Joan Carles Gallego és barceloní, té 59 anys, però no els aparenta. El secretari general de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) té una preparació que sembla dissenyada pel càrrec: economista i ensenyant, professor de Formació Professional.
Li agrada argumentar, explicar-se, lligar els conceptes d'un en un. Ho fa en un to de veu lleu que fa difícil pensar que hagi hagut de mitinejar contra la crisi. El seu despatx té l'ordre dels que fan feina. Entoma les preguntes de CatalunyaPlural sense evitar-ne cap i amb l'esperit forjat per milers d'hores de negociació, segurament està d'acord amb la frase atribuïda al comunista italià Berlinguer segons la qual per tirar endavant en el món polític i sindical cal tenir “il culo di ferro”.
Ser secretari general d'un sindicat obrer enmig de la pitjor crisi econòmica des de la transició no és plat de gust, oi?
És complicat. El que passa és que un assumeix responsabilitats en una organització perquè es creu el projecte, la funció social del sindicat. I no tries el moment en què desenvolupes la teva activitat. Però la situació avui és molt complicada i dura. Avui qui pateix els costos de la crisi són els treballadors De dues formes: els que han perdut l'ocupació, i els treballadors en actiu que veuen com les seves condicions de treball estan sotmeses a un xantatge permanent per part dels empresaris que utilitzen l'atur com a eina de pressió, aprofitant una legislació favorable que els permet pressionar a la baixa les condicions de treball.
L'acció legal s'ha fet més difícil després de les dues reformes laborals, la del PSOE i la del duet PP i CiU. Es pot encara confiar en la llei alhora de defensar els treballadors?
Nosaltres sempre em usat la opció judicial com a instrument complementari a l'acció sindical. Aquesta, l'acció sindical, és la capacitat de pressionar i a través de la negociació aconseguir arrencar coses en favor dels treballadors. I l'acció judicial s'ha fet servir com un element complementari, però certament les dues reformes laborals el que han volgut és eliminar el dret laboral com a protector de les persones més febles del mercat, que són els treballadors i treballadores. En aquest moment hi ha una pèrdua de tutel·la judicial efectiva per als treballadors. S'ha donat més poder a l'empresari, que ara pot fer determinades coses i l'empleat no pot ni plantar cara a nivell judicial.
I davant d'això els sindicats que feu?
Estem treballant molt per definir jurisprudència i localitzar les escletxes legals en defensa dels drets dels treballadors. Hi ha alguns elements en la reforma que veiem de dubtosa constitucionalitat com els que afecten a la igualtat o a la tutel·la judicial efectiva.
Amb més de 600.000 aturats a Catalunya, com rep la critica que afirma que el sindicat només té cura dels qui tenen feina?El darrer congrés va deixar clar que els aturats són també una preocupació pel sindicat. Per això estem posant en marxa una xarxa de solidaritat, amb instruments interns del sindicat i també amb altres organitzacions. Volem que les persones aturades tinguin clar que tenen en el sindicat no només un espai de reivindicació sinó d'ajuda concreta, amb serveis específics. Un aturat és una persona que ha perdut l'ocupació o un que vol treballar i no pot perquè no hi ha feina. Per tant, reclamem que es creï feina i al mateix temps reivindicar la importància social d'aquestes persones. Això, per exemple, el pla PREPARA, tot i ser insuficients els 400 euros per cobrir les necessitats dels aturats ha estat arrencat per la pressió del moviment sindical. Però no ens hem de quedar aquí, ara treballem amb diverses entitats per crear una renda mínima de ciutadania, que superi la Renda Mínima d'Inserció, clarament insuficient. A més, treballarem per millorar les condicions dels aturats no sols instant els governs a aportar més i millorar les proteccions sinó des dels propis sindicats amb mesures de formació o suport mutu.
Acaben de firmar un protocol d'unitat d'acció amb UGT, fins on estan disposats a arribar?
En l'actual moment històric els empresaris han pogut millorar la seva posició de força en les relacions laborals. La llei els hi ha anat a favor i l'atur també està sent utilitzat per ells com un element contra els interessos dels treballadors. Els treballadors, si actuen dividits queden més afeblits encara davant del poder unilateral i fort de l'empresari. Per tant, hem vist que allà on hem actuat conjuntament hem estat capaços d'arrencar acords importants o de frenar agressions. Hem de ser capaços, a les empreses, als sectors quan tinguem posicions diferents entre els sindicats, buscar aquells punts comuns que facin possibles propostes de síntesi que ens facin més forts davant l'empresari i evitar que aquest pugui utilitzar la nostra divisió en benefici propi. Per tant, pretenem reforçar la unitat d'acció, no ens plantegem anar més enllà.
Com us ha afectat la crisi al sindicat. Heu hagut de reduir estructura i alhora atendre molts fronts alhora?
