Margarita Rivière, una mirada universal
Vaig parlar amb Margarita Rivière fa només una setmana. Em va explicar que presentava el seu últim llibre, una novel·la que recreava en la ficció la realitat dels anys vuitanta a Barcelona, a Catalunya. L'havia escrit fa quinze anys i llavors tots els que van llegir l'original li van desaconsellar la publicació. Entre el país, la ciutat i els personatges imaginaris s'albirava un poder corrupte que semblava impensable. Després la realitat ha superat la ficció, i el llibre Clave K, sembla avui una crònica d'aquella Catalunya dels anys vuitanta. Margarita Rivière l'havia conegut molt bé com a periodista, i en els anys de silencis, pressions i manipulació, sabia que una part la podria relatar en les seves cròniques, però una altra, la que el temps mostra ara amb tota la seva cruesa, només podia ser una novel·la.
En la conversa que vam mantenir em va dir que intentaria anar a la presentació del llibre, celebrada el passat dijous a la Llibreria +Bernat, davant desenes dels seus amics i companys de professió. Ho va intentar, però no va poder i es va dirigir als assistents a través d'un vídeo. Va ser el seu últim article, la seva última defensa del periodisme i de la llibertat d'expressió. Vaig ser testimoni d'aquesta actitud a El Periódico i a La Vanguardia, on vam coincidir. I des de fa poc més de dos anys, a la Fundació Periodisme Plural, que vam constituir al costat d'altres 43 periodistes i intel·lectuals, en defensa dels valors que compartíem, el periodisme lliure, crític i independent. Margarita Rivière ha estat fidel a aquests valors del periodisme fins a l'últim dia de la seva vida. I els ha defensat sempre amb una notable qualitat, tant en el fons com en la forma.
Margarita Rivière forma part dels periodistes que es van comprometre amb l'antifranquisme i amb la transició cap a les llibertats i la democràcia. Potser per això, vivia ara amb cert neguit les desqualificacions genèriques d'aquell moment històric. I, especialment, les actituds polítiques que podrien posar en perill la convivència assolida en aquella època. En el seu últim article a Catalunya Plural exclamava: “Que aquí la majoria ja ens vam constituir -a molta honra- el 1978, no tenim res a veure amb la casta i millorem des de fa molt a aquest país amb el nostre esforç!”
Margarita Rivière representa la incorporació de les dones a les redaccions, una presència minoritària en els anys setanta, i, afortunadament, majoritària ara. Representa, també, la periodista, i escriptora amb vocació universal. Perquè no creia en fronteres físiques i perquè el seu interès per tots els aspectes de la societat, la cultura i la política no coneixia, tampoc, fronteres mentals. Amb l'adéu a la Margarita Rivière, el periodisme independent, lliure i crític perd un dels seus referents quan més els necessita.