Josep Maria Bachs tanca la paradeta
Posar-me malalt quan era un adolescent tenia un avantatge: que podia quedar-me al llit i escoltar el “Quisicosas” que presentava Josep Maria Bachs a Ràdio Joventut. Era, per mi,un mite, com ho deuen ser Lady Gaga o Manel, pels adolescents actuals. Ell i els seus companys d’aventures a 'El Mil por Mil', 'El sacapuntas' o 'El clan de la una', Josep Maria Pallardó, Jordi Estadella, Rafael Turia o Joan Comellas. En ple franquisme, era una ràdio fresca, agradable, simpàtica, divertida.
Per això, quan fa uns vint anys em van proposar d’incorporar-me al programa que presentaria Josep Maria Bachs a Ràdio Quatre, en col·laboració amb una Com Ràdio que naixia en aquells moments, em va picar la curiositat. Coneixeria un dels més ídols!
El programa es va dir 'Tres de Bachs', en relació a les tres hores que ocupava en la franja matinal de la programació i el nom del seu presentador. De seguida vaig descobrir que Josep Maria Bachs no tenia cap afany de protagonisme. Però el seu nom era un ganxo per l’audiència, vinculat com estava a programes de televisió com 'Un, dos, tres... responda otra vez', 'Tres i l’astròleg' o 'Filiprim'.
Van ser dos anys de treball relaxat. No he treballat amb cap presentador més tranquil que ell. Algun company de l’equip es posava dels nervis davant la seva parsimònia, que jo compartia. Recordo un dia que es va produir una notícia d’aquelles que fan parar totes les programacions i Bachs i jo vam seguir pendents de la bruixa que ens explicava les seves peripècies o del convidat que ens parlava d’allò que estava previst a l’escaleta del dia mentre la resta de l’equip es desesperava. “Ja en parlaran els d’informatius d’aquí a mitja hora”, coincidíem ell i jo, demostrant segurament la nostra insensatesa professional.
Però Bachs era així. Res no semblava treure’l de polleguera. Potser era el costum dels seus primers anys de feina a la ràdio quan enviaven els guions a censura. “Dígale al señor Bachs que no se salga del guión”, li deia el funcionari ministerial a la treballadora que s’encarregava de dur els textos amunt i avall. Aleshores no ho sé, però quan treballàvem plegats, només deixava el guió a part quan parlava de temes que dominava o li agradaven, especialment els de teràpies alternatives o d’autoajuda. Arribava, poc abans de començar el programa, treia una ploma de la butxaca i anava baixant-la pel paper a mesura que anava fent les preguntes.
'Tres de Bachs' es va acabar. Vam deixar de relacionar-nos. Crec que la darrera vegada que el vaig veure va ser en l’acte d’homenatge a Jordi Estadella que es va fer al Col·legi de Periodistes de Catalunya, la primavera de 2011. Estadella va tancar la paradeta tres anys i mig abans que Bachs.
Gràcies a tots dos pels bons moments viscuts que no podré compensar-vos.