Per una part la crisi ens ha obligat a repensar bona part de la nostra acció sindical dels últims anys: actuar més a prop dels problemes i dels centres de treball organitzant la resposta tant a nivell social com a nivell d'empresa. Paral·lelament hem hagut de reorientar les nostres estructures, aprimant-les. Això és deriva de la reducció dels ingressos que hem notat. Hi ha ingressos finalistes que han deixat d'arribar i això obliga a deixar de fer les activitat a què anaven dirigits. També els fons que procedeixen del mandat constitucional que suposa representar tots els treballadors, afiliats o no, també s'han reduït. Tot plegat ha fet que haguem de reduir la nostra estructura de funcionament adaptant-la als recursos existents.
Amb la crisi han pres força els denominats moviments socials. Quina és la relació que ha de mantenir el sindicat amb ells? Perquè han aportat una pràctica d'acció directa inèdita.
En la pràctica hem anat confluint de mica en mica amb aquests moviments socials, uns tenen plantejaments específics per determinats temes altres es fixen alternatives generals. Hi hem anat col·laborant en algunes iniciatives, per exemple amb la ILP per la dació en pagament i el lloguer social han estat una lluita compartida amb la PAH. Hi han hagut mobilitzacions on a partir de la plataforma “prou retalles” hem pogut conviure des del moviment veïnal, el moviment de defensa de l'ensenyament el moviment de defensa de la salut pública. Aquí els sindicats hem pogut construir propostes, de mobilització en algunes ocasions. El que es tracta és que confluïm i sumem propostes sense competir entre nosaltres perquè el sindicat sap que el seu espai natural és l'empresa i la defensa dels interessos dels treballadors també a la societat. Si tu augmentes el sou però després has de pagar la sanitat, resulta que la riquesa que genera el treu treball, que dóna un benefici, també toca distribuir-lo enforma de serveis públics.
Han notat si hi ha una radicalització a la societat i del món sindical?
La sensació de més radicalització no es pot generalitzar. La nostra societat es mou entre la resignació per una banda i la radicalització per un altra. La radicalització no ha estat l'element més ampli de la organització dels treballadors. En termes d'eleccions sindicals, si fem una avaluació dels resultats veiem que el sindicalisme confederal i de classe, per entendre'ns CCOO i UGT, han mantingut el gruix de la representativitat sindical i aquí a Catalunya ha crescut una miqueta. Altres grups amb plantejaments teòricament més radicals, però a la pràctica moltes vegades estèrils, no han acabat de fer forat i créixer. On hi han hagut conflictes i el sindicalisme que nosaltres representem hi ha estat present l'avaluació que han fet en les eleccions sindicals els treballadors ha estat positiva.
I l'afiliació?
L'afiliació ha seguit un camí paral·lel a l'ocupació. En aquest moments l'ocupació ha caigut molt però l'afiliació no ha baixat tant. Les taxes d'afiliació sobre població ocupada estan millor ara que fa cinc anys. I això ens fa ser més positius en L'anàlisi del que estem fent. Hem de repensar les nostres pràctiques, hem de ser més propers, més oberts, hem de canviar alguns plantejaments. Però, en línies generals crec que el sindicat està plantant cara als problemes, organitzant i gestionant bé el conflicte social. Hem actuat amb contundència quan la contrapart es tanca i vol imposar posicions injustes, en un context de dificultats i de molta complexitat.
Vostè es ensenyant. La llei Wert sembla que podria no aturar-se. Si es manté com està, li pregunto a nivell personal, veuria bé una crida a la desobediència?
La llei Wert és pura ideologia. Crec que el gruix del personal docent difícilment podrà traslladar a la feina la ideologia que traspua aquesta llei. Una norma que beu dels plantejaments més individualistes, més insanament competitius entre els nens. Una llei molt elitista des del punt de vista de la selecció entre els nens i nenes ... Això el professorat difícilment ho podrà assumir des de la normalitat. Per això penso que els professorat a la pràctica diària mantindrà plantejaments més integradors, de respecte, de tolerància, d'educar en valors.
D'altra banda, aquesta llei pretén recentralitzar assumint competències a nivell estatal, o en el tema de la llengua... cosa que em fa pensar que aquesta desobediència l'haurà de protagonitzar el Govern de la Generalitat, que haurà de deixar clara amb la seva actuació quina és la seva voluntat, perquè de vegades el govern fa crítiques a alguns aspectes de la llei però no qüestiona el fons de la ideologia que traspua.
A Catalunya els dos grans sindicats, organitzacions molt àmplies també des del punt de vista d'opinions. han tingut respecte al dret a decidir han tingut una posició molt més clara que algunes organitzacions polítiques d'esquerra..
Hi ha dues qüestions. Una de gen fundacional del sindicat. Nosaltres, CCOO, ens definim com un sindicat nacional i de classe. Som un sindicat nascut a la clandestinitat durant el franquisme. Ja llavors vam ser capaços d ajuntar la defensa dels drets nacionals i socials. En aquest marc nosaltres ja teníem incorporat en els nostres documents el respecte a la capacitat d'aprofundir en el nostre autogovern a partir de la lliure voluntat de la ciutadania.
