L'escenari polític: un espectacle fantasmagòric (I)

Els telediaris són inquietants. Hom s'ha de pessigar per assegurar-se que està viu i no entre morts o -sent optimista- assistint a una obra teatral de terror. Amb la que cau sobre el país i la seva gent, tant els personatges del PP com els del PSOE apareixen com morts vivents. Els uns no s'assabenten -no volen assabentar-se- del que passa fora de la seva closca. Els altres no s'han adonat que cada vegada són menys els que els escolten. Tots em semblen fantasmes d'un món que ja va ser, són residus del passat. En política sempre és possible ressuscitar però mai no serà com abans. El tipus de bipartidisme que ha bloquejat el funcionament de les institucions, que ha ocupat -i s'ha aprofitat- del conjunt dels aparells de l'Estat (Berlinguer a La qüestió moral fustigava aquest afany monopolista dels partits) i que ha demostrat la seva incapacitat per respondre als reptes actuals les demandes socials, s'ha acabat. O almenys, pel bé de tots, esperem que així sigui.

Rajoy és el fantasma més fantasmal, el mut. El teòric cap de govern, per ara, aconsegueix mentir tot i que no parla, la qual cosa té el seu mèrit, però val poc interès. La seva guàrdia pretoriana no es cansa de dir que no cal que parli, doncs és ben sabut que és un bon noi que mai va trencar un plat. Com per sospitar: digues del que presumeixes i et diré què et falta. Amb la qual cosa ens trobem amb un “líder màxim” convertit en un fantasma minimalista, envoltat de nuls i acompanyat d'un silenci que resulta tan sorollós com a sospitós. La gestió -pèssima per cert- de la crisi està en mans de la troica, que ara ens vigila, i dels banquers alemanys. Actuen per mitjà dels zascandiles del govern. Però aquests ara no ofereixen credibilitat, ni estabilitat, ni capacitat de governar. El clam social generat per la crisi i aguditzat a Catalunya pel sentiment independentista ha provocat un rebuig majoritari tant al PP com al PSOE. Només faltava el cas Bárcenas, que ha publicitat l'escandalosa corrupció dels governants. La desconfiança exterior i el rebuig popular pot ser la fi de l'actual règim polític. El que no és evident és que sigui per millorar, ja que hi ha forces molt poc o gens democràtiques que també conspiren contra Rajoy i el seu grup, especialment per mitjà de Pedro Jota i El Mundo.

En el cas Bárcenas, es es tracta de si només el tresorer paga els plats trencats o si Rajoy l'ha d'acompanyar davant dels tribunals. Dubto que el líder del PP pugui ser imputat, per haver prescrit el possible delicte o per falta de proves suficients. La qüestió no és jurídica, és moral i política. El judici de Bárcenas ens recordarà probablement al d'Al Capone, que va ser condemnat per delicte fiscal i els polítics, jutges i policies que havien participat de les malifetes, ja que el protegien i participaven en els beneficis, van quedar-ne al marge. Però ni Rajoy, ni el PP, sortiran indemnes d'aquest cas. No són avui governants dignes de confiança. Digui el que digui la Judicatura. Les mentides, l'ús i abús particular dels diners públics, la connivència amb els poders econòmics i l'evidència de la corrupció estructural del partit difícilment els serà perdonat. Per molt menys Felipe González i el PSOE van ser desplaçats del govern i la “vella guàrdia” va ser substituïda per joves amb més ambició que idees.

La farsa ha arribat massa lluny. Rajoy, amb les seves omissions i les seves mentides, resulta ja insuportable. El seu temps de líder està explicat. A més està envoltat dels seus ministres i dirigents de Partit que afegeixen regularment gotes provocadores que fa que es vessi el got. Com pot un país suportar que en el marasme econòmic en què vivim qui ens faci dictàmens i proclami decisions sigui un “Montoro”? Un ninot l'única habilitat del qual és ser més caricaturesc que la seva caricatura. Com suportar les declaracions xulesques d'un “Floriano” que fins i tot, quan diu alguna cosa certa o banal, sembla que ens enganya? Mentrestant, la vicepresidenta organitza la protecció del seu cap, gestiona administrativament la cuina governamental i prepara algunes víctimes propiciatòries que acompanyin Bárcenas en la seva caiguda. La senyora Cospedal és precisament l'única dirigent que semblava que no fos còmplice del gran tresorer, però tant si ha rebut o no sobresous i malgrat la poca credibilitat que mereix Bárcenas, el fet que aquest l'acusi amb més detalls que proves serà acceptat per l'opinió pública. És molt possible que sigui la capsigrany que pagui finalment la factura partidària. La seva escassa habilitat quan obre la boca i la seva predisposició a ser més papista que el papa -dit d'una altra manera, la seva poca gràcia i la seva virulència mal argumentada- resulten insuportables a tothom menys als seus fans. La qual cosa facilitarà la tasca a algunes amigues poderoses que desitgen la seva caiguda: la vicepresidenta del Govern i l'expresidenta de la comunitat de Madrid. També assistirem a l'enèsima batalla entre “garllardones i aguirres”, a l'amenaça de retorn del fantasma d'Aznar. I moltes altres punyalades fins que acabin com el Consejo Nacional del Movimiento, fent-se l'harakiri per tornar a l'escenari amb altres cares.

