Acràcia

Té la seva ironia que un glossari sobre el poder comenci, precisament, per un terme que el rebutja. Però... ¿Qui no ha tingut, alguna vegada, el somni de viure sense autoritat?

Si, a sobre, el nostre punt de partida és el d'una actualitat on les polítiques dominants imposen el “campi qui pugui”, concedir un espai d'anarquia no deixa de ser un somni per convertir-se en una obligació. Més que una elecció política, seria una conseqüència de l'estat “natural” de les coses.

Això no vol dir que no sigui prudent la constatació de l'anarquisme i del Bakunin que veia l'Estat com una forma transitòria. De l'Aristòtil que percebia com un problema la intemperància a l'hora de governar i de Montaigne que veia amb bons ulls el lliure albir. D'aquell Dret a la mandra amb què Lafargue va assolir rivets revolucionaris que van incomodar a l'esquerra (començant pel seu sogre Marx, tan concentrat en el capital i el treball) i de les temptatives d'autogestió que van des de la Comuna de París fins a la comuna hippie. Una mica més a prop, cal tenir en compte la CNT o els atemptats a Barcelona, ​​tant com les jornades llibertàries i les enyorades revistes El Víbora i Anarcoma...

Tot això es correspon amb una línia radical, enemiga de la representació i abonada al “Ni Déu ni Amo” de la tradició anarquista. La acràcia, però, no és exclusiva de l'esquerra. Des del neoliberalisme primigeni, Reagan va deixar clar que l'Estat era el problema, alhora que Thatcher va donar per fet que la societat no existia, tan sols els individus. Hi ha res més àcrata que això?

En qualsevol cas, ells no representaven un atac a l'autoritat -mà dura no els en va faltar-, sinó que van aconseguir desplaçar el que era autoritari de l'Estat al Mercat. Potser per això, mentre Fukuyama ens prometia que, amb la caiguda del Mur de Berlín, s'acabava la història, un altre neoliberal com Robert Kaplan li esmenava la plana, alertant que el que començava, amb la fi de la regulació de l'economia, era l'anarquia.

La acràcia actual no sembla la causa dels mals socials sinó el seu efecte. I més que amb l'anarquisme, en el seu sentit històric, està connectada amb aquest estat de desídia que ja captava Aristòtil i que avui es coneix com “desafecció”. Els anarquistes d'altres temps atacaven l'autoritat del govern. El govern d'aquesta època s'ataca a si mateix.

Així que som anarquistes per defecte. No tant per rebuig cap al poder -ja ni tan sols resideix en l'Estat- sinó pel rebuig que el poder exerceix sobre nosaltres. Vivim l'acràcia com l'statu quo d'un present que ha posat a l'ordre del dia l'autogestió. I no precisament de la vida, sinó de la supervivència.