Estela de Carlotto: “Són aquells que no volen democràcia els que diuen que cal oblidar”

Estela de Carlotto (1930) és la presidenta de l'associació de les Abuelas de Plaza de Mayo, que porten més de 35 anys buscant als seus néts nascuts en captivitat, els pares dels quals van ser en molts casos assassinats pels botxins de la dictadura militar argentina. És el cas de la seva filla Laura. L'activista va ser a Barcelona amb motiu d'unes jornades de defensors dels drets humans que van tenir lloc el passat dilluns a la Casa Amèrica Catalunya.

Com va començar la lluita de les Abuelas de Plaza de Mayo?

Les Abuelas de Plaza de Mayo complirem en pocs dies 36 anys. Aquest grup es forma especialment amb dones afectades per una dictadura civicomilitar que irromp al poder el 24 de març del 76 i comença la persecució de tots els opositors. Van portar un pla sinistre d'extermini. No interessava l'edat, ni la condició social, ni religiosa, només que eren molestos per als seus propòsits. Quan en una casa un familiar no tornava i tenia militància política la certesa era que l'havien segrestat. El que no sabíem era que hi havia tot un pla de crear centenars de centres clandestins de detenció, camps de concentració, de robatori de béns, de violacions d'habitatges, portant-se a tota la família, de separar els nens dels adults, de tenir els nens com a botí de guerra i apropiar-se'ls, de robar-los els nens a les dones que segrestaven estant embarassades, que donaven a llum en aquests llocs i que aquests nens mai van tornar a les seves cases i la dona menys encara. Les mares van ser assassinades i els seus nens van ser apropiats pels propis assassins o els seus amics, o deixats abandonats a la seva sort.

Com respondre a això?

Quan ens va tocar aquesta situació, lògicament, com qualsevol mare, sortim a buscar, amb por, desconeixement, en solitud, deixant la família, deixant la feina, deixant-ho tot per buscar. És el que seguim fent encara, perquè si bé han transcorregut 36 anys i portem 20 anys de democràcia, la més llarga de la nostra història, aquest tema no està encara aclarit. Falta saber on són les 30 mil persones que van segrestar, van torturar i van exterminar en aquests camps de concentració. Falta ubicar prop de 400 nens, perquè fins ara hem trobat a 109. Aquesta història no es pot deixar de fer, i cal continuar amb la feina que estem fent les àvies.

I vostè és una de les que continua buscant.

En el meu cas particular, la meva filla Laura, la més gran dels meus quatre fills, és la que va ser assassinada després del naixement del seu fill i aquest nen no sé on està ni com es diu. El busco incansablement. Malgrat els anys que tinc, una no pot deixar de tenir l'ansietat de trobar, de conèixer-lo i que s'integri a la seva família. Aquesta és una lluita amb molts èxits. 109 és un èxit molt gran, de buscar algú que té un altre nom, una altra edat, no se sap on està, i poder identificar-lo.

I com ho han aconseguit?

Per això es va crear un Banc Nacional de Dades Genètiques que és únic al món. El vam inventar les àvies buscant pel món l'aportació de la ciència, i ja en democràcia es crea aquest banc que ha d'existir mentre calgui buscar algú. Hi ha la nostra sang, de la família materna i la paterna, per poder constituir el mapa genètic dels pares que no hi són. Amb això podem identificar el presumpte nét amb una família i dir amb certesa si ho és o no. Aquestes institucions són segures, no hi ha error possible. Aquestes criatures no les coneixem, mai les vam veure, hi ha àvies que no saben si és un nen o una nena. Jo més o menys he tingut la reconstrucció de tot el temps que va estar la meva filla, nou mesos, en un camp de concentració, i del naixement del meu nét. Fins aquí. Però sé que és un home i quin dia va néixer, després tota la resta és un misteri terrible.

Tot i això, està satisfeta amb el que han aconseguit?

