Laia Bonet: “No vaig votar Navarro; la resta de candidats no poden dir el mateix”

Laia Bonet (Valls, 1972) té entre cella i cella ser l’aspirant dels socialistes a l'alcaldia de Barcelona en la cursa electoral de 2015. La setmana passada va renunciar l'escó al Parlament –que el mateix dilluns havia deixat lliure el seu adversari Jaume Collboni– per confirmar la seva determinació de guanyar unes primàries marcades, fins ara, per una notòria homogeneïtat entre els cinc candidats pel que fa a les propostes sobre Barcelona. Fins aquesta setmana, Bonet era l'única candidata sense càrrec –i sou– públic. Per aquest motiu i per la seva llunyania amb la direcció actual del partit es presenta defensat el “canvi real” en les polítiques i els lideratges del PSC.

Finalment, no prendrà possessió de l’escó vacant que dilluns passat va deixar Jaume Collboni al Parlament. Fer-ho hagués estat incoherent?

No vull cap ombra de dubte sobre la meva determinació de guanyar aquestes primàries. Ni tampoc sobre la meva dedicació present i futura. Aquesta decisió no la prenc per emulació, ni per competència electoral. He dit, reiteradament, que si perdo no marxo i que seguiré. No crec que tothom pugui dir el mateix. Si no obtingués la confiança dels ciutadans en unes urnes directes com són les de les primàries, no estaria disposada a mantenir un escó de representació al Parlament. Espero donar novament, amb aquesta decisió, un missatge de compromís en la nova política.

Fins ara era l’única candidata sense càrrec.

Sí, o el què és el mateix, l'única que no cobrava un sou institucional. He arribat fins aquí sense aquesta cobertura ni visibilitat. Però hem demostrat que també es pot fer política i servir als teus ideals sense la presència institucional. Des de fa temps, la feina a la Universitat és la meva dedicació professional. Ara intentarem representar la força del canvi a Barcelona i crec que aquest canvi guanyarà perquè és el que vol la majoria del nostres militants, simpatitzants i votants. I molts ciutadans progressistes.

Creu que les primàries a Barcelona es poden llegir en clau nacional i, en funció del guanyador, intuir l’accent que ha de caracteritzar el partit en el futur?

Com comentava abans jo em presento a aquestes primàries amb el compromís inequívoc de canviar el PSC, construir una alternativa a l’actual govern conservador de Xavier Trias, i generar una nova cultura política de profunda renovació democràtica. Així doncs la meva candidatura, si guanya, incidirà en tots aquests aspectes amb energia. I és que tant militants com ciutadans hauran donat un missatge clar que tots, tots, haurem d'atendre.

Se l’ha etiquetat en l’ala catalanista del partit. Aquesta carta la juga –i ho fa amb força contundència— Jordi Martí, tem que sigui un espai ja cobert?

Les meves conviccions polítiques són clares i la meva trajectòria també. El catalanisme m'ha acompanyat sempre i mai l'he amagat. I ara és part de l'oferta plural i progressista que faig als barcelonins, no la única.

Què votaria vostè en un hipotètic referèndum com el que hi ha ara plantejat?

Amb les preguntes que hi ha sobre la taula, seria un “si” a la primera i, de moment, un “no” a la segona, tot i que hauria d'esperar a veure l'escenari final que es pugui plantejar per acabar de definir-ho. Defenso el dret a decidir dels catalans i el diàleg amb una Espanya que ens ha d'entendre i a la que hem d'entendre. No crec en la ruptura, però sí en el diàleg i en un nou marc de relació on tothom estigui còmode. Però per això s'ha de parlar... si es pot.

De vegades alguns federalistes lamenten que no s’expliqui prou com seria una hipotètica Catalunya independent. Però tampoc es fa gaire pedagogia de l’Espanya federal. Creu que el PSOE en aquest punt té més recorregut a fer?

