Una de les qüestions que sobta més en el debat sobre la independència de Catalunya és la pervivència de conceptes que, tal com van de ràpides les coses, semblen obsolets. Per exemple, és curiós constatar com els defensors de la unitat d’Espanya basen sovint les seves posicions en arguments bàsicament administratius. Per exemple, et diuen: “¿No tienes dni? ¿Y qué pone, que eres español, no? Pues ya está”. O un altre: “La Constitución dice que eres español y que la unidad de España es indisoluble”.
Deixant de banda l’estranyesa que causa –per antic i passat de moda– l’accent guerrer de la paraula indissoluble, en el fons, qui t’ho recorda, igual que qui et recomana de mirar el dni, està basant tot el seu argumentari en una qüestió administrativa. Vull dir que el dni hi és, però l’endemà podria no ser-hi. La història t’ho demostra.
La Constitució no deixa de ser un pacte. Quan les condicions del pacte canvien, la Constitució canvia. I llavors què, ja no hi ha problema? És com els que neguen el fet que Catalunya sigui una nació adduint raons històriques indiscutibles. Demanes, quines? I et diuen “Catalunya nunca ha sido independiente por más que los nacionalistas, etc., etc.” I, efectivament, en sentit estricte no ha existit mai un regne de Catalunya. Només els interessa això, la qüestió oficial, no pas la realitat. El fet que el Regne d’Aragó es fes com es va fer, que els comtes de Barcelona sempre fossin els reis d’Aragó, etc., no hi compta. Aquí podríem adduir, per cert, una curiositat comentada repetidament pel genealogista Armand de Fluvià en el sentit que Catalunya, si bé no va ser un regne independent, sí que va ser “nominalment” independent, tal com ho demostra l’escut nobiliari dels comtes de Barcelona, que posseeix una corona pròpia dels escuts dels països independents i no pas la corona d’uns simples comtes. És a dir, que dels títols no reials del rei d’Espanya, el de comte de Barcelona és l’únic que comporta la sobirania. Si no, per què es pensen que el pare de l’actual rei el va adoptar per al seu pelegrinatge en l’exili? Per l’amor a la ciutat comtal? No, simplement perquè, no sent rei, el títol de comte de Barcelona l’equiparava a un rei.
A part d’això cal recordar que totes les nacions, totes, han fet la història pròpia basant-se sovint en la llegenda o en els propis desigs. Els àrabs algerians dels seixanta recitant que els seus avantpassats eren els gals de l’Astèrix no feien bellugar ni una cella el funcionari francès d’educació que els ho feia aprendre.
La història de la unitat d’Espanya, que es fa arribar als reis catòlics (cosa falsa, hi va haver unió de llinatges, no de països) amaga per sistema –però comprensiblement– que els nobles castellans van fer fora el rei vidu Ferran, que va continuar sent “només” rei d’Aragó. I encara més, es va tornar a casar amb la idea de tenir un descendent i, per tant, trencar qualsevol nou pacte amb Castella en el futur.
Tota la història és manipulació. I ja en parlarem extensament en una altra ocasió. Però ara mateix, amb el debat sobre la taula, que es recordi que un dni es pot estripar, que una Constitució es pot canviar i, sobretot, que una sensació de pertinença no depèn només de la història, sinó també –i sobretot– del sentiment actual, contemporani.
No cal tenir història mil.lenària per canviar l’estat de relacions amb el teu veí. La voluntat de la gent és el més important. Per això, mots com ara unidad indisoluble sonen antics. A mi, l’únic indissoluble que m’agrada és el Colacao, que no hi ha manera de desfer-hi els grumolls en la llet. I ara que hi penso, de fet és la gràcia que té.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
