Els desnonaments, tan traumàtics com els accidents de trànsit

Quan una persona entra en un procés de desnonament es puja a una muntanya russa emocional que, en la majoria dels casos, conclourà amb una situació d'estrès posttraumàtic molt similar a la que pateixen les persones que han sofert un accident de trànsit. Així queda constatat en un estudi elaborat per l'escola de negocis d'Esade i la Fundació Innovació, acció i coneixement, en col.laboració amb Càritas, i sota la direcció de Joan Ramis-Pujol, professor del departament de Direcció d'Operacions i Innovació d'Esade.

Analitzant els sentiments i les emocions de vuit persones desnonades, Ramis-Pujol ha observat que els afectats pateixen un col.lapse emocional tal que dificulta la presa de decisions i el trobar sortides a la seva situació. “Se'ls ensorra el món, els punts de enclaje se'ls cauen i és gairebé impossible que algú pugui sortir-ne sense ajuda”, assenyala el director de l'estudi, presentat avui.

I les ajudes, critica Ramis-Pujol, són més aviat poques. “Si els agents de l'entorn i l'administració estiguessin atents a aquests indicadors i ajudessin en els moments clau, es podria evitar l'efecte dòmino d'aquest tipus de processos que arrossega a tots els implicats a un carreró sense sortida”, assevera.

Així, els desnonats -apunta el treball- viatgen en una muntanya russa que va des de l'alegria per la hipoteca concedida fins la preocupació per la pèrdua de la feina, passant per la sorpresa davant les primeres cartes d'avís del banc, la ràbia després de les primeres amenaces i el pànic al desallotjament imminent.

Aquests no són els únics sentiments que experimenten els afectats. També senten vergonya, culpabilitat i abatiment en un procés que, en els casos més extrems, conclou amb pensaments suïcides o amb el suïcidi mateix. Tot depèn de la resolució del cas: no és el mateix aconseguir la dació en pagament o un lloguer social que veure's al carrer sense cap solució i un deute asfixiant.

“Viure durant set o vuit anys amb l'espasa de Dàmocles a sobre resulta agònic”, afirma el professor Ramis-Pujol. “Tots els entrevistats han canviat la seva manera de veure la vida i de viure després de l'experiència. Canvien des dels seus hàbits alimentaris i rutines diàries fins les seves prioritats i els objectius vitals”, afegeix.

Administració ineficient

No els hi queda més remei. Les administracions públiques i la resta d'agents, denuncia l'informe, no els serveixen de suport ni d'ajuda. Les empreses de subministraments per a la llar són “lentes i ineficients” a l'hora de resoldre els problemes que els competeixen. “I això contribueix a crear més desigualtats i a destruir la classe mitjana”, assegura Ramis-Pujol.

“Si una persona qualsevol va a l'Inem o un hospital i són ineficients, ho porta bé; però si està en una situació de desnonament, és un gran problema”, exemplifica el director de l'estudi. “L'entorn laboral i fins i tot el personal en molts casos també dóna l'esquena a l'afectat per un desnonament”, abunda. Organismes com la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) o Càritas són, sovint, els únics suports que troben aquestes persones.

“Hi ha un doble error del sistema: una falla del mercat i una altre de l'administració pública”, denúncia Ramis-Pujol. “Una posició dominant de la banca i un entorn empresarial hostil se sumen a una administració pública que no corregeix aquests errors de mercat i que es mostra incapaç de pal.liar els seus efectes i d'ajudar els afectats a buscar sortides a la seva situació”, explica el professor del departament de Direcció d'Operacions i Innovació d'Esade.

Tampoc el nou marc legal serà “la panacea”, adverteix Ramis-Pujol, per pal.liar aquest drama. El Govern, considera, s'hauria d'implicar en els processos de mediació i contribuir a la creació de llocs de treball: l'atur apareix com el gran problema dels desnonats. El professor demana una atenció preferent per als desnonats en les oficines de treball, hospitals i jutjats; i condonacions parcials de deute o ajornaments de la hipoteca a un tipus d'interès simbòlic mentre els afectats troben una feina que els permeti pagar les quotes amb normalitat.

“Tothom mereix un càstig proprocional a la seva responsabilitat i aquí hem vist que el càstig ha estat excessiu, fora del normal, i mal repartit per qüestions de distribució de poder en la societat”, conclou Ramis-Pujol.