Vivim en un debat dels extrems i costa treure de tot plegat una visió realista. Ara bé, la idea d'Espanya que té la majoria d'espanyols, i això ho podem veure a totes les enquestes del CIS, fora dels titulars sobre els extrems, ens diu que estan d'acord amb un Estat de les autonomies descentralitzat. Així podem dir que la pedagogia a la que es refereix i que s'ha posat sobre la taula per part de PSOE té un ampli recorregut. La gent, i aquí seria fàcil dir o fer servir termes com la “majoria silenciosa”, està contenta amb un estat descentralitzat. Aprofitem aquesta realitat i anem més enllà de la preferència generalitzada per l'autogovern de proximitat, i plantegem la qüestió de fons del pluralisme nacional, cultural i lingüístic de l'Estat espanyol en el marc d'una Europa en construcció.

Vostè va desenvolupar un paper clau en l’assessorament de diputats socialistes sobre temes relacionats amb l’Estatut. Aquella norma havia de “federalitzar” Espanya. I avui una part important de Catalunya vol marxar. Els hi va sortir malament?

La sentència del Constitucional va tirar pel terra bona part de les vies de relació que Catalunya proposava a Espanya mitjançant l'Estatut. Això ha fet que els camins d'entesa amb l'Estat tinguin unes barreres que molts han desistit de mirar d'aixecar.

Demana un “canvi real” però hem vist casos de portes giratòries al PSC i al PSOE. Se sent identificada amb referents del socialisme espanyol, com ara Felipe Gonzélez o Elena Salgado que, un cop han acabat la seva trajectòria política, han ocupat alts càrrecs en direccions d’empreses com Gas Natural o Endesa?

Em sento representada per la feina transformadora que el PSC i el PSOE han fet a Catalunya i Espanya. I no necessàriament amb les decisions personals que aquests i altres dirigents han pres posteriorment.

Tornem a Barcelona. No totes les persones que venen de localitats petites, com ara Valls, s’enamoren d’aquesta ciutat. Vostè fins i tot voldria ser-ne l’alcalde. Expliqui’ns-ho...

Jo ja porto 25 anys a una ciutat a la que vaig venir a estudiar, que em va acollir i on, des del principi, em vaig sentir acollida. Barcelona ha estat sempre una ciutat referent on tothom pot viure i on et deixen viure. Pot semblar un tòpic, però no ho és. Aquí, a més, vaig descobrir el món de la política, que ha esdevingut la meva passió.

Què la diferència de la resta de candidatures a les primàries?

Doncs que som, realment, la força del canvi. Pel que fa a la resta, en aquestes primàries, ens trobem qui defensa la continuïtat i mira només cap endins, qui aposta per la ruptura amb el projecte socialista, o bé qui juga la carta de la indefinició.... Hi ha una diferència molt clara: en el seu moment no vaig votar Pere Navarro com a primer secretari del PSC, la resta de candidats no poden dir el mateix. Jo aposto per un canvi a fons en el PSC i crec que aquesta és l'última oportunitat per fer-ho. En definitiva, en aquestes primàries es poden triar dues grans opcions: la continuïtat estèril o el canvi radical, a fons, profund. I per canviar cal sumar tant dins com a fora. Aquesta és la millor manera de conformar un projecte de progrés creïble al mateix temps pels socialistes de dins i fora del partit i per la ciutadania en general.

Digui’m dues propostes que vostè portarà al programa per millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans.

La qualitat de vida dels barcelonins i barcelonines ha minvat en aquests anys de crisi i això es constata amb un augment preocupant de les desigualtats socials a la ciutat. Per redreçar la situació, destacaria dues propostes. En primer lloc, un programa integral que hem anomenat Pobresa Zero. Hauria de reorientar i catalitzar totes les intervencions segregades que es fan sobre les famílies en situació de pobresa (tercer sector, església...). Amb una única metodologia d’itinerari dinàmic que multipliqui les capacitats i l’apoderament i no pas que generi dependència assistencial. En segon lloc, activar uns Plans de Barri. Cal prioritzar els barris més pobres, sensibles i desatesos, començant pels barris sense vida associativa ni associacions de veïns. Calen noves estratègies per crear capital social, teixit associatiu i accions comunitàries. El programa Pobresa Infantil Zero es desenvoluparia com un eix transversal juntament amb programes tipus magnet entre les escoles públiques dels barris més sensibles i les institucions culturals i científiques de referència.

