La irritació començava pels ulls però s’estenia ràpidament per tot el cos, totes les terminacions nervioses del sistema s’encongien, tots els receptors sensorials estaven, ja, a l’aguait, i de sobte, el cervell va fer tres voltes de campana.
Ja no hi havia fugida possible.
Com si el fum del pots llençats pels carabinieri s’hagués apoderat del meu entorn. Com si fossin els gasos lacrimògens els que m’obligaven a tancar els ulls. La lectura m’havia col·locat en una situació en la qual només podia anar endavant. I vaig continuar llegint.
Llegint i rellegint. Endavant i enrere. Per no perdre ni una paraula ni una síl·laba, doncs tots els punt i totes les comes les havia ja perdut abans de començar. Endavant i enrere per intentar avaluar els molts diversos significats amagats.
Això és 'La violència il·lustrada': Tensió.
La tensió provocada per la possibilització del canvi. La tensió que fa que la corda de la guitarra soni. La tensió que empeny la pedra a sortit llençada a gran velocitat per la fona. La tensió muscular que fa volar el còctel molotov.
I així estaven tots els meus músculs mentre llegia. En tensió. I el cervell. En tensió. I el cos ebri per la voluntat popular de capgirar les coses. I mentre continuava llegint tot l’ambient que m’envoltava es contagiava de la borratxera col·lectiva i insurreccional.
Llavors vaig recordar que quan tenia quinze o setze anys un suposat mestre em va preguntar: Podries viure en un món sense normes? I jo ara li respondria: I tu, series capaç d’escriure un llibre sense punts i sense comes?
'La violència il·lustrada'. Tot és possible.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