En resum, Rajoy s'avorreix i indigna, ell i el seu Govern estan amortitzats. El cap del Govern durarà en el càrrec el que tarda el PP en posar-se d'acord sobre un candidat o una fórmula per designar-lo. Per ara ens oferiran l'espectacle de ganivets llargs i afilats

Rubalcaba no és l'alternativa. Rubalcaba irrita. Va ser un bon actor que ara, ja caducat, crida per convèncer, crida fort, però ningú no se'l creu i els seus esforços resulten patètics. És un personatge que crida en el desert. Abans, quan regnava el socialisme, els seus líders vivien en un territori feliç i confiat en què s'havia substituït la Internacional pel principi “enriquiu-vos, enriquiu-vos” que fa un segle i mig va proclamar el conservador Guizot. Avui exigeix ​​la dimissió irrevocable de Rajoy, promet que ell i el seu partit poden afrontar la crisi amb decisió, amb idees i amb coratge, i dóna per descomptat que la corrupció és cosa dels altres, com si les seves coses fossin petiteses i no tinguessin amistats perilloses. És possible que al PSOE la corrupció sigui menys estructural que en el cas del PP, però hi ha massa casos com per reduir-lo a actuacions personals. Potser més important: no qüestiona el règim polític espanyol. Un règim que s'ensorra, amb una Constitució deformada i devaluada, una Monarquia desprestigiada, un Judicatura en les cúpules de les quals decideixen els neofranquistes, una col·lisió entre els governs -sigui quin sigui el seu color- amb les elits financeres i empresarials... I no cal estendre's en la gestió de la crisi econòmica. Només un fantasma polític pot haver oblidat que el seu partit i ell mateix són corresponsables d'unes polítiques neoliberals al servei del capitalisme especulatiu. I els dirigents del PSOE actual eren els governants que van demostrar fa molt pocs anys la seva total impotència per fer alguna cosa més que no fos obeir cegament la senyora Merkel.

Ha estat el PSOE, temorós des de l'inici de la seva llarga trajectòria governamental, el que ha contribuït decisivament a mantenir un règim polític incapaç de desenvolupar la democràcia, immobilitzat per un bipartidisme que impossibilita la innovació, que afavoreix la corrupció i que acull i protegeix al neofranquisme encobert en els aparells de l'Estat, les cúpules econòmiques i l'Església. I també és el PSOE corresponsable d'haver generat un enorme malestar a Catalunya que en pocs anys ha fet que l'independentisme s'hagi multiplicat per dos i tendeixi a ser majoritari.

Rubalcaba no està sol i no és el pitjor. L'envolten barons meitat sicaris meitat aprenents de bruixot que si no fossin cadàvers polítics haurien ja liquidat al seu cap. Aquests caps de banda surten de la seva trista foscor moguts i units només per l'odi als seus suposats companys catalans. Amb aquests amics els responsables del PSC no necessiten enemics. Es van reunir fa una setmana en conclave per deixar clar que Catalunya no és una nació i Espanya no és ni serà un Estat plurinacional, que la consulta que promouen el 90% dels parlamentaris i desitgen la immensa majoria dels catalans no mereix ni tan sols ser discutida i que en un futur incert els deixaran estar d'oients en unes estructures institucionals similars a les actuals però anomenades “federals” que sempre estaran controlades pels partits estatalistes.

Perquè quedi clara la submissió incondicional i humiliant del PSC, uns dies després tornen a reunir-se per recordar als diputats catalans que no tenen dret a votar lliurement encara que es tracti dels interessos de Catalunya. Només s'han de limitar a assentir el que hagin decidit els fantasmes del carrer Ferraz de Madrid. Un es pregunta què dimonis feien els representants del PSC a Granada i després al Comitè Federal si sabien que estaven destinats a convertir-se en fantasmes menjadors de gripaus. Seria molt demanar que tinguessin almenys dignitat en tant que representants electes pels ciutadans de Catalunya i no anar a aquesta cova sinistra o sortir donant un cop de porta quan escolten aquestes perles?