La macroeconomia per un costat, la vulnerabilitat per un altre
“Si bé és cert que des d’àmbits governamentals o empresarials arriben notícies relatives a una incipient recuperació econòmica a Catalunya i a la resta d’Espanya basada en una evolució positiva de determinats indicadors macroeconòmics, no percebem els mateixos signes de recuperació en l’àmbit social, o una millora de les condicions de vida de la ciutadania. Ans al contrari, en determinats casos, les situacions de vulnerabilitat social s’han agreujat”. Així s’expressa la directora de la Fundació Campalans, Esther Niubó, en la presentació de l’informe social 2014 “Desigualtats i exclusió social a Catalunya” que acaba de donar a conèixer aquesta entitat.
L’informe ha estat dirigit per Eva Granados, responsable de l’àrea socio-econòmica del PSC i portaveu d’aquest partit a la comissió de Benestar Social i Família del Parlament, i coordinat pels llicenciats en Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra Sílvia Dotras i Raúl Izquierdo i la responsable de Projectes i Comunicació de la Fundació Campalans, Cristina González.
Dotze articles conformen aquest estudi, que analitza l’exclusió social des de l’àmbit econòmic, residencial, formatiu i la protecció social. Sílvia Dotras i Raúl Izquierdo consideren que “la sortida de la recessió econòmica no està comportant que els col·lectius més afectats durant aquests anys visquin millor, fet pel qual no es pot parlar d’una recuperació social” i afirmen que els estralls causats per la crisi faran “que el ritme de recuperació social serà més lent que el de la recuperació econòmica”. Recorden també que el fet de disposar d’una ocupació no implica que la persona disposi d’un nivell de vida acceptable, que la millor estratègia per combatre l’exclusió és l’acció preventiva i que és un error fiar la lluita contra aquesta exclusió a les accions correctives.
Raquel Gil, secretària de Suport a les Persones Aturades d’UGT, insisteix en la idea que es pot treballar i ser pobre. Segons dades del seu sindicat, hi ha més de mig milió de persones que es troben en aquesta situació, tot i que assenyala que aquesta realitat ja es donava abans de la crisi econòmica actual. Entre d’altres xifres, Raquel Gil aporta la de l’increment en un 64% de les llars on els seus membres ingressen menys de 9.000 euros anuals. Davant aquesta realitat, Gil demana increments salarials, polítiques d’inversió i no d’austeritat i el repartiment de les hores de treball sense que això suposi menors retribucions.
L’ex-presidenta de l’Institut Català de les Dones, Sara Berbel, afirma que l’escenari de crisi ha agreujat el retrocés del camí cap a la igualtat de les dones i destaca que tres de cada quatre ocupacions públiques destruïdes corresponien a dones segons l’Enquesta de Població Activa. Berbel també denuncia que s’han intensificat els treballs no remunerats que fan les dones i que estan sobrerepresentades en els llocs de treball a temps parcial. Aquests fets, units a la pre-existent bretxa salarial, fan que el risc d’exclusió social de les dones sigui molt superior al dels homes. Entre les seves propostes per capgirar aquesta realitat inclou el recurs a nous models d’economia social i cooperativa, una organització diferent del temps social i de treball, l’ampliació del sector públic i la superació de la segregació horitzontal i vertical, impulsant plans d’igualtat a tots els nivells.
Un 27% de nens catalans pobres
Un 27% de nens catalans pobresL’anàlisi de l’efecte de l’exclusió social en la infància corre a càrrec del director general de l’Associació Educativa Itaca, Felipe Campos, que recorda que en un informe de la Taula del Tercer Sector Social, de novembre de 2013, es fixava en un 27% el nombre d’infants de Catalunya que vivien en situació de pobresa, dels quals un 15% ho feia en condicions de pobresa greu. Campos creu que cal prioritzar la lluita contra la pobresa infantil, fugir de l’acció merament assistencial i posar la inversió en polítiques d’atenció a les famílies al nivell de la resta de la Unió Europea.
El president de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya, Jordi Giró, reprodueix l’estadística comunicada pels sindicats de bombers que imputa un 60% dels incendis amb víctimes mortals a la pobresa energètica. Aquest concepte, que s’ha instal·lat des de fa mesos als debats sobre la inclusió social, està en l’arrel de la mort prematura l’hivern de milers de persones. Giró apel·la a diversos textos i declaracions universals per exigir que ningú no es quedi sense els subministres bàsics per no poder pagar les factures corresponents. Un 15% dels espanyols pateixen aquest tipus de pobresa. I a més d’un milió li tallen anualment el servei elèctric per impagament.