És un treball molt dur però té les seves satisfaccions. Hi ha un reconeixement al nostre treball a nivell nacional i internacional, se'ns considera unes lluitadores. A vegades se'ns s'aixeca massa com si fóssim deesses, però som dones que, com jo dic, a Espanya o a qualsevol país hi ha dones que fan potser el mateix o més que nosaltres. Però això és molt greu perquè és per mitjà d'un terrorisme d'estat i això és el que no ha de tornar a passar. Per això cal sortir al món, que ens coneguin, seguir parlant del tema i no oblidar què és el que no es pot tornar a repetir. Si un s'oblida, es repeteix.

Quin és el paper de la memòria per a la democràcia?

És fonamental. Són aquells que no volen democràcia els que diuen que cal oblidar, que això és el passat, que mirem endavant, que no siguem rancorosos... Com si fos rancor! Hem de jutjar i estem jutjant a Argentina als centenars d'assassins, torturadors, lladres. Com pensarem que hi ha una democràcia si no es fa això? Però feliçment els governs que tenim des de l'any 2003 fins ara tenen claríssim que cal fer ús de la memòria. A cada centre clandestí de detenció s'ha constituït un espai de memòria. No es toca cap rastre dels que van passar per allà. Els nens, els joves poden visitar-lo i veure què va passar allà, qui va viure allà. Es tracta de no oblidar, perquè oblidar seria tan perillós que no mereixen les generacions futures tenir aquesta herència.

En canvi a l'Estat espanyol això es discuteix.

El d'Espanya és un cas realment molt trist. Mentre Baltasar Garzón portava endavant els judicis nostres que va impulsar ell aquí amb desapareguts a l'Argentina i en altres països i va portar a presó a Adolfo Scilingo, que està pres encara, l'Audiència Nacional va tenir un paper importantíssim. Quan Baltasar Garzón feia tot això era aplaudit pel poble espanyol i pel govern, però quan va dir que calia investigar els crims del franquisme i fer ús de la memòria, aquí va començar el judici que se li fa per prevaricar i per un munt de altres delictes, a una persona impecable com va ser ell, i el van deixar sense carrera i el van desprestigiar.

Aquí s'està volent fer memòria, però és l'Estat el que no vol. Els néts dels morts del franquisme volen recuperar els seus avis, s'estan recuperant, però no hi ha un suport de l'Estat per això. Llavors el que cal fer és ajudar. Per això a l'Argentina es va iniciar querella criminal contra l'Estat espanyol. La jutge argentina ha demanat la detenció de quatre, almenys dels supervivents del franquisme, perquè declarin sobre els seus crims. Esperem que pels tractats internacionals que hi ha entre els països, així com l'Argentina va extraditar, Espanya també extradeixi, i siguin jutjats en un altre país, si aquí no volen fer-ho. L'Argentina està disposada. I és una manera d'agrair el que va fer Espanya per nosaltres en el seu moment.

En un primer moment hi va haver una amnistia per als criminals que ara són jutjats.

En el primer govern constitucional es van dictar dues lleis de perdó repugnants, perquè eren lleis d'oblit, lleis de lliures tots i tots junts com si fóssim igual, amb els assassins caminant pels carrers. Es deien Llei de Punt Final i Llei d'Obediència Deguda. Després el segon govern va donar un indult i va acabar la cadena d'impunitat. A partir d'aquí vam haver de lluitar i lluitar i lluitar perquè aquestes lleis fossin declarades inconstitucionals. Al govern de 2003 del Dr. Néstor Kichner ell es va proposar que aquestes lleis caiguessin, ens va donar suport, i les lleis van caure. Per això tenim justícia plena i tribunals orals i públics de la justícia federal per jutjar els assassins. Hi ha més de 400 ja jutjats i condemnats i hi ha centenars detinguts en procés. I va a més, perquè no només es jutjaran les forces armades i de seguretat, sinó també als civils, perquè molts van ser partícips d'aquests crims de lesa humanitat. Aquests crims no prescriuen, aquests crims són permanents i no es pot, insisteixo, dir que hi ha democràcia si estan lliures aquests personatges.

