“Això sí que no! Si ens retallen, desapareixem”

La plaça Sant Jaume s'ha convertit aquesta tarda en l'epicentre reivindicatiu dels 47.000 discapacitats intel.lectuals que viuen a Catalunya i dels seus familiars. En el dia mundial d'aquest col.lectiu, unes 5.000 persones han ocupat l'espai que separa l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat per cridar a les autoritats catalanes “Això sí que no! Si ens retallen, desapareixem”.

Convocats per la Dincat (Discapacitat Intel.lectual de Catalunya, que agrupa 300 entitats), i proveïts de pancartes, xiulets i molt bon humor, els manifestants han expressat la seva por a un futur amb menys drets, víctima de les retallades. “Avui no és un dia de celebració perquè no tenim res a celebrar, és un dia de reivindicació”, ha assenyalat, des de l'escenari, la Rut Martínez, una de les animadores de la protesta. “Tots els passos endavant que havíem donat van ara cap enrere. Hem d'aixecar una sola veu per posar en valor les capacitats d'aquestes persones. No volem retallades ni tampoc caritat”, ha afegit.

Mitjançant una breu actuació, membres de Psico-Art -companyia de teatre que treballa amb discapacitats intel.lectuals-, han il.lustrat els drets que aquest col.lectiu, especialment dependent i vulnerable, veu ara amenaçats: habitatge, esport i oci, treball, llei de la dependència, salut, tutela i educació. I l'escenificació ha estat d'allò més gràfica: els drets trepitjats per encaputxats que vesteixen de negre i carreguen maletins.

“El treball, l'educació, la salut i la llei de la dependència ens preocupen especialment”, ha assenyalat a aquest diari el Francesc Pérez, vicepresident de Dincat i pare del Nil, un noi de 17 anys amb discapacitat psíquica. “Entenem que travessem una crisi conjuntural, però hi ha línies que no es poden traspassar. Necessitem diàleg i negociació amb les autoritats”, ha afegit.

Ni caritat ni model assistencial

“No volem tornar a un model assistencial”, ha afirmat la presidenta de Dincat, Rosa Cadenas, després de llegir un manifest que recull, en deu punts, les seves reivindicacions. No difereixen massa de les que els mateixos afectats han recopilat en un altre manifest elaborat per ells mateixos. “No volem que altres persones decideixin per nosaltres sense tenir-nos en compte”, ha demanat la Rosa Grau, de 15 anys, i atleta campiona en els últims Special Olympics. “No volem que ens impedeixin participar en la comunitat amb la resta de ciutadans”, ha abundat la Marta Segura, de 38 anys. “Volem ser un ciutadà més!”, han exigit tots a l'uníson.

“Ens deixen acomiadar gent, però no contractar quan queden places vacants, en conseqüència, la qualitat dels serveis ha disminuït considerablement”, es queixava el Maurici. Té un fill de 41 anys afectat, presideix una associació, però prefereix reservar-se el nom per por a represàlies. “Artur Mas i companyia són una gossada”, es justificava. “Si abans estàvem a la cua d'Europa en aquest tipus de polítiques, ara, més. Tenim pisos tutelats tancats des de fa dos anys per manca de subvencions”, afegia. “El meu fill, mentre estiguem nosaltres, estarà bé perquè ens estrenyem el cinturó, però després ...”.

El futur, coincidien els presents a la protesta, pinta negre. “La meva filla, que percebia gairebé 170 euros de la llei de dependència, ara s'ha quedat en uns 140. Els hi han abaixat entre un 15 i un 20 per cent. L'altra ajuda, de 550 euros mensuals, la manté, de moment” , apuntava el Carles, pare de la Meritxell, de 40 anys. “Als governs només els preocupa quedar bé amb Brussel.les, però no tenen sensibilitat”, afegia, sense perdre del tot l'esperança que “tot això s'acabi algun dia”.