El lloguer assequible és la resposta que cal donar, segons Pau Pérez de Acha, director de la Fundació Foment de l’Habitatge Social, de Càritas, a l’exclusió residencial i el precariat. La pèrdua de l’habitatge habitual és, segons ell, un dels factors que mostra amb més força la situació dramàtica actual. “No hi ha res més degradant i excloent que la pèrdua de l'habitatge”, escriu i demana habitatges socials on el lloguer no superi el 30% dels ingressos de les famílies i que puguin reduir-se al 10% en els casos on aquests ingressos siguin mínims. El que cal, segons Pau Pérez de Acha és “ connectar en un circuit virtuós els 1,6 milions de persones en risc d’exclusió social a Catalunya (incloent-hi un bon nombre d’ells amb feina) amb els milers d’habitatges buits, molts d’ells en mans d’entitats financeres fortament subvencionades per l’Administració, posar-los a disposició dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i augmentar així de forma rapida el parc públic d’habitatge de lloguer assequible”.
Universitats més cares i amb menys beques
Universitats més cares i amb menys bequesL’exclusió en l’àmbit formatiu és estudiada pel periodista de Catalunya Plural João França i el doctor en Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra Jordi Mir. El periodista detecta que l’atur afecta en temps de crisi més als joves que tenen menys estudis. La crisi, però, també ha reduït els sous i el nivell d’ocupació de les persones amb llicenciatures universitàries. L’augment del cost de les matrícules i el nombre insuficient de beques compliquen l’accés a la universitat dels fills de classes humils.
Jordi Mir ressalta les condicions precàries amb què es contracta actualment el professorat associat universitari. Molts professors reben sous inferiors als mil euros i no entren en el règim de la Seguretat Social. Recorda, però, que la figura del professor associat és prèvia a l’esclat de la crisi. Mir considera que “és moment ja de buscar una solució. Fa temps que toca. Una solució que sigui bona per a tothom. La precarietat genera dolor i malestar, és intolerable que això ho faci l’administració pública en cap dels seus àmbits, tampoc la universitat”.
L’informe es tanca amb un capítol dedicat a la dimensió político-administrativa i de protecció social. Josep Maria Sabaté, que va dirigir el Servei Català de la Salut entre els anys 2007 i 2010, obre la seva aportació dient que “el creixement constant de les escletxes que separen els més rics dels més pobres evidencia que les polítiques de salut dels governs actuals fragmenten la societat” i que “els països amb majors desigualtats econòmiques tenen més problemes de salut i l’esperança de vida de la seva població és inferior a la de països amb menys desigualtats”. Sabaté extreu una conclusió de l’informe sobre determinants de la salut de l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya: “L’empitjorament de les condicions socioeconòmiques de la població catalana, no s’ha traduït en pitjors resultats de salut. L’evolució d’aquests indicadors és estable pel conjunt de la població, però quan s’analitzen les dades per grups de població en funció de la seva situació laboral o classe social, s’observen diferències significatives i pitjors resultats de salut entre la població més desafavorida”. Tornar a les xifres d’inversió públiques en polítiques de salut existents abans de la crisi és imprescindible, per Sabaté, per recuperar els nivells perduts per la sanitat pública catalana.
Maria Mas, consultora en polítiques públiques i qüestions de gènere, aporta reflexions sobre la maternitat com a factor de desigualtat i els problemes de l conciliació de la vida personal, laboral i familiar. Lamenta que encara no s’hagi desterrat la creença que són les dones les qui han de compaginar les tasques de cura i reproducció amb les tasques productives remunerades. Hi ha una conclusió evident per Mas: “si bé el fet de ser pare té efectes positius en l’accés a l’ocupació en el cas dels homes, les dones veuen penalitzada la seva maternitat amb una menor taxa d’ocupació”. I conclou que “s’hauria d’abandonar l’estricta dicotomia entre àmbit familiar i àmbit de treball per caminar vers la idea d’una societat on aquests dos mons es plantegen conjuntament i es persegueix la maximització del benestar de la ciutadania on dones i homes puguin gaudir d’una vida plena en tots els nivells”.
La relació entre envelliment, desigualtat i exclusió, vinculat a les pensions de jubilació, és analitzada per l’ex-diputat socialista Bernardo Fernández, Acusa el Partit Popular de fer una reforma de les pensions que agreuja la situació dels pensionistes amb remuneracions més baixes i reclama una nova reforma que tingui més present que aquest sistema és un dels pilars bàsics de l’Estat del benestar. Finalment, l’advocat Àlex Solà acusa també el PP d’haver elaborat una legislació que provoca “l’agreujament de la desigualtat en l’accés al servei públic de justícia”.
L’informe sobre “Desigualtats socials i exclusió a Catalunya” de la Fundació Campalans es clou amb unes notes finals d’Eva Granados, que subratlla que “la lluita contra les desigualtats és un tret dels bons governs, siguin del color que siguin” i que “en polítiques socials, en quatre anys hem perdut una dècada en despesa social”.
“Hem de ser capaços de restablir un estat del benestar renovat, que torni a ser l’instrument més potent per a la garantia dels drets de la ciutadania i per a la promoció de la igualtat d’oportunitats. És imprescindible”, acaba dient.