Poden confiar en la justícia?

A Argentina tenim una justícia imperfecta. Hi ha jutges correctíssims però nosaltres estem molt vigilants de tots els processos. Tenim advocats que tots els dies van al seguiment de les causes, i on veuen una irregularitat es presenta una demanda. Però alhora a Argentina hi ha un moviment que va néixer fa pocs mesos del qual participem també les àvies per recompondre la justícia, una justícia justa, una justícia digna. L'encapçalen jutges, fiscals, advocats, la procuradora, els organismes i part de la població, que volem una reforma. Perquè a Argentina els jutges són nomenats a dit, i després s'hereten, el fill després és jutge, i el nét és jutge, i així queda en família, com una corporació familiar. És llavors quan hi ha idees que no són correctes per a la bona interpretació de la llei.

A l'Argentina hi ha un moviment molt gran de reformes i de canvis. També tenim una llei de mitjans de comunicació, que volem que els monopolis de comunicació s'acabin, perquè hi ha un monopoli que lidera Clarín, que és un diari molt conegut, nefast, colpista, que sempre va recolzar tots els cops d'estat, que no vol deixar anar el poder i està pertorbant una llei que fa quatre anys que ja es va sancionar. Esperem que a curt termini la suprema cort decideixi i puguem tenir el repartiment equitatiu dels mitjans en tot el país, perquè les ràdios cooperatives, aquestes ràdios de poble, de ciutat petita, tenen les seves coses a dir però mai tenen possibilitat perquè ho té tot concentrat un mitjà.

A Espanya s'ha parlat molt de l'escrache aquest últim any.escrache

L'escrache es va inventar allà perquè no hi havia justícia en aquests 20 anys que van durar aquestes lleis d'oblit, i el van inventar els fills dels desapareguts. Ells pacíficament anaven a assenyalar la casa d'un repressor, d'un assassí, on escrivien al carrer: “Atenció aquí hi viu un assassí”, perquè els veïns no sabien. I molts es van haver de mudar, de marxar, van ser repudiats, i era la forma quan no hi havia justícia. Ara ja no es fa més.

La Plataforma d'Afectats per la Hipoteca importar aquesta fórmula per pressionar els diputats davant la seva iniciativa legislativa popular.

Això està bé, cal cridar la població al moviment. En pau, ningú vol protestes agressives, ni trencar vidrieres, ni assaltar negocis, ni trencar coses. Simplement anar i protestar i manifestar-se, exigint els drets que ens correponen a tots, el dret a viure en un país amb justícia.

Tot i això van ser acusats d'envair la vida privada dels polítics.

És que no entren a la casa, són al carrer! Ningú entra al domicili. El carrer és públic, és de tots, no? Llavors al carrer es pot transitar, hi ha llibertat de trànsit, i al carrer es pot aturar un davant de la casa i dir-li què se li demana al que viu a dins. No s'entra, no s'envaeix, no hi ha invasió de la intimitat, així que això és mentida, no és cert. Això és una excusa perquè no volen ser molestats perquè tenen projectes... nosaltres estem molt alarmats amb el que passa a Espanya.

Alarmats per què?

Perquè escoltem en els mitjans ara que hi ha corrupció i hi ha de tot, que està sempre la gent i l'oposició demanant moltes coses al govern, i sembla que són moltes coses que s'estan fent malament. Llavors està bé que es protesti. Si jo trio a algú perquè governi i en comptes de fer el que va prometre en campanya no ho fa, jo tinc aquest dret, perquè jo li vaig donar el vot. El vot és meu, llavors aquest mandatari no ha de tancar-me la porta, l'ha d'obrir i escoltar al poble.