“Hem lluitat amb tot el cor i tota l'ànima”. Així resumia un treballador de Panrico la vaga més llarga de la democràcia a Catalunya, una de les més llargues de l'Espanya recent. Gairebé 250 dies (i nits) alternant als peus de la fàbrica per evitar 745 acomiadaments i la precarització laboral dels que segueixin. Un símbol dramàticament perfecte de la situació d'aquest país, del que va ser i el que difícilment serà de nou.
Coca-Cola planejava tancar quatre de les seves onze fàbriques i acomiadar gairebé 1.200 persones. Tragsa prescindirà de més de 1.000. Hewlett Packard acomiadarà més de 200, un 65% de la plantilla. Els conflictes laborals es multipliquen per tot l'Estat i només la plantilla de Panrico encarna les paraules de John Berger: “alguns lluiten perquè odien allò al que s'enfronten, altres perquè posen a prova la seva vida i volen donar sentit a la seva existència. Aquests últims solen ser més pertinaços en la lluita”.
Els detalls i les xifres d'aquest procés kafkià i esgotador, encara que fonamentals*, poden distreure l'atenció d' allò essencial, de les persones que formen aquesta vaga. Homes i dones que van entrar a la fàbrica amb 16 anys i aquí seguien, vint, trenta, quaranta anys després, en la mateixa cadena de muntatge, en el mateix magatzem, en el mateix camió. Persones que en parlar dels Donuts utilitzen la primera persona perquè els senten seus. I potser per això, per aquesta intimitat que només construeix el temps, se senten profundament traïdes en aquesta desoladora cruïlla. Potser per això segueixen cridant Panrico som tots, perquè Panrico són ells i som nosaltres, és Espanya, és Portugal, és Grècia. Perquè abans un contracte indefinit era de per vida i ara els contractes són per hores. Perquè el model canvia regressivament, està aixafant a milions de persones i amb Panrico, lluitant pels seus drets, lluiten pels de tots.
Vuit mesos d'incertesa són massa per a romandre dia i nit davant de les portes d'una fàbrica, en una cabana que van creure efímera i finalment ha suportat un hivern molt llarg i complicat. En gairebé 250 dies hi ha hagut temps per riure, plorar, patir i somiar. Assemblees, manifestacions i càrregues policials, fe en la justícia i ateisme institucional, confiança en els sindicats i decepcions constants, lleialtats i punyalades entre companys, una caixa de resistència amb la qual intentar suplir l'absència d'ingressos, ànim per resistir i ansietat per no saber mai quan, quin dia arribarà la mort o la resurrecció.
En mirar enrere, apareix en els seus rostres la nostàlgia per un passat que mai tornarà. En el futur només veuen un forat negre que ningú sap si és un pou o un túnel amb la llum després de la propera corba. Quan miren a càmera, quan ens miren, ho fan de front, amb l'honestedat de qui no té res a amagar, la seguretat del que ha fet tot el possible i la rotunditat del que ja no té res a perdre.
...
*De fabricar un producte estrella a absorbir altres marques, d'empresa familiar a multinacional amb constants girs en l'estratègia comercial, tot en cinquanta anys. La societat Panificio Rivera Costafreda (l'acrònim és Panrico) va néixer com a empresa familiar el 1962 amb 400.000 pessetes. El 2005, en plena bombolla, la firma de capital-risc Apax Partners la va comprar per uns 900 milions d'euros (uns 150 mil milions de pessetes). El 2011, una altra firma de capital-risc, Oaktree, adquireix l'empresa després de “reestructurar el deute” a 90 milions d'euros mentre gestiona 7.500 milions en diversos països “invertint en empreses amb problemes”.
I llavors, la mal anomenada crisi, pèrdues milionàries i via lliure perquè Panrico executés diversos ERO i retallades salarials mentre els sous d'alguns directius augmentaven fins a un 67%. Així fins a setembre de 2013, quan l'empresa propietària de Donuts, Donettes, Bollycao o La Bella Easo va suspendre pagaments i va plantejar l'acomiadament de gairebé 2.000 dels seus 4.000 empleats i retallades salarials d'un 40% per gestionar els 700 milions de pèrdues acumulades. Després de negociar amb la plantilla, van rebaixar els acomiadaments a 745 i la retallada d'un 18%. Però una de les plantes més afectades, la de Santa Perpètua de Mogoda no va accedir a la “reestructuració operativa i financera” proposta per Carlos Gila i va iniciar una vaga indefinida el 13 d'octubre. El 19 de maig l'Audiència Nacional va prohibir l'execució dels 156 acomiadaments previstos per al 2015 i 2016. Però va considerar legals els 312 de 2013 i els 277 previstos per al 2014. Avui, 8 mesos després, i infinitat de reunions estèrils entre empresa, sindicats majoritaris i Generalitat, la vaga s'ha desconvocat.
Sobre este blog
El Diari del Treball es un blog con voluntad de reflejar, tanto desde la información como la opinión, la lucha por preservar los derechos laborales y económicos que la crisis pone ahora en peligro. El blog está coordinado por el periodista Tomeu Ferrer.
