Aquest llarg, molt llarg, article, o sèrie d'articles està escrit des de Catalunya per a lectors de tot Espanya i per alguns amics i amigues de l'Amèrica Llatina. El punt de partida és no tractar el cas català sinó del problema espanyol. Al final d'aquesta sèrie arribo a una conclusió sobre Catalunya ia una confusió sobre Espanya.
La conclusió sobre Catalunya és constatar que la força de l'independentisme és en gran part de la pèssima defensa que fa Espanya de si mateixa. L'acceptació majoritària de l'Estatut va durar fins a la sentència del Tribunal Constitucional. A partir de llavors el catalanisme va multiplicar la seva força i va anar derivant cap a l'independentisme, va generar un moviment popular en què s'integraven sectors populars d'esquerra i demòcrates moderats centristes, catalans d'origen i catalans originaris d'altres regions de l'Estat. Els errors, menyspreus i amenaces del govern espanyol han reforçat un independentisme en bona part sobrevingut i accidental.
I la confusió sobre Espanya és el retorn de l'Espanya negra, la qual denunciava Machado, la de “xaranga i pandereta, tancat i sagristia”, la qual s'ha fet present, visible, invasora i verinosa a les cúpules polítiques i econòmiques, en moltes tertúlies i entrevistes de televisió i ràdio. És la d'una Monarquia digna del Ruedo Ibérico de Valle Inclán, d'un govern propi de Ferran VII i d'un Congrés de diputats en què juntament amb persones decents es concentra un bestiari més propi del Consell Nacional del Moviment. És una Espanya les elits econòmiques no només estan obsessionades a acumular diners, són corruptes i corruptores, han fet de l'especulació i del tracte privilegiat i fosc amb l'Estat les seves fonts d'enriquiment...
Subsisteix una Espanya en l'estructura política es va iniciar la democratització però no es va dur a terme la desratització dels aparells de l'Estat, dels mitjans de comunicació, l'intervencionisme d'una sinistra cúpula de l'Església catòlica subvencionada per l'Estat, uns partits que en la seva gran majoria no van ser resistents o van néixer des del franquisme, que s'han tancat en l'escassa transparència institucional i que tenen com a raó de ser el seu autoreproducció oligàrquica. I una societat encara poc entrenada per a la vida democràtica, reduïda a participar en les eleccions cada dia més devaluades, a la qual es limita o reprimeix les potencialitats de la democràcia directa, de la participació ciutadana, de la gestió social de moltes activitats que ara es reserven a les burocràcies polítiques i administratives.
Però hi ha una altra Espanya, la dels últims versos del poema machadià El demà efímer: “Més una altra Espanya neix, l'Espanya del cisell i de la maça, amb aquesta eterna joventut que es fa del passat massís de la raça. Una Espanya implacable i redemptora, Espanya que Alborea amb una destral a la mà venjadora, Espanya de la ràbia i de la idea. ”L'Espanya oficial és la que es presenta davant el món i davant els espanyols, la qual quan fa, fa mal , i quan no fa, també. Existeix l'Espanya real encara que potser seria millor dir “veritable”, recordant Ernest Bloch, que deia que “la realitat no és la veritat”, entenent per real l'aparença més superficial.
Mantinguem per ara l'Espanya real que aspira a ser la veritable, la que treballa i lluita, la qual tolerant i honesta, existeix, i si en gran part ha donat l'esquena a la política no la culpin, pensin en la imatge que no transmet l'Espanya oficial. L'Espanya real no està despolititzada, és la política (institucional) que s'ha despolititzat per convertir-o almenys ho sembla-en una nova versió del “Moviment” de l'antic règim, una manera de viure a costa dels contribuents.
L'Espanya real no està representada per les tertúlies mediàtiques ni pels programes groguistes de les grans cadenes de televistión groc. L'Espanya dels “indignats” i dels desnonats, dels sindicalistes que resisteixen i dels aturats i jubilats que es manifesten i donen suport a la iniciativa legilativa sobre la renda bàsica, de les dones que s'enfronten als que pretenen sotmetre als judicis dels bisbes i ministres meapilas, dels estudiants i professors que es mobilitzen contra la degradació classista de l'ensenyament que no compleix la seva funció de reductora de les desigualtats, dels treballadors de la sanitat pública que es resisteixen a les retallades i les privatitzacions, etc. L'Espanya real no està avui representada per l'anomenat Estat de dret deformat i pervertit per les oligarquies polítiques, econòmiques i religioses. Amb la complicitat d'una part important dels mitjans i dels intel · lectuals i professionals al seu servei.
La nova política no es desenvoluparà en el marc de l'actual fals i il · legítim Estat de Dret. El Regne d'Espanya i les cúpules partidàries ho han prostituït. Els partits institucionals, dirigents i militants polítics, han d'exercir de tribuns a les institucions i barrejar-se amb els ciutadans en els carrers, amb els indignats per les retallades socials, per l'atur i la reducció de salaris dels treballadors i els diners legals i il · legals que reben els banquers, pels projectes de llei que legalitzen la regressió social i moral i per la generació de conflictes, com el català, que utilitzen per desviar l'atenció dels ciutadans espanyols i tot a costa de provocar fractures entre els pobles que avui conviuen a l'Estat espanyol.
Al conjunt de l'Estat espanyol hi ha una societat que es va mobilitzar en els anys 70, que va acceptar una transició a mitges, que es va creure que érem un país democràtic i només començàvem a ser-ho. La transició va ser hegemonitzada per la dreta que va imposar límits tant en el polític com en l'econòmic-social, malgrat els principis democràtics que proclamava la Constitució. Ens vam creure que vivíem en un Estat de dret que obria les portes a un desenvolupament democràtic en el conjunt del país.
Els anys de governs socialistes legitimar i atenuar el conservadorisme imposat pels poders fàctics i van aprofitar els períodes de creixement per establir les bases de les polítiques de benestar i ampliar algunes llibertats individuals. Però respectar 'religiosament' els poders fàctics econòmics i religiosos que després van crear el seu partit. Es va forjar una santa aliança, impia i reaccionària entre els sicaris del gran capital i els portaveus de l'Espanya negra, els que es beneficiaven de l'economia especulativa i corrupta i els que obeïen sobretot als grans financers i dirigents de grans empreses, els que estaven vinculats amb la Conferència episcopal i les sectes catòliques més extremistes. En molts eren casos les mateixes persones servien als dos poders, els econòmics i els polítics.
Es va construir el PP com a partit destinat a substituir un PSOE desgastat. Les esquerres s'havien deixat tancar en les institucions, havien perdut el contacte amb el carrer, havien oblidat que tant si estàs en els governs o estàs a l'oposició si no tens gran part dels teus militants en la societat activa, en els mitjans socials i culturals i en les lluites populars poc pots fer en la política institucional. La regressió en tots els aspectes que ha impulsat el PP no va trobar una oposició forta en l'esquerra política afeblida per la tancada institucional.
No obstant això la societat espanyola també ha anat creant xarxes i teixits de resistència de molts tipus. Lluites socials en empreses i barris, ocupació de locals, campanyes contra els bancs i els desnonaments, xarxes alternatives als mitjans de comunicació formals, denúncia de les privatitzacions i retallades pressupostàries que afecten serveis bàsics, com sanitat, educació, habitatge, protecció social ... Ha faltat coordinació d'aquesta resistència multidimensional i sobretot no ha construït uns objectius polítics que integren aquesta vitalitat que es dóna en forma dispersa i difusa en la societat.
Si aquest moviment fragmentat inicia un procés d'articulació que en alguns llocs comença a quallar (coordinació minimalista dels indignats, mobilització lenta dels sindicats, iniciatives com el Front Cívic i creixement molt desigual d'Esquerra Unida) en algun moment construirà o s'articularà amb una representació política.
A Catalunya hi ha un moviment articulat amb objectius polítics propis de les esquerres però que ha quallat amb un objectiu en primer pla altament mobilitzador però limitat, el dret a decidir, i la possibilitat d'optar per la independència. Pot semblar que aquest moviment de caire nacionalista no té res a veure amb un moviment sociopolític democràtic més específicament d'esquerra en la seva accepció més clàssica. No obstant això, hi ha bases objectives que faciliten una trobada, encara que comencin a desenvolupar-se en paral · lel. El moviment popular català es confronta amb el govern espanyol, el règim polític, el model d'Estat i la relació entre ciutadania i institucions. També inclou aspiracions i propostes alternatives a les polítiques econòmiques i socials.
Aquest moviment, ara simbolitzat per la consulta, el dret a decidir i la independència, probablement viurà una crisi si com sembla el govern de CiU opta per endarrerir per més endavant la consulta prevista per al 2014 i espera a les eleccions (o avança les) del 2016 per plantejar-les com eleccions plebiscitàries. El que crearà divisions tant en l'escena política (Què farà ERC? Es mantindrà Mas al capdavant de CiU?) Com en el moviment popular, ja que una part es radicalitzarà en la seva dimensió nacional.
Però les esquerres poden orientar a la lluita contra el govern del PP pel conjunt de les seves polítiques. Sigui quina sigui la intensitat de l'aspiració nacional ni el poder decidir ni l'independentisme poden avançar si no s'enderroca primer al govern del PP, no es reforma radicalment el règim polític i s'inicia la segona transició. La qual cosa suposa una mobilització en tot l'àmbit de l'Estat espanyol. Només creant articulacions o coincidències entre els moviments de resistència que es donin a Espanya i el moviment popular català-que sense renunciar al dret d'autodeterminació es d'objectius polítics referits a l'Estat espanyol-es generaran interlocutors i escenaris de negociació per pactar en el futur o aviat un procés cap a la independència o un encaix positiu de Catalunya en un Estigueu més democràtic i plural que l'actual.
A les esquerres espanyoles que ara desconfien de la mobilització existent a Catalunya els demanem que mirin més enllà de les aparences. La mobilització és producte d'un conjunt de factors que també són els que mobilitzen o poden mobilitzar els pobles d'Espanya. A Catalunya per la seva especificitat la mobilització ha trobat en la “independència” un objectiu aparentment concret, integrador i amb forta càrrega emocional. Però les exigències de fons són les mateixes o semblants que les pròpies de gran part dels ciutadans de tot Espanya: l'exigència de canvis radicals en la vida política i econòmica.
Vivim un moment històric, i per tant una oportunitat de canvi, si no se sap utilitzar per avançar es convertirà en una regressió d'efectes profunds i duradors que ja està en marxa. En comptes de debatre entre els pobles i les esquerres d'Espanya i Catalunya construïm objectius convergents per iniciar una nova transició democràtica, més radical, més popular, més igualitària.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
