét. Així serà.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