Avui pocs activistes (estudiants en lluita, assemblees de barri, col·lectius com ara la PAH, moviments anti-retallades...) veuen el PSC com una força que els representin a la gran ciutat. Com creu vostè que pot recuperar aquesta sintonia amb el carrer?

Aquestes primàries obertes són un primer pas. Hem començat a recuperar sintonies gràcies a la feina de recollida d'avals per un procés que s'ha obert als ciutadans. I qui ha signat ha entès que representen un primer pas que ara podem consolidar. No es tracta tant d'omplir-se la boca amb grans paraules sobre la democràcia participativa. Es tracta de fer-la real, i nosaltres estem demostrant amb fets que tenim aquesta voluntat i que les primàries obertes ens marquen un camí que serà una exigència ineludible si els ciutadans de Barcelona ens fan confiança per tornar a governar la ciutat.

Quina valoració fa del mandat de CiU i l’alcalde Trias des que són al Govern de la ciutat?

És evident que l'alcalde Trias i el govern de CiU en minoria no disposen ni de l'energia, ni de l'autonomia, ni de les idees per reiniciar Barcelona. S'ha mostrat incapaç de construir i liderar una majoria. Actua de forma conservadora, sense aportar solucions innovadores als problemes ciutadans. Ha viscut de la inèrcia del bon llegat econòmic deixat per l'alcalde Hereu. Es subordina a les urgències financeres del Govern de la Generalitat. S'ha equivocat sistemàticament en les seves propostes urbanístiques. No té prou sensibilitat per fer-se càrrec del patiment que provoca en milers i milers de barcelonins les desigualtats que van creixent. I, a sobre, pretén imposar subreptíciament un programa ocult de privatització de l'espai públic.

Inclús espais emblemàtics com ara el Parc Güell, el Castell de Montjuïc o l'Hospital de Sant Pau han entrat una una denàmica de possibles privatitzacions...

Ens trobem davant d'una gestió política sense cap pla ni previsió de futur, que assisteix impassible a la degradació del model Barcelona, fiant-ho tot a la inèrcia de l'auge del turisme, sense adonar-se'n que sense una intervenció pública vigorosa a favor de l'equilibri de les activitats urbanes i dels usos de l'espai públic, la marca Barcelona que diuen defensar acabarà per banalitzar-se en perdre la seva personalitat i singularitat.

Creu que la figura de Pascual Maragall s’ha reconegut prou des del seu partit?

L'alcalde Maragall ha esdevingut un símbol inesborrable del millor moment de Barcelona en el segle XX. Sota el seu lideratge Barcelona va esdevenir una ciutat creativa i integradora, guanyant-se així un lloc destacadíssim en el mapa global de les ciutats. I el president Maragall ha estat el president de les esquerres a Catalunya. El que va posar tot el seu prestigi i bagatge per a que Catalunya aconseguís un nou Estatut, que molts anys de pujolisme no havien donat al país. I francament, crec que no se li ha reconegut prou aquesta trajectòria dins i fora del que va ser el seu partit, però és especialment dolorós veure la ingratitud de molts dels que van ser els seus companys.

Els temps han canviat i els lideratges no tenen el carisma d’anys pretèrits. Però, salvant les distàncies, veu a Pere Navarro preparat per liderar un projecte socialista que torni a il·lusionar la gent?

No, no ho crec. I no és una posició nova. No ho creia quan es va presentar per a primer secretari i, per això, com ja li he dit, no el vaig votar.