Va obrir el foc Artur Mas el 9 de març, en una entrevista a Catalunya Ràdio: “Si algú es pensa que en setze mesos ja haurem proclamat la independència li estem posant al Govern un deure que no podrà complir”. Podria haver-se tractat d’un exabrupte del subconscient, però uns dies més tard hi va tornar Andreu Mas-Colell: “Ens hauríem de treure el compte enrere dels divuit mesos (...) per evitar tensions innecessàries”. A partir d’aquí, una cascada de dirigents i opinadors s’han apuntat al recitatiu. L’últim (fins ara), Carles Campuzano, asseverant fa uns dies en una entrevista que “necessitem no entrar en la discussió cansina dels calendaris”.
Doncs això. Si algú s’havia reservat el juliol de 2017 per ser a casa i no perdre’s així el gloriós moment de la declaració de la independència de Catalunya (o de la “declaració d’intencions”, com la consellera Neus Munté va qualificar-ho a finals de gener), sàpiga que ja no cal, que pot planificar tranquil·lament aquell viatge pendent a Escòcia o el Quebec, que la nostra cosa vol més temps i paciència. És d’agrair que ens ho hagin aclarit tan ràpid, perquè efectivament hi ha gent que té l’agenda molt plena i d’aquesta manera els hi evitem un trastorn. Amb sort, en divuit mesos (ara ja gairebé en quinze) ens diran un nou quan i un nou com. O fins i tot un nou què.
No cal que busquin els motius d’aquest endarreriment en el famós full de ruta; allà no el trobaran. De fet, el full en qüestió té aquests divuit mesos pràcticament en blanc, ja que, des de l’anomenada “declaració de l’inici del procés” (la del 9-N-2015, tombada pel TC al qual la mateixa declaració diu que no obeeix), fins a la declaració d’independència el que ha de fer el Govern, sempre segons el full, és donar veu a la societat civil a fi que vagi deliberant sobre la futura Constitució (o sigui, a fi d’estar entretinguda, ja que en realitat la legislatura constituent no seria aquesta, sinó la propera), i mentrestant construir les estructures d’Estat. Quines? No ho concreta, si bé segons s’ha anat dient les principals són la Hisenda i la Seguretat Social pròpies.
Se suposa, doncs, que és la construcció d’aquestes metafísiques estructures el que està alentint la marxa. Ja se sap, a casa nostra tota obra pública tendeix a experimentar desviacions de calendari i pressupost, que poden ser lleus, moderades o greus, i ningú no en fa escarafalls. Errar en les previsions forma part de la nostra secular manera d’entendre la vida i la gestió pública, i de la mateixa manera que la Línia 9 ha trigat i costat el triple del temps i diners del que es va dir, doncs amb això si fa no fa serà el mateix. En tota obra sempre hi ha imprevistos (una equivocació en els càlculs de l’enginyer, una tuneladora que s’espatlla, un subcontratista que fa fallida...) i això està plenament assumit. Ara seria tant fàcil com estèril recuperar tota la caterva de dirigents que abans de començar a comptar els divuit mesos afirmaven amb rotunditat que amb “màxim 18 mesos” Catalunya seria un nou Estat d’Europa. Són els mateixos que comencen a admetre ara el que de cap manera admetien abans del gener: que la majoria és insuficient i que cal seguir treballant per guanyar més adeptes a la causa.
És a dir: facin el favor de no preguntar més pels divuit mesos, que ja cansa. No moltestin, no ens posin presses, estem fent la independència.
Com sempre, hi ha la colla asilvestrada que no entén res. Els cupaires han presentat una moció per repetir la declaració/provocació del 9-N-15, i que d’aquesta manera quedi clar que Catalunya segueix sense estar sotmesa a les ordres del Constitucional. Potser no els escama tant la qüestió temporal com la procedimental. La moció es presenta uns dies després que el Parlament hagi confirmat, amb els vots de la coalició governant, que les escoles que segreguen per sexe continuaran rebent concert econòmic, entre altres raons, perquè així ho estableix la Llei... Wert! Si no ens atrevim ni a desobeir la LOMCE, malament rai, deuen haver pensat. A la moció de la CUP han contestat diverses persones de seny (Neus Munté, Jordi Turull) que ara no és el moment del postureig (la qual cosa deu voler dir que fa uns mesos sí que ho era) i que tot va segons estava previst, i a continuació, com per donar-los la raó, han aparegut diversos reportatges en premsa sobre les passes que s'estan donant en la construcció del nou Estat. En tot cas, serà interessant veure com acaba aquesta votació.
He dit que se suposa que són les estructures d’Estat les que obliguen a portar posat el fre de mà, perquè hi ha un altre procés paral·lel, que hi està molt entrelligat, i que es diu refundació del partit hegemònic, un procés amb el que aspira a mantenir l’hegemonia sense haver-la de compartir i encara menys sense haver-la de sostenir sobre un soci asilvestrat que fa postureig i té idees de bomber. Una empresa d’aquest calat tampoc vol presses ni soroll, de manera que un ja no sap si, a l’hora d’alliberar-nos del compromís dels divuit mesos, ha influït més l’error de càlculs dels enginyers de les estructures d’Estat o que la tuneladora de la refundació s’hagi espatllat. O totes dues.
És possible que a molta bona gent tot aquest endarreriment els costi d’entendre, però per sort existeixen Manos Limpias i la Fiscalia de l’Estat. Una bona querella, un màrtir a la banqueta dels acusats, i el sol tornarà a brillar.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
