Quan algú escrigui la història de la crisi que pateix la premsa escrita, comptarà l'episodi que vivim aquests dies al voltant de la figura de Juan Luis Cebrián. Les dades aparegudes en els 'papers de Panamà' respecte a persones vinculades al màxim responsable de Prisa, i les represàlies que aquest ha emprès contra els periodistes i mitjans que els van publicar, ens situen en l'epicentre de la tempesta perfecta. L'esclat de la crisi el 2008 va posar en evidència tres crisis larvades en la premsa des de feia anys. La crisi de credibilitat per no haver exercici de contrapoder; la impotència i desconcert davant l'impacte de les noves tecnologies i els efectes de greus errors de gestió. Era la tempesta perfecta.
La suma de crisi va resultar devastadora per als periodistes. Però també per als editors, que van veure com s'enfonsava el món sobre el qual havien basat la seva rendibilitat. El binomi virtuós que durant tants anys va fer compatible el benefici econòmic i el benefici social es va trencar de cop. La figura de l'editor va sucumbir a mans de fons d'inversors opacs, de bancs creditors (que estan avui asseguts en els consells d'administració dels periòdics) i de directius que no responen de les seves decisions.
Alguns editors de premsa van descobrir massa tard que havien perdut el control dels seus propis periòdics. Que hi havia directius que, aprofitant la seva extrema debilitat financera, van aconseguir fer-se amb el poder de les empreses. Que per a assegurar el seu poder havien delmat les seves pròpies redaccions, el principal patrimoni dels diaris. Que no havien respost als objectius de l'empresa editora, sinó a estratègies d'altres seus polítiques o econòmiques. Que havien substituït els criteris ètics en la governança dels diaris pel joc de les influències. Que van anteposar els seus interessos personals als de la pròpia empresa editora. Directius que van convertir els diaris en plataformes de poder personal. Sense un altre principi que el benefici propi i el dels grups d'interessos que els mantenen en el càrrec.
Pels periodistes que hem desenvolupat bona part de la nostra carrera professional en la premsa escrita resulta comprensible que vinculem de forma directa la crisi dels diaris a una suposada crisi del periodisme. Però si prenem una certa perspectiva, podem concloure que estem davant la crisi d'un model -del qual Cebrián és una de les seves màximes expressions-, però no davant una crisi del periodisme.
Precisament, el reconeixement que ha existit durant anys una crisi ètica, en la qual molts diaris no van complir la seva funció social, és la base per a la regeneració del periodisme. I el compromís i el coratge de molts dels periodistes dels diaris, que fan la seva tasca a contra corrent de la seva pròpia empresa, és el millor exemple de que no estem davant d'una crisi del periodisme.
Els diaris afronten un repte monumental, però si volen sobreviure necessiten recuperar la credibilitat. Tornar la llibertat a les seves redaccions i renovar el seu compromís de servei públic amb la societat. Hauran de fer la seva pròpia regeneració ètica i democràtica, la qual reclamen a la classe política i que ningú demana per a les empreses de comunicació i per a aquells directius i periodistes que han liderat el desastre, la pèrdua de confiança dels lectors.
Una de les figures claus a l'hora d'interpretar la crisi de la premsa és el que va ser durant vint anys (1995-2015) director de The Guardian, Alan Rusbridger. Va pilotar, possiblement, el millor trànsit de la premsa escrita per superar la crisi. Sempre va defensar la necessitat d'incorporar als mitjans l'anomenat 'periodisme obert', independent, lliure, participatiu, bidireccional, divers, hipertextual, transparent, generador de comunitats d'interès, agregador i editor de continguts de tercers i impulsor de debats. És a dir, tot el contrari del 'periodisme tancat' que han practicat molts periòdics.
Un 'periodisme tancat' que, en paraules d'Owen Jones, autor de El Establishment, “no serveix per informar, educar i desafiar als que tenen el poder, sinó que actua de plataforma per les ambicions, els descarats prejudicis i els interessos propis d'un petit nombre de magnats”.
José Luis Orihuela, en el seu llibre Els mitjans després d'Internet, afirma que “en la mesura que els públics dels vells mitjans es van convertint en usuaris de les xarxes, els continguts dels mitjans es transformen en converses dins de les comunitats virtuals. Els diaris, en conseqüència, es veuen abocats a escoltar, a ser més transparents, més oberts, més dialogants”.
Aquesta és una batalla llarga i si la premsa escrita no reacciona, llavors no tindrà futur. Però sigui quina sigui la sort dels diaris en paper, el periodisme de sempre, el que busca la veracitat des de la independència i l'honestedat, té més futur que mai. Tot i la tempesta perfecta que pateix la premsa. Malgrat les represàlies empreses per Juan Luis Cebrián.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