Hi ha un altre element que és de radicalitat democràtica. Nosaltres quan emergeix el debat del dret a decidir feia temps que intentàvem desenvolupar la llei de consultes ciutadanes de tal manera que enteníem que les retallades que s'estaven fent estaven al marge del posicionament concret de la ciutadania. Dèiem: volem decidir per la Catalunya social des del punt de vista de poder intervenir . Ho fèiem des del convenciment que la democràcia vol dir que la gent pugui participar i prendre decisions en les coses que afecten a la seva vida quotidiana.
Ajuntar els dos temes: la concepció de sindicat nacional i de classe i la voluntat d'aprofundir la democràcia i que la ciutadania pugui protagonitzar les seves decisions fa que en aquest debat estiguem de manera oberta i clara favorables al dret a decidir.
El dret a decidir ha d'anar acompanyat de molta llibertat, de molta tolerància, de molt respecte a la diversitat de posicions que conviuen dins del sindicat i dins la societat catalana. Qualsevol opció ha de ser possible dins del respecte, la tolerància, el diàleg.
Durant la negociació del conflicte de la CCMA es va criticar que els treballadors anunciessin una vaga per a l'11 de setembre
Bé a mi el que em preocupa més és que molts cops es posa el crit al cel quan es convoca una mobilització en una data determinada bàsicament per la data i no pels fets que provoquen la convocatòria. Crec que d'entrada qui es preocupi perquè es realitzi la vaga hauria d'estar preocupar perquè hi hagi motius per fer-la, Si fóssim capaços d'entendre que aquests motius hi són, el que hauríem de fer és arremangar-nos tots per aconseguir que no calgui fer la protesta. Si castiguem la convocatòria per la data, indirectament justifiquem els motius.
Hi veu algun lligam en el fet que la Generalitat sigui la única autonomia amb competències penitenciaries i que a Catalunya hi hagi tanta gent al carrer amb condemnes fermes gaudint del tercer grau penitenciari?
No es un problema de competències, és un problema de voluntat política. Tenir competències d'entrada es positiu, el tema és que moltes vegades no n'hi ha prou amb tenir les competències si no que aquestes competències s'han de gestionar en funció d'unes o altres polítiques. El que pensem és que no s'estan gestionant prou bé pels polítics en funció dels interessos generals, potser sí que es gestionen en funció d'interessos particulars o partidaris. Veiem que determinades pràctiques generen incomprensió social. Mentre la majoria de la ciutadania patim els costos d'una crisi que no hem provocat, molts dels que hi són a l'origen, o al seu voltant o que han fet pràctiques que estan relacionades amb aquesta crisi estan sent exculpats des dels poders.
CCOO de Catalunya ha de fer alguna autocrítica davant l'enfonsament del sistema de caixes del país?
Primer dir que la representació de CCOO a les assemblees d'algunes caixes i també en alguns consells d'administració d'aquestes entitats només suposa una presència en part del sector financer.
En segon lloc dir que la representació era molt minoritària en el conjunt dels consells on hi participàvem.
En tercer lloc cal indicar que la caiguda del sistema de caixes no es deu al propi sistema de funcionament de les caixes, si no que es deu clarament a una ofensiva en contra seva feta des dels governs inspirats per les entitats financeres que han volgut acabar amb el sistema de caixes.
Nosaltres apostàvem per mantenir el sistema de caixes. Entenem que el sistema de caixes d'estalvi havia evitat l'exclusió financera de molts sectors socials i de petites empreses. També entenem que el sistema de caixes a través dels fons socials contribuïa a socialitzar els beneficis que tenien aquestes entitats. Pensem que hi ha hagut qui ha estat interessat a fer desaparèixer això. Els governs, a partir de la voluntat de les grans entitats financeres pretenen espolsar-se la seva responsabilitat generant una cortina de fum posant el focus en el paper que han fet els representants dels treballadors als òrgans de govern de les caixes. Però, el cert és que els representants dels treballadors han pogut en alguns casos racionalitzar algunes qüestions de funcionament de les entitats i si més no, han treballat per garantir els llocs de treball dels seus companys, que en definitiva era la seva funció.
En vista de com va la crisi a Catalunya i Espanya no creu que els empresaris haurien de modernitzar-se?
A la crisi no hi hem arribat per culpa dels treballadors. Paral·lelament no s'ha aprofundit en els problemes que hi ha al darrere. Moltes empreses s'havien descapitalitzat perquè els empresaris abandonaven l'objectiu original de l'empresa per especular amb els beneficis que aconseguien. No reinvertien. Hi ha hagut empresaris que han acabat sent rendistes. Per tant, hi ha un sector de l'empresariat que hauria de ser molt autocrític amb la seva actitud. Els empresaris tenen una funció social: des de l'assumpció del risc poden justificar el seu benefici, però el benefici i l'apropiació del benefici no es poden justificar des de l'apropiació o des de l'externalització de tot el risc a la societat acomiadant als treballadors. Aquests són empresaris poc responsables, poc compromesos amb la societat.
Sobre este blog
El Diari del Treball es un blog con voluntad de reflejar, tanto desde la información como la opinión, la lucha por preservar los derechos laborales y económicos que la crisis pone ahora en peligro. El blog está coordinado por el periodista Tomeu Ferrer